Enmig de la mar s’aixeca ma terra,
fins tocar el cel, que es besa en la serra
Banderes de blau, jo sóc balear,
jo sóc de Mallorca, català insular
(“Jo sóc català”, de Cançons Republicanes)
La dictadura implantada el 1939 després de la victòria de Francisco Franco és, possiblement i sempre des del meu punt de vista, la pitjor era de la nostra història contemporània. Les Illes van ser un dels indrets geogràfics, juntament amb Catalunya i el País Valencià, que més va patir les conseqüències. La cultura i la llengua van ser els objectes d’atac. La repressió era més que evident. Anys traumàtics per aquells a qui se’ls hi arravatava una identitat forjada amb molt esforç.
Després de gairebé 40 anys de tradició i cultura castigades i reprimides, no ens ha de sorprendre que molts dels que ho van viure reivindiquessin les seves arrels. Després de la mort de Franco i intentar instaurar la democràcia, era el moment ideal per celebrar una identitat que s’havia hagut de manifestar quasi de forma clandestina. Un bon grup de balears van aconseguir fer-se un lloc en l’imaginari popular tot reivindicant el que és seu.
“Cultura i política són complementàries, per no dir que són imprescindibles una per l’altra.”
Són molts els que a través de la música i la literatura van fer política. És més, cultura i política són complementàries, per no dir que són imprescindibles una per l’altra. I aquesta manera de reivindicar ideals polítics encara perdura. Mallorquins que no van viure la dictadura han pres el seu testimoni i segueixen reivindicant això que és tan nostre, estenent la cultura popular i reclamant una nació independent.
Aquesta definició podria aplicar-se a moltes persones, sobretot a aquelles que reivindiquen, entre d’altres, la cultura popular i una forta identitat social. Són molts els qui han aportat el seu granet d’arena a aquest moviment, com per exemple Antoni Artigues, Miquel Brunet, Maribel Servera, Guillem d’Efak o Maria del Mar Bonet. Però ara mateix, a mi, em fa pensar amb en Biel Majoral. El nom d’un algaidí que darrerament ressona molt. Músic particular, filòleg català i activista polític reconegut arreu.
Durant la darrera setmana ha estat el protagonista d’algun titular i tema de conversa a qualque reunió. El motiu? La Generalitat de Catalunya li atorgarà la Creu de Sant Jordi 2019 a mitjans del mes que ve. Se l’hi dóna per la qualitat del seu treball, per l’obra polifacètic que està deixant i per preservar cultura i llengua. Se l’hi dóna per cantautor, filòleg i docent. Pot ser la seva trajectòria, tant com a artista com a professor a la Universitat de les Illes Balears o com a militant de partits republicans i d’esquerres, siguin dignes de ser guardonades. Pot ser, també, sigui pel caràcter humil que el caracteritza i per no perdre mai l’essència.
Biel Majoral és un dels personatges illencs amb més trajectòria en aquest àmbit. Principalment se caracteritza per haver estat un dels promotors de la cultura popular. Entre altres victòries, l’hi hem d’atribuir la creació de l’assignatura de Cultura Popular al grau de Magisteri. Va considerar que tots els qui havien de ser professors, havien d’acostar-se a la tradició balear. Per ensenyar bé i amb consciència, primer s’ha de saber tot el que ens envolta.
Què se l’hi hagi atorgat la Creu de Sant Jordi a Biel Majoral fa que em repensi la situació cultural i política actual de Mallorca. Reflexió important, sobretot ara que es tornen a acostar eleccions municipals i autonòmiques. És amb el vot que hem de decidir quin futur volem. Què volem per nosaltres i què volem per les generacions futures. Des de ja fa uns anys, està molt de moda fer apropiacions culturals i llevar importància al que és nostre. Deixem de banda les tradicions que ens són pròpies per explotar les importades. Creiem que estan passades de moda o que no són mereixedores de ser recordades. I amb això ens equivoquem.
D’acord amb la meva ideologia i el meu posicionament respecte a tradicions, llengua i cultura, consider oportú apostar per partits locals. Independentment si de dretes o d’esquerra. Partits que mirin per nosaltres. No només per la nostra economia i qüestions financeres, sinó que més aviat per la gent d’aquí, per l’autonomia, per la llengua, per la cultura i per la història.
Però per què m’ha fet pensar amb això? L’hi han atorgat un premi des de la Generalitat. Un guardó cultural, que inevitablement està lligat a un activisme social. A Mallorca s’està treballant per tenir un panorama cultural i lingüístic fort. I, en part, és gràcies a persones com Biel Majoral, qui veu aquesta lluita reconeguda als seus 68 anys.
Ara bé, des dels inicis de la seva carrera a ara són molts els progressos aconseguits, sobretot, des de les bases populars. Multitud d’artistes i polítics han contribuït d’una manera o d’una altra a consolidar una identitat pròpia. Enaltint música, literatura i història. Potenciant festes tradicionals i creant-ne de noves tot basant-se en aquelles llegendes que s’escolten pels carrers dels nostres pobles.
“Estimam el que era dels nostres padrins. El que els nostres pares ens han deixat com un dels llegats més apreciats.”
Tant és així, que des de fa uns pocs anys la mentalitat dels joves mallorquins ha començat a canviar. Estimam el que era dels nostres padrins. El que els nostres pares ens han deixat com un dels llegats més apreciats. Participem en algunes de les tradicions que havien deixat de tenir èxit. Ho pengem orgullosos a les stories i als estats de les nostres xarxes socials. I, sempre des del meu punt de vista, és degut a l’extensió de música mallorquina, de cantautors, glosadors, polítics amb carisma i professors de secundària que ens han ensenyat a estimar llengua, cultura i tradició.
Celebracions internacionals s’havien marcat a foc en el calendari, en alguns casos desbancant celebracions autòctones. De forma col·loquial podríem dir que ens havien colonitzat tradicions foraness. Però progressivament s’està desfent la tendència. Així mateix, ens estem
desmarcant de la influència que prové de Madrid. De l’Estat. En aquest segon cas, no només xerram de cultura i història, sinó que també de decisions polítiques: descolonització progressiva de cultures i imposicions exteriors?
Biel Majoral té molt clar el seu posicionament polític, el que va fortament lligat a un posicionament cultural i social determinat. Possiblement això és el que fa falta. Idees clares i potents. Per exemple, ell no se n’ha amagat mai. Com bé canta a “Jo sóc català” de l’àlbum Cançons Republicanes “Jo sóc de la pàtria, dels agermanats: Joanot Colom, vells avantpassats, defensors heroics de tradicions, que en sang ofegaren, àustries i borbons”. Com a crítica, no ens hem de quedar amb l’ànsia de formar un país independent. Més aviat, hem de tenir en compte que Biel Majoral aposta per tot el que és autòcton.
Tal com he anat explicant, la mentalitat respecte a la identitat pròpia i el coneixement i l’apreci cap a la cultura popular ha fet avanços importants. La diferència entre abans i ara és que els activistes i artistes mallorquins com Biel Majoral van trobar-se amb una cultura per revalorar. Ara ja tenim mig camí fet. Anem a aprofitar-ho!
En el seu cas, va trobar-se amb dues vies d’actuació: docència i música. No hi ha millor manera per arribar a la gent que a través de l’educació i l’art. L’algaidí, amb els seus incondicionals Delfí Mulet i Biel Torres, ha contribuït al canvi de mentalitat dels mallorquins. O si més no un canvi de mentalitat, a comprendre millor i acostar-se a la cultura popular. A estimar-la i fer-la més forta que mai. Que la pobra havia sortit molt debilitada després de tants i tants atacs. Després que l’intentassin anul·lar una vegada darrere altra.
Si algú s’aturàs a pensar què significa haver aconseguit una trajectòria i un reconeixement com el de Majoral, possiblement hauria desenvolupat una personalitat més distant. Però l’artista i polític s’ha mantingut al marge. Humil i discret va fer el seu camí emprenent les accions polítiques, docents i culturals que ell considerava adients per preservar la cultura popular, la seva llengua i les seves arrels. Tant és així, que una setmana després que es fes públic que la Generalitat de Catalunya el guardonaria amb un dels màxims reconeixements de la institució, la Creu de Sant Jordi, Biel Majoral i Delfí Mulet han protagonitzat un concert al Teatre Municipal de Petra. La banda local ha estat la seva banda sonora. Potser això demostri l’intent d’acostar-se al poble i acostar-li la seva essència.
“És la gent qui dóna vigència a la tradició i hem de fer renéixer la identitat local. Estimar el que és nostre. I deixar-nos de vergonya per fer front a la imposició estrangera.”
S’ha de seguir aquest llegat. És la gent qui dóna vigència a la tradició i hem de fer renéixer la identitat local. Estimar el que és nostre. I deixar-nos de vergonya per fer front a la imposició estrangera. Possiblement aquesta visió de la cultura porta a tenir una visió política que anhela poder autogestionar ses Illes de forma independent de l’Estat espanyol. I precisament aquesta és la postura de Majoral.
Com ja he comentat, que se l’hi entregui la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria i per preservar cultura i llengua m’ha fet pensar. M’ha duit a reflexionar tot el que heu llegit fins ara. És veritat que cultura i política sempre van units. És veritat que els poble oprimits han d’alliberar-se en un moment o en un altre. S’ha d’expressar el que se sent. I el que no es vol. Però també és veritat que la voluntat del poble és i serà el motor de les nacions. I, encara que sigui molt tòpic, l’arma més forta d’una societat és el vot i la cultura.
Vist això, només em queden dues coses per dir. Per una banda, que estimar el que tant esforç ha suposat costa poc, tan poc com preservar i cuidar les senyes d’identitat que ens defineixen. I, per altra banda, que som nosaltres qui decidim si això passa o si ens imposen idees i tradicions foranes. Que sempre està bé mirar cap aquí. En poques paraules i recordant a un etern Guillem d’Efak, “la Historia crida: Siau qui sou, mallorquins!”.