It’s only rock ‘n’ roll but I like it, cantava Mick Jagger en el que es convertí en un himne per a tots els amants del rock and roll: música sense floritures ni arevaques, però amb ànima; sense pretensions, però amb la capacitat d’alegrar-te un horabaixa gris. Ja sé que és sols rock and roll, però que hi farem: m’encanta. Com cantava Bob Seger, en aquella cançó que ballaria un jove Tom Cruise en calçotets i calcetins en Risky Business, allò és el vell rock and roll; el que ja no es fa, el de Chuck Berry i Little Richard, el que beu del blues i del folk, del jazz i del soul. It’s the old time rock ‘n’ roll. I com li passa a Seger, a vegades molts dels amants d’aquesta música ens sentim relíquies, persones antiquades enamorades d’una època que ja no existeix, i que, per tant, menyspreen quasi tota la música actual en un exercici de rebel·lia melancòlica i adolescent. I és que today’s music ain’t got the same soul: la música d’avui dia no té la mateixa anima.
Keith Richards, en el documental sobre ell mateix que produí Netflix fa tres anys, afirmava el següent: del rock and roll mai em cans, però del rock sí. El qual no és sinó la versió de l’home blanc del rock and roll clàssic, que converteix aquest en una espècie de marxa quasi militar —personalment, i pel ritme que taral·leja Richards a l’escena, em resulta impossible no pensar en Queen i el seu We will rock you─. That’s their version of rock, but excuse me: I prefer the roll, concloïa amb una rialla vacil·ladora i desafiant, però arruada per l’edat. Jo prefereixo el roll. Jo prefereixo la música negra. Però la pregunta que ens hem de fer és aquesta: ha mort la música negra? És aquesta una antigalla, un objecte de col·leccionista, quelcom para erudits?
La música negra sempre ha estat estretament lligada a la denúncia i la queixa, a la protesta al lament; podem remuntar-nos a finals dels anys vint, principis dels trenta, en els que, per exemple, Robert Johnson -genial bluesman- no aturava de convertir les llàgrimes de ràbia i cansament en cançons: I’ve been mistreated, I dont mind dying, cantava empunyant una solitària guitarra a Walkin’ blues. He estat maltractat i no m’importa morir: deixi’m viure en pau d’una vegada. Una altra figura que comença a ser rellevant aquests darrers anys, i que és notòriament més coneguda, és la de Louis Armstrong, que en una cançó es preguntava a ritme de jazz: what did I do to be so black and blue? Què he fet jo per ser tan negre i tan blau? Per què he de sofrir per haver nascut negre a Nova Orleans? Billie Holiday, a finals dels anys trenta, cantà -plena de dolor: ella mateixa va contar que després de cantar-la per primera vegada va anar al bany a plorar desbocadament- Strange fruit, que originalment protestava contra el linxament que es produí a Indiana el 1930, en el que s’acabà penjant d’un arbre a Thomas Shipp i Abram Smith, ambdós negres. La fotografia parla per si mateixa.
Southern trees bear strange fruit/ Blood on the leaves and blood at the root/ Black bodies swinging in the southern breeze/ Strange fruit hanging from the poplar trees.
Dels arbres del sud penja una fruita estranya/ Sang entre les fulles, i sang a l’arrel/ Cossos negres balancejant-se a la brisa del sud / Estranya fruita penja dels xops.
Passaren els anys i els negres es començaren a organitzar contra el racisme i la segregació. A principis dels anys seixanta comença, amb Martin Luther King Junior al capdavant, el que es conegué com el moviment pels drets civils. Manifestacions pacífiques i massives per la justícia inundaren els carrers dels estats units, amb el runrún d’una cançó sempre sonant -a vegades cantada vivament entre els manifestants, a vegades sols en un xiuxiueig i pensament-: We shall overcome, escrita, a principis de segle, pel reverend metodista Charles Tindley. Ens apallissen, ens ataquen i ens marginen, però ens sobrepondrem. En aquest clima foren possibles cançons com Mississippi goddam de Nina Simone, A change is gonna come de Sam Cooke o Say it loud, I’m black and proud de James Brown. Ja no sols eren cançons d’indignació i condemna, com la de Nina, sinó també d’orgull i optimisme, com les de Cooke i Brown. Perquè si un no creu en la victòria, resulta impossible alçar-se amb ella. Perquè, tenint fe en el canvi escoltant el pausat soul de Sam Cooke i ballant al ritme funky de l’orgull amb James Brown, pareixia que la derrota s’anava allunyant-se a poc a poc.
Però a Luther King Jr l’assassinen el 1968 en un motel de Memphis. I les conquestes, tot considerables, foren insuficients. El partit de les panteres negres, fundat en el 66 i influenciat per Malcolm X —també assassinat l’any 1965—, comença a guanyar popularitat. Aquests, en oposició al pacifisme del moviment pels drets civils, promouen la resposta violenta a les agressions institucionals. Si ens peguen, responem. Fugint de la resignació i del posar l’altra galta cristià, comencen a formar patrulles ciutadanes armades per prendre els barris i promoure programes de polítiques socials de suport a la comunitat afroamericana. Foren perseguits, empresonats i assassinats sense miraments. No en va es convertiren en el perill número u per l’FBI. Tornà la ràbia, si és que en algun moment arribà a marxar-se; i com avisava Stevie Wonder en Living for the city en el 73: tenen molta paciència, però prest se’ls acabarà, i ningú podrà culpar-los per això. També ho advertia Marvin Gaye en el seu Inner city blues, dos anys abans que Wonder: Crime is increasing/ Trigger happy policing/ Panic is spreading/ God knows where/We’re heading. Crim, pànic i policia de gallet fàcil: deu sap cap a on ens encaminam.
Créixer, com a nin i adolescent, en aquestes circumstàncies, en aquella època, veient la salvatge persecució i matança de les panteres negres, no és quelcom que s’oblidi fàcil. L’ira i les ganes de mossegar quedarien instal·lades en aquelles noves generacions que foren representades, als vuitanta i noranta, por rapers com Public Enemy i Tupac. Fight the power, dels primers, cridava de nou a la resposta violenta: lluita contra el poder, o llibertat o mort; aquesta és l’elecció. Our freedom of speech is freedom or death, rapejaven. Tupac en la que, per a mi, és la millor i més importants cançons de protesta de finals de segle —i potser dels últims 40 anys—, Changes, rapejava el següent: It’s time to fight back/ That’s what Huey said/ Two shots in the dark/ Now Huey is dead. És hora de tornar els cops /és el que digué Huey/ Dos tirs en l’obscuritat/ I ara Huey està mort. Tupac aquí està fent referència a Huey Newton, líder de les panteres negres en els anys setanta i començament del vuitanta, fins a ser assassinat. Como havia estat Fred Hampton —un dels primers líders del partit— o Bobby Hutton —un xaval, militant, de tan sols devuit anys— anteriorment. És una cançó brillant que oscil·la entre l’odi candent, la realitat i la tristesa calmada de l’acatament, de veure que res canvia. That’s the way it is. Així són les coses, i sembla que mai canviaran.
La música negra és música de llibertat.
En aquell moment pareixia que la música negra, tal com l’havíem coneguda, començava a morir. Que el rap pareixia acabar amb tota aquella música que començà amb el blues i el jazz a principis del segle XX; o, almenys, això cregueren molts. Però no: estava més viva que mai. Ja fos en samples -mostres o fragments d’altres cançons reutilitzats per crear nous sons- o en lletres, la tradició de la música negra seguia viva. Public Enemy, en la mateixa cançó que mencionàvem més a dalt, fa un petit homenatge a James Brown, cantant en una estrofa la famosa línia I’m black and proud. Tupac, per part seva, sempre tengué presents a les grans personalitats de la música negra; exemple d’això és l’última estrofa de la cançó Thugz Mansion: Dear momma don’t cry/ your baby boy’s doin’ good/ Tell the homies I’m in heaven and they ain’t got hoods/ Seen a show with Marvin Gaye last night /it had me shook/ Drippin’ peppermint Schnapps/ With Jackie Wilson and Sam Cooke/ Then some lady named Billie Holiday sang sittin’ there kickin’ it with Malcolm/ ‘til the day came. En aquestes línies li està escrivint una carta a la seva mare des del cel, després d’haver mort. I li conta que tot va bé, que allà a dalt no hi ha guetos, i que ha tengut la sort de compartir vetllada i licors —de menta— amb Jackie Wilson i Sam Cooke, mentres escoltava un concert de Marvin Gaye i Billie Holiday, veient a la distància —també com espectador— a Malcolm X, gaudint de la música i la companyia fins a l’alba. I és que, com ell mateix diu al final, ha d’haver-hi un lloc millor que aquest; que aquesta realitat que ens toca patir de manera quotidiana. Un lloc ple de música i persones estimades. Tant de bo: que deu, o qui sigui, ens guardi un lloc. No és casual que l’ideal d’un lloc i d’una existència feliç estigui tan lligat, par Tupac, a la música, i és que en la tradició negra música i alliberació sempre han anat de la mà, sent quasi impossible ─com veim─ entendre-les per separat. La música negra és música de llibertat.
En el segle XXI s’han centrat a recordar-nos-ho rapers com Kendrick Lamar o músics polifacètics com Childish Gambino. Com tot gran artista, mantenen viva la tradició. Això no vol dir que es limitin a repetir pautes i imitar el que ja s’ha fet. No: parteixen de la música negra d’ençà i la reformulen; la reconfiguren creant quelcom nou que beu incessantment d’allò vell, una música que es nodreix indubtablement dels sons del passat. Àlbums com To pimp a butterfly de Lamar o Awaken, my love! de Gambino són prova d’això; basta escoltar cançons com redbone per donar-se conta de com la música batega de la mateixa manera en què bategava la de Holiday, Armstrong o Brown. Curiós és que, en les manifestacions del moviment Black lives matter, organitzades recentment com a resposta —una vegada més— al racisme i brutalitat policial, ja no es canta el We shall overcome. Ara es canta el Alright de Kendrick Lamar. Amb una música influenciada pel funk i una lletra, de nou, entre la protesta i l’optimisme, Kendrick canta a la tornada que tot anirà bé, que tots estarem bé, mal que li pesi a una policia que ni dubte ni vacil·la a l’hora de disparar contra els negres. Curiós també és el tremend èxit que ha tingut l’última cançó de Childish Gambino, This is america. Això és Amèrica. En la que fa, mitjançant un videoclip al·lucinant, un retrat cru i brutal de la realitat estatunidenca. És una cançó que en realitat és, o forma, junt amb el videoclip, una peça audiovisual completa; van units, qual pel·lícula i banda sonora, i creen una totalitat diferent, superior. Violència, racisme i mort; música, ball i evasió; cinisme, nihilisme i fugida. No se m’ocorr millor manera de descriure o resumir aquesta peça que amb aquestes tres triades de substantius; el millor és que cada un el vegi, paladegi i digereixi per la seva conta, per la quantitat de detalls i temàtiques que posen en joc en els escassos quatre minuts que dura.
Del We shall overcome del reverend Charles Tindley al Alright de Kendrick Lamar. Del Strange fruit de Billie Holiday al This is america de Childish Gambino. Deixant entre mitges el Mississippi goddam de Nina, el Living for the city de Stevie, o el Changes de Tupac. La música negra segueix tan viva i tan combativa com sempre. I el que és novetat: amb un nivell audiovisual mai vist. Que no us enganin: el vell rock and roll mai va morir. Únicament es transformà, sense perdre ni una pica d’ànima. Malgrat que és inevitable, per a mi, enyorar musicalment els temps en què Buddy Guy tenia cabells i Muddy Waters estava viu.
