De vegades me n’oblid.
Tanc totes les comportes.
Fuig a refugi. Me’n vaig.
Normalment no per molt de temps.
Minuts. O fins i tot segons.
Me n’oblid. Sí.
De vegades.
Fins que record la forma que pren la teva cara quan somrius.
I somric.
Fins que te sent la veu dins el cap.
Com si hi parlassis.
Com si xerràssim d’això i d’allò.
Com el dia que vaig venir per primer pic a aquesta casa, que era la teva i, ara, la nostra.
Com quan només ens senten els llençols.
Com quan digueres que tan sols som dos animalons.
Fins que me mires. Te mir.
Fins que te veig darrere els ulls.
Que canvien de color.
Que són transparents.
Com tu.
Que mostren més del que veuen.
Que són casa meva, casa nostra.
Llavors me’n record.
Que mai me n’he oblidat.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a ‘Aguait’, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.
