Si la literatura feminista ens ha ajudat a entendre com la cultura patriarcal ha oprimit les dones al llarg de la història, El fruto prohibido, de Liv Strömquist és un títol totalment imprescindible que aporta tot un reguitzell de dades, referències i anècdotes que no deixaran ningú indiferent. Sense embuts ni tabús, positivament empoderada, Strömquist (Lund, Suècia, 1978) investiga diversos temes que envolten els òrgans sexuals femenins, el seu estudi i conceptualització, l’orgasme, la masturbació i la menstruació al llarg de la història. Sense passar desapercebut que tot això, sovint, ha estat mediat per l’ull masculí en una exploració més o menys interessada en què els homes han dit com eren els genitals femenins i què havien de sentir les dones.
El llibre esdevé una recerca ben documentada i acurada, fruit de dilatades lectures que, amb cert enginy, l’autora plasma en forma de còmic amb un toc despreocupat i humorístic, sense deixar de ser punyent i crític.
En un primer moment, Strömquist posa de manifest tota una sèrie d’estudis efectuats al llarg de la història -tots fets per homes- dels òrgans sexuals femenins. Fa especial èmfasi en els dels metges dels segles XVIII i XIX i en la seva obsessió per les parts femenines. Dona alguns noms, com John Harvey Kellogs o Isaac Baker-Brown, que dirigien la seva pràctica mèdica a evitar la masturbació femenina i per aconseguir aquest propòsit no dubtaven a usar mètodes dràstics com l’aplicació d’àcid fenòlic (que és un àcid corrosiu) o, fins i tot, l’extirpació del clítoris.
Però més enllà d’aquestes pràctiques dramàtiques, trobam tota una literatura que, al pas dels anys, ha anat transmetent una imatge negativa i degenerada del cos femení i, també, de la dona com a pecadora i bruta. Així ho assenyalen autors tan venerats avui com Agustí d’Hipona o Arnobi. Però en el punt de mira hi ha la Bíblia, en la qual podem detectar un esforç per consolidar una imatge maligna del sexe i, en especial, de la sexualitat femenina, així com de la menstruació.
Strömquist explica alguns episodis lamentables i ridículs de la història en què els homes han estudiat els genitals femenins. Per exemple, en les caceres de bruixes, els inquisidors relacionaven la bruixeria amb un «tros de carn» que es trobava als genitals femenins (el clítoris). Un altre cas molt sonat fou el de Saartjie Baartman (1789-1815), coneguda popularment com «La Venus hotentot», la qual va ser exhibida pels seus genitals. O a mitjans del segle passat, quan un grup d’investigadors varen exhumar el cos de la reina Cristina de Suècia per sospites d’intersexualitat, ja que semblava que havia tengut un comportament masculí o tipificat com a masculí. L’autora també denuncia la representació de la dona que surt a la placa de la sonda Pioneer, pel motiu que el dibuix no correspon al cos real femení.
D’altra banda, Strömquist es dedica a investigar què s’ha entès per «òrgans sexuals femenins» i a partir de diverses lectures, descobreix com s’explica la part interna dels òrgans i com es tendeix a ocultar o silenciar les parts externes. I tant és així i tant s’ha estès el desconeixement per aquesta part dels genitals femenins, que les mateixes dones senten rebuig pel seu propi cos per considerar-lo anormal. Això ho demostren les creixents nimfoplàsties (operacions de reducció dels llavis dels genitals) o les cremes d’emblanquinament de la vagina.
A l’hora d’estudiar els òrgans sexuals femenins, encara que s’hagi partit d’un interès científic, aquests no han tengut sempre una entitat pròpia. M’explic: sovint s’han conceptualitzat els òrgans sexuals femenins en oposició o en comparació amb els òrgans sexuals masculins. També encara hi ha la consideració de veure els òrgans sexuals femenins com un forat que «espera» el penis. Com si la dona no tengués un sexe en si mateix, sinó una absència de sexe que s’ha de completar amb un òrgan sexual masculí.
Com no pot faltar, Strömquist afegeix la confusió actual entre «vagina» i «vulva», que obeeix, segons la psicòloga Harriet Lerner, a la dinàmica abans comentada d’oblidar o ocultar la part externa dels genitals femenins («vulva» hi faria referència).
També l’autora denuncia l’oblit històric del clítoris en aquests estudis. De fet, no és fins al 1960 que un estudi de sexologia inclou per primera vegada el clítoris com el centre de la sexualitat femenina. Tanmateix és al 1998 que es descobreix com és l’òrgan sencer, fins al moment havia romàs descrit erròniament.
Per concloure aquesta visió esbiaixada dels òrgans sexuals femenins en la civilització occidental, de manera molt acurada i documentada, l’autora fa un breu recorregut per la història de l’art a fi d’analitzar les representacions de dones al bressol de la cultura. Així, descobrim que la vulva no ha tengut sempre aquest paper brut i com a quelcom socialment ocult. Doncs, Strömquist ens fa veure com hi havia rituals d’exhibició de la vulva entre dones; podem apreciar moltes representacions de divinitats que ensenyen el seu sexe de manera divertida. I sembla ser que era una pràctica estesa a les antigues Grècia i Egipte.
I si ens situem a l’Edat de Pedra, es troben tota una sèrie d’estatuetes i representacions de dones que mostren el seu sexe o la menstruació. D’aquesta manera, conclou que la vulva en l’antiguitat era un element espiritual relacionat amb allò espiritual, existencial o sagrat i no el que es considera avui: precisament allò oposat al sagrat.
En el capítol sobre l’orgasme femení, el primer que fa és denunciar la diferenciació històrica que s’ha mantengut entre sexes en relació amb l’orgasme, com si fossin realitats diferents. Així, s’atribueixen certes connotacions als diferents orgasmes. El femení és complicat, difícil d’assolir i de poca importància per a les dones, prescindible. En canvi, l’orgasme masculí és fàcil d’aconseguir, indiscutiblement desitjable per a ell i esdevé un aspecte crucial en la relació sexual. De fet, l’historiador Thomas Laqueur afirma que aquesta distinció entre orgasmes es començà a donar a la Il·lustració. Fins aleshores era un element que es relacionava per igual amb la reproducció. Però cap al segle XVIII la medicina pren un nou rumb. Segons l’autora, es pot explicar aquesta nova deriva tenint en compte les causes material de l’època històrica. L’església perd poder i el de la ciència augmenta. Per tant, calen justificacions científiques per mantenir el domini sobre la dona. En aquest moment, es despulla la dona de desig eròtic o impuls sexual. Multitud d’autors defensen aquesta nova visió de la inexistència de la sexualitat de les dones: William Acton, Adam Raciborski, Otto Adler, Richard von Krafft-Ebing…
Per acabar, es presenta un capítol sobre la menstruació entesa com a tabú. S’intenta esbrinar per què la nostra cultura ha vist la sang de la regla com a bruta i repugnant. En l’imaginari popular, hi ha moltes pràctiques que es veuen malmeses quan les dones les realitzen menstruant. Hi ha una superstició sobre la força destructora de la regla. Això xoca amb una concepció més primitiva de la menstruació, que sembla que tenia una consideració divina, era concebut com quelcom sagrat i màgic. També exposa exemples de cultures populars on sí té atributs màgics positius. D’altra banda, fa èmfasi en el síndrome premenstrual com un moment creatiu i de clarividència per a moltes dones.
Així doncs, una joia gràfica de la història del cos de la dona i de les confusions que ha generat la mirada masculina sobre aquest. Una aposta literària més que recomanable. Escrita al 2014, però publicada per primera vegada en castellà el febrer del 2018 per Reservoir Books. Una pròxima fita desitjable podria ser l’edició en llengua catalana.