Potser fou amb Issac Assimov, un dels monstres literaris més imponents del segle XX mai no a bastament reconegut per mor dels tans vulgarment pedants prejudicis de gènere literari, de qui aprenguérem a valorar l’alteritat robòtica com a mirall moral i àdhuc ontològic de la nostra pròpia humanitat. No obstant, la qüestió ve d’enfora, de l’il·luminisme radical de De Maistre o Sade o del Frankenstein de Mary Shelley, ambdós fidels a la cosmovisió mecanicista newtoniana on la màquina/cos apareix com a llindar de reflexió sobre allò humà percebut ja sigui com límit intrascendible o com a llibertat i, per tant, com a anomalia poètica o, si ho preferiu, com a patològia ontològica.
Tanmateix, al revers del mecànicisme mai no va deixar de glatir-hi el pensament alquímic, el fonament del qual és la transgressió o blasfèmia ontològica radical: la transformació de la matèria bruta en or o de la matèria inert en matèria viva, la criatura del doctor Frankestein, és clar, o el petit homenuncul que creix al fàustic laboratori de Gohete: el gest poètic que trenca el límit i assoleix el més enllà de qualsevol determinisme.
Ens trobem, doncs, amb un discurs que s’ubica al llindar de l’antropologia, la ciència i la poesia i que, en els nostres temps, a través del que s’ha vingut a anomenar teoria Cyborg, la màxima representant de la qual és potser Donna Haraway, ha adquirit una relevància fonamental, gairebé vital, per tal d’entendre els potencials camins cap on l’ànimal humà té la possibilitat d’adreçar, per a bé o per a mal, la seva aventura i per a portar cap a dimensions de reflexió fins fa poc inuadites la problemàtica inherent a la qüestió de la identitat. Per una banda la tècnica com a alliberadora de l’humà, com preconitza, entre d’altres, el nostre Miquel Bauçà; per l’altra, la tècnica com a condemnació, l’anomenada trascendència negra on, un cop consumat el cicle, l’humà és anihilat en al determinisme maquinal; i arreu el problema de la indentitat, individual i col·lectiva, i la seva vinculació amb l’esfera ètica.
En la poesia catalana actual no abunden les propostes disposades a guaitar més enllà del melic, la pelvis o l’esfinter de l’autor
En un nivell més al·legòric, tampoc podem obviar el potencial de la imatge del robot com a metàfora de l’humà alienat i esclavitzat per un model social basat en l’explotació i la programació hegemonitzadora a través de l’educació i l’espectacle; davant la qual, la figura de l’alquimista s’erigeix com al contraprogramador, l’alliberador, el proveïdor de nous sentits, des d’Agrippa Von Nethesseim fins a Palau i Fabre o la mateixa Haraway, entre tants d’altres.
Cal celebrar que una mica de tot això es trobi en el substrat o bé directamente enunciat en aquest llibre de la poeta principatina Raquel Santanera Vila, “De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia”, Premi Pollença de Poesia 2017 editat pel Gall Editor. En la poesia catalana actual no abunden les propostes disposades a guaitar més enllà del melic, la pelvis o l’esfinter de l’autor, a abraçar subjectes col·lectius o experimentar alteritats possibles o improbables.
a través de diverses veus, singulars o plurals, en primera o tercera persona, ens convida a transitar per una lírica de robots i alquimistes
Santanera, a través de diverses veus, singulars o plurals, en primera o tercera persona, ens convida a transitar per una lírica de robots i alquimistes on s’agresola la possibilitat d’una reflexió fonda i a diversos nivells (filosòfic, moral i àdhuc polític) sobre la nostra pròpia condició. La tasca no és fàcil, i molt sovint la gosadia de fonamentar el poètic en un marc teòric previ acaba deparant més notes a peu de pàgina que no pas poemes.
Aquest no és el cas, tot i que potser, posats a cercar algun retret, hagués estat desitjable una gosadia semblant a l’hora de tractar la textura formal dels poemes, que si bé en general assoleixen una molt adient prosodia de cadència maquinal i sense concessions a floritures, reverberacions i reiteracions innecessàries, potser presenten un tall en excés standaritzat, massa correcte fins i tot si ho comparam amb el potencial transgressor d’algunes de les qüestions suggerides.
En definitiva, més enllà de preferències formals i a part del discurs i d’allò, sobre tot preguntes, preguntes, preguntes, que a través d’ell es suscita, el cert és que en aquest llibre hi podem trobar un bon grapat de poemes que cobren entitat per ells tot sol i s’escapen de l’algorisme, que en això, al cap i a la fi, consisteix la poesia. Només per això ja paga la pena de guanyar una mica de temps llegint-lo.