A vegades, la poesia et persegueix als llocs més insospitats. Quan s’acosta final de mes i has decidit que no, que no hi ha excuses, que no tens ni doblers ni espai per comprar més llibres, va i trobes una col·lecció d’una editorial independent extremadament cuqui al local on havies sortit a fer un pa amb oli. Això me va passar fa uns mesos a Sense Món, cafè molt recomanable per sopar o fer-hi uns mojitos. En anar a pagar, vaig veure que devora la barra hi havia exposats nou o deu exemplars de l’editorial Tremendes, nascuda el 2015 a Girona i que, com d’altres editorials independents, publica reculls en format petit, econòmic i amb una estètica molt actual, atractiva i amb personalitat. L’editorial vol donar l’oportunitat a autors de publicar en paper i fer difusió més enllà de les llibreries, i cerca la qualitat literària sense perdre el to descarat i humorístic que fa especials projectes com aquest.
Com podreu haver deduït, vaig comprar-me el llibre. I vaig descobrir un univers de tensions entre la solidesa de la pell i la liquiditat dels espais urbans i de la societat moderna, una reflexió sobre el desig, la malenconia, la poesia i la constant transmutació. A Un brot de febre (2016), Mireia Companys fa un potent recull de poemes estructurat en tres apartats de set poemes cada un, amb formes variants que intenten contenir un univers d’imatges dibuixades amb paraules concises, ben pensades, justes.
L’onzè poema es titula “Ofrena” i conté vint-i-un haikus (tants com poemes té el llibre) suggeridors i que es mouen entre dos dels temes que es repeteixen tota l’obra: la relació amorosa, no com a font de benestar sinó de desassossec, i la recerca del jo: “Esdevenies/el lloc que no oferia/ llocs per buscar-me” (p.38). També hi veim un tema que es repeteix constantment: la reflexió sobre la poesia mateixa i sobre la relació entre el poeta i la paraula, que a la vegada construeix el jo i el destrueix (“La carn immolo/ la pell i la paraula/ i em faig ofrena”). El poeta és a la vegada un escollit, capaç d’observar la realitat amb una claredat superior a la resta de persones, i un condemnat a ser devorat pel mateix do de la poesia. És inevitable pensar en el poema “El captiu” de Rosselló-Pòrcel, on s’empra la mateixa paraula ofrena i on veim el poeta com un ésser dotat de capacitats extraordinàries que tanmateix se sent captiu.
He vist la vostra ofrena, he fruït del vostre do
sobre la sang dels homes i les coses.[…]
Canto l’absència de la llibertat!
Presons de l’aire! Governo
el furor incert de l’aire!”
(Rosselló-Pòrcel, “El captiu” 1934)
De la mateixa manera, el poema següent, dedicat a Pier Paolo Passolini, presenta l’artista com un ésser que s’aboca a la creació i acaba devorat per ella: “Vas creure/ que els versos et serien una nau/[…] I vas acabar estès sobre la platja,/devorat per les entranyes del mite”(p.43). La mort és un mot que acompanya la poesia en diverses ocasions:” I tu, el sacerdot inconscient/ que va oficiar la mort de la poesia” (p. 44).
Passolini no és l’única referència a artistes i poetes, sinó que tot el llibre està acompanyat de versos i autors que s’hi relacionen íntimament, reforçant així la idea del poemari com a reflexió del fet poètic mateix. Pizarnik, Ferrater, Laetitia Ilea i Felícia Fuster presten els seus versos per encapçalar pomes i apartats, demostrant no només el bagatge cultural de l’autora sinó la seva importància tant en la creació del poema com en el procés de comprensió del lector, que cerca símbols i referències a lectures passades.
Segurament és la formació en filologia de Companys el que fa que el poema es converteixi no només en un gaudi de l’experiència del text com a forma autònoma, sinó en un joc intertextual en el que dialoga amb la tradició literària, sigui catalana, italiana o universal -si és que té sentit, en la poesia, posar fronteres a la tradició; això, però, és un altre assumpte-. N’és un exemple el poema “Constància”, on s’empren símbols de la tradició occidental com Medusa, el mirall i la dualitat del jo, símbols que també empra, entre d’altres, l’escriptora Maria-Mercè Marçal. Companys empra aquest poema per expressar la frustració i a la vegada el goig de saber que el jo sempre és el jo, que la pròpia identitat no es pot abandonar així com el reflex en el mirall sempre reflectirà un jo, tot i que no és ben bé el mateix jo de la persona, sinó una imatge que a vegades se sent pròpia i a vegades aliena.
Trobar-te sempre.
No poder desfer-te de tu.
En els marges del vers,
en el foc de la nit,
en el joc dels miralls,
en l’odi pels miralls,
en el reflex mortal
de la mirada de Medusa.
(“Constància”, p.55)
Per una altra banda, el cos, el desig i l’esperit creatiu topen amb la realitat actual, en la societat dels millenials, de la liquiditat i la fluïdesa, en definitiva, del canvi constant. Diversos autors i pensadors, com Bauman, Augé o Baudrillard, han parlat de la modernitat com el temps de la liquiditat i de la imatge en contraposició a la solidesa, la permanència, i la tradició anteriors. La identitat -dels llocs, de les persones- es veu compromesa per la liquiditat i per la necessitat de canviar per esdevenir el que la gent vol a cada moment. L’acceleració del ritme de vida de la modernitat afecta també les relacions romàntiques i sexuals, que canvien abans que ho puguin fer els sentiments que les acompanyen:
I dius que no tornaràs
I ja beses noves boques
Amb els llavis plens de mi
En un macabre intercanvi
De fluids i intrascendència.
Però els líquids tenen pes
I amb el seu record aquós
Es fan ullals que mosseguen
Els marges de la memòria
Companys mescla aquesta fluïdesa amb el sexe, i també amb el record, que no és propi d’una societat que avança i no mira enrere, però que sorgeix inevitablement. Enfront de la volatilitat, es reivindica el cos i els seus desitjos: “Des dels llocs líquids/la vida llepa el sexe obert de la incertesa” (p.27).
La fluïdesa i la força alhora constructiva i destructiva de la poesia són elements que debiliten el jo poètic; la febre és la sensació intensa, profunda, que ve de dins, com els versos, que lluita contra les invasions exteriors que entren en el cos. La febre és un estat de confusió però també de resistència, de força i de debilitat, de passió, de bogeria, de malaltia. Tot això és el que transmet Un brot de febre, i, juntament amb una visió crítica i lúcida de la liquiditat del nostre temps, és el que fa del poemari una experiència intensa i molt recomanable.