Més vespres dels que voldria recordar, em qued massa estona entabanat davant l’ordinador sense fer res d’interès ni profit i quan, a la fi, un rampell de lucidesa em decideix a desconnectar i ficar-me al llit, hi apareix aquell grapat de comentaris a les xarxes socials. Amb la voracitat amb què les mosques s’apleguen cap a la merda, cada vegada que un dels principals diaris insulars treu una notícia referent a l’ús del català a Mallorca (o a qualsevol lloc) hi apareix tot un esclat de comentaris furiosos que, amb una indigestió d’odi i estultícia, escampen per les nostres pantalles la seva diarrea verbal. I és potser que sigui aquesta, la lingüística, una qüestió que en el fons toca aspectes molt primaris i cavernaris, com la identitat i la territorialitat, però aquí ja no hi ha qui s’adormi.
Aquesta mostra esperpèntica de ràbia popular domesticada em manté desvetllat i a la vigília, i vol un segon rampell de lucidesa que no hi intervengui a comentar, que no seré jo qui es mati a la tasca impossible de buidar aquest pou infinit ple de merda fins al fons. Perquè entre aquests comentaris no hi són benvingudes la crítica i el debat, la foragiten amb insults i odes a la imbecil·litat, perquè aquí el que està en joc no és tant que es posi en qüestió l’ús d’una llengua sinó comprovar amb indignació com el discurs i la (ideo)lògica del poder aconsegueixen penetrar en una part important de la societat, apel·lant als seus sentiments de pertinença i identitat, perquè sigui aquesta que canalitzi la seva veu.
El gonellisme ha trobat en la bandera espanyola un cul sucós per llepar i aixoplugar-se sota la llengua i cultura forta de l’estat, la dominant.
El pensament gonella, alineat amb l’espanyolisme més conservador i centralitzant, fomenta que una part de la població illenca reconegui com aliena la llengua pròpia de la seva comunitat, la mateixa que parlen els dimonis secessionistes de Puigdemont i Junqueras i altres enemics del poble. Els hi molesta que es parli, s’escrigui o es pensi en català, com deia Ovidi Montllor, a la mateixa gent que li molesta que es parli, s’escrigui o es pensi. Perquè al gonellisme mai li ha interessat fer una defensa de la “nostra” cultura que vagi més enllà d’omplir d’ensaïmades els avions que parteixen de Son Sant Joan i ha trobat en la bandera espanyola un cul sucós per llepar i aixoplugar-se sota la llengua i cultura forta de l’estat, la dominant. I ja li va bé a l’espanyolisme i a la seva memòria d’imperi que es redueixi la diferència cultural a simple (i ximple) folklore, a dialecte vulgar i regional per xerrar de portes endins i fer gràcia a ses padrines, fent-la enfora del prestigi que se li suposa a una llengua culta: aquelles que es fa servir en seriosos i pomposos assumptes de palau, la sofisticada llengua de refinament burgès que es parla a les grans ciutats per a coses importants i que es distingeix de l’argot inintel·ligible i brut que es xerra en la pagesia i el món rural.
I ja fan bé de dir-li llengua espanyola en lloc de castellà, perquè la cosa no va de què aquesta llengua s’imposi al català, sinó de la llengua culta i civilitzadora de l’estat (sigui quin sigui) imposant-se al xerrar dels seus territoris. És una qüestió de dominació cultural i política més que de pertinença o d’identitat, on aberracions lingüístiques com “sa llèngö báléà” funcionen com a eines de denigració i humiliació sistemàtic per arrabassar una cultura d’arrel i fer-la dòcil, submisa i servil al poder cultural imperant. Desproveint una llengua de la seva personalitat la inhabiliten també per mantenir un diàleg d’igual a igual amb altres cultures, per haver de recórrer a la tutela de la cultura dominant.
Però que no en defugi tampoc de la seva responsabilitat aquell sector catalanista que no ha sabut comunicar que el català que es xerra a Mallorca i a les illes no ho és menys que el del principat. Aquells que han volgut ser més papistes que el Papa, i que per por a perdre el caràcter propi de la nostra llengua (o una de les nostres) s’han dedicat més a atendre el que passa a Barcelona que a la realitat dels carrers de les illes, ensenyant i exigint des dels seus despatxos i departaments un català que moltes vegades la societat illenca no ha sabut reconèixer com a la llengua d’aquí.
quan s’associen les llengües a les banderes, que s’incita als parlants a identificar-se amb els valors de les nacions que les onegen
S’ha trobat a Barcelona la capital (aquell espai de moviment financer, on es prenen les decisions importants) d’un futurible i promès estat des del qual orbitar i emparar la nostra existència cultural, reproduint també així l’esquema de subordinar una llengua a un poder central. I és el que passa quan s’associen les llengües a les banderes, que s’incita als parlants a identificar-se amb els valors de les nacions que les onegen mentre fan de les llengües el patrimoni i capital per rivalitzar amb altres nacions.
Però tot això no els importa als comentaristes dels principals diaris balears, que quan escridassen “jo som espanyol i balear” el que realment volen dir és que “jo sóc dòcil, servil i submís”. La seva comunitat és la que dicta la bandera que (diu que) els representa i no aquell espai de veïnatge i convivència. I que ja els hi va bé, que a part d’espanyol, tenir també coneixements d’anglès i alemany, que aquestes sí que són llengües útils i de senyors que paguen bé. Perquè el que, al cap i a la fi, el què s’ensenya des del poder és a usar la llengua dels bitllets i entendre la utilitat de la cultura per esdevenir mercaderia i mà d’obra barata, eixamplant les fronteres de la seva comunitat, més enllà de les banderes, fins a les mans de qui els pagui.
Quina necessitat hi ha de tenir una cultura pròpia (amb tota la seva radical diversitat) quan ja pots sobreviure sota la del teu amo? Aquesta és la qüestió que ens fan els comentaristes que estimulen el meu noctambulisme, aquells que no tenen idioma sinó dialectes, els que no tenen cultura sinó folklore, els que accepten de bon grat convertir-se amb “Los nadies”, que escrivia Galeano, que malgrat ser desposseïts de tot se senten més còmodes en la seva condició de recursos humans que la d’éssers humans.
El col·lectiu editor d’Aguait no es fa responsable ni del contingut ni de la forma dels articles publicats en aquesta secció, i no comparteix necessàriament la mateixa opinió.
