Abans de parlar-li, hem de guardar sepulcral silenci respectuós a l’amor i a totes les formes que té aquest de manifestar-se. L’amor per definició és gran, i uneix a les persones en una sensació d’amistat accelerada, sensible i desitjada. S’haurà vist semblant sentiment encaixonat a l’estreta amplitud del pit. Per això, celebrar totes les formes d’estimar-se resulta un deure per a qui al llarg de la seva vida hagi estimat alguna vegada.
Dit això, anit, remugant ja les que anaven a ser aquestes lletres, pensava per a poder començar pel principi, en el primer amor. Resulta estrany que, en pensar en tal oportú i puberal trobada, fins i tot havent ja succeït, en molts casos es continuï idealitzant. He arribat a escoltar de veus experimentades que és l’única vegada que s’estima de debò. I dic jo que aquesta forma, seria acceptar conclusions tan contradictòries com que a l’amor, i a més de manera exclusiva, el principi i el final coincideixen, que es tracta d’un sentir que acaba quan comença, o que la primera vegada és l’última vegada. Seria com assegurar que es pot sense cor.
Celebrar totes les formes d’estimar-se resulta un deure per a qui al llarg de la seva vida hagi estimat alguna vegada
L’anterior i moltes altres desvirtuades i viciades interpretacions sobre l’amor degoten d’un enorme recipient, en el qual han anat bolcant-se al llarg de tota la història presumpcions i idees equivocades sobre aquest, i també dels amants. Probablement aquelles comentades veus vessen també sobre el límpid amor un líquid enganxós i gelós. La gelosia demostra que algú t’importa. Vull a aquesta persona amb mi i per a mi. L’amor mai genera la possibilitat de decidir en nom de l’altra persona. L’ego inflat i aterrit inventa desesperat qualsevol pretext que l’amagui, però el camaleó mimetitzat segueix sense ser el paisatge.
L’amor, en realitat, ha de mantenir com a requisit fonamental la identitat de les persones que se’l professen. Saber què és la gelosia és imprescindible per a comprendre que el seu significat res té a veure amb alguna de les formes d’estimar-se.
L’amor mai genera la possibilitat de decidir en nom de l’altra persona.
L’amor ni ho és, ni ho pot tot. No ens completa en un jo millor i superior derivat de la unió de dues meitats, no ens encadena a l’exclusivitat amenaçant-nos amb el pecat, no oprimeix, no imposa, no obliga. L’amor allibera, permet, descobreix. Ara, és evident que alguna cosa s’està fent malament en l’amor. Perquè l’anterior, s’accepta en realitat com el que hauria de ser i no és; curiós, sembla que el bon amor sigui realment el mite.
Però, una cosa, què serà això del bon i el mal amor? Qui ha escrit la teoria de l’amor? Quan ens l’han ensenyat? Res, ningú i mai. L’amor no s’escriu, no s’estudia, no es pot ensenyar ni aprendre, i menys encara tornar a fer-ho, com a solució per a aquelles persones que no estimin correctament. No es tracta de deconstruir el concepte d’amor i tornar a cimentar-lo sobre estructures més sòlides, igualitàries i reals. Es tracta d’entendre que no és possible estimar malament, ni tampoc estimar bé, perquè això seria admetre que hi ha alguna forma de fer-ho al contrari.
Hem de defugir de la idea de les formes nocives de l’amor, extirpar el mal empeltat de manera artificial en el bé natural.
No existeix la forma d’estimar a una altra persona de forma incorrecta o desigual. Hem de defugir de la idea de les formes nocives de l’amor, extirpar el mal empeltat de manera artificial en el natural bé. Sona redundant i és molt senzill, però tot el que no ho és, no pot ser-ho. L’amor és respecte, igualtat, confiança, seguretat, llibertat, amistat i complicitat. De fet, sempre que sumin, podria estendre’s la llista fins a una infinitat de qualitats més, donades les seves ja dites amplíssimes possibilitats; i àdhuc amb totes elles, l’amor solament és amor, i tota la resta, senzillament, no ho és, ni pot per res, ningú i mai ser-ho.
Enrique Urbano Ángel, nascut al 1990, està graduat en Dret, i Màster en Polítiques d’Igualtat i Prevenció de la Violència de Gènere per la Universitat de les Illes Balears. Actualment, és doctorant en Estudis Interdisciplinaris de Gènere (“Anàlisi comparativa jurisprudencial en els casos de feminicidis íntims: estudi comparatiu entre Comunitats Autònomes de l’Estat espanyol, 2005/2015″). En aquest sentit, alberga dues publicacions acadèmiques en el marc de la seva tasca professional. Al 2015, participa a l’equip investigador de la publicació “Víctimes mortals per violència de gènere: anàlisi de les taxes de denúncies i dels condicionants que les determinen” (Ed. UIB) en el marc del projecte internacional Ariadna i, més recentment, al 2016, publica en solitari l’assaig jurídic “Els femicidis íntims a Espanya: Llei i Jurisprudència” (Ed. UIB).
D’altra banda, compta amb algunes publicacions literàries. Al 2014 presenta la seva primera obra poètica, “Pequeña muerte” (Ed. Cercle Vermell), i posteriorment, al 2015, “Cópula” (Ed. Cercle Vermell). Al 2016, publicà “Fobia” (Ed. Neopàtria) i, més recentment, al 2018, Los hijos de los nichos (Ed. Avant) i participà de l’Antologia “Mujeres con voz” (Ed. Quadrivium). En el present any 2019 ha publicat “La primera vez que es la última vez” (Ed. En Fugida).
Actualment, realitza activitats relacionades amb la igualtat, la prevenció de la violència i els estereotips de gènere en centres d’educació de les Illes.
