És com un vòmit que se’m queda dedins. Se m’instal·la a les entranyes i no vol sortir. Tenc arcades que me fan vomitar paraules, paraules i més paraules, però el vòmit no surt. I jo el vull treure fins a la fel. Malgrat l’acidesa, el mal de coll, els ulls inflats i el mal gust de boca. Però no sé com fer-ho.
És la impotència, que em paralitza. El vòmit torna de ciment gris. De ciment pesat que em paralitza davant la realitat, tossuda i impertinent, que cada dia m’escup –ens escup– a la cara la seva violència. Llegesc el fil #Cuéntalo, arran del judici de la Manada, i em vull fer una bolla i amagar-me a qualsevol cantó fosc que trobi. Passats deu minuts se’m desperta un instint agressiu, incendiari i rebotat. Als vint ja estic plorant aquells llagrimots que rodolen ràpid perquè van carregats, que cauen gairebé sense que tengui temps d’adonar-me que estic plorant. A la mitja hora he de deixar de llegir per no entrar en un bucle que ni jo mateixa veig com tancaré. I no sé com fer-ho.
“És la impotència, que em paralitza. És la incredulitat, que em regira l’estómac. És la incertesa, que em fa sentir la por al clatell”
És la incredulitat, que em regira l’estómac. El vòmit torna pastós, enganxifós. És la nul·la voluntat de renúncia a uns privilegis –per ventura hem de deixar de parlar de privilegis en alguns casos i utilitzar conceptes negatius i així la renúncia potser costarà manco– que aboquen els nostres germans, amics i companys a unes relacions agressives, violentes i fosques. Reprimides i mutilades emocionalment. Ahir mirava un documental sobre les masculinitats als EUA (The mask you live in, de Jennifer Siebel Newson i de l’any 2015): per què tants germans, amics i companys no abracen i practiquen el feminisme si és evident que la seva vida milloraria? Perquè els han ensenyat a callar i a no dir res, a calcular que si fan o diuen qualque cosa –reprovar una actitud, qüestionar comentaris, etc.– perdran el seu estatus dins el grup. Però Tony Porter, educador i activista, també diu: «És una elecció. Sovint les nostres eleccions es basen en els nostres privilegis. Encara que hi hagi homes bons que no duguin a terme actes violents, som part d’una socialització col·lectiva i del sòl fèrtil necessari perquè existeixi la violència». Incrèduls i incrèdules del feminisme: no sé com fer-ho.
És la incertesa, que em fa sentir la por al clatell. El vòmit torna calent que crema. És la (in)seguretat de saber, com diu Virginie Despentes, que si tenc moltes amigues agredides, també tenc molts amics agressors. És una loteria? Tenim una papereta i qualque dia ens ha de tocar? Si tenim sort i som a una reunió o de viatge, ens salvam? La resposta és no, perquè la roda no atura de girar. La (in)seguretat d’haver d’anar amb més ulls, orelles i peus dels que en realitat tenc, no trepitjar segons quins espais i no quedar tota sola a segons quins llocs. El no saber el quan ni el com, però intuir el qui: qualcú proper. La majoria de vegades és així. I la devastació posterior de la persona agredida i el seu entorn, la doble victimització, el silenci, la invisibilització… Però també processos nefastos, gestions i pràctiques que em fa por qüestionar públicament per por a perdre un carnet que no sé si mai he arribat a tenir. I tampoc no sé com fer-ho.
“Reivindic el meu (nostre) dret a no saber què fer, què dir o com enfrontar-nos a una realitat tan hostil, a vegades”
No sé com fer-ho perquè aquest vòmit que em paralitza, em regira l’estómac i m’atemoreix surti i es transformi en alguna cosa constructiva, darrerament. Que deixi de ser un xoc intern constant. Socialitzar la paràlisi, el desconcert i la por perquè es transformin en moviment, aprenentatge mutu i horitzontal i una oportunitat per poder-me plantejar si el que realment m’importa és un carnet. Sé que si ho arrib a aconseguir no serà tota sola i que per sort gaudesc d’un estol de germanes, amigues i companyes on trobar recer, però també reconec que entre tanta desídia i misèria patriarcal a vegades em tempta la rendició. No pens fer-ho –«¡Aquí no se rinde nadie!»–, però també reivindic el meu (nostre) dret a no saber què fer, què dir o com enfrontar-nos a una realitat tan hostil*, a vegades. I després ens tornarem a aixecar. I per ventura ja sabré com fer-ho.
*Consti que som blanca, nascuda a Mallorca i vivint a Barcelona, he pogut estudiar, tenc un entorn familiar i amistós meravellós, etc.
