… preocupacions i gana no són una bona combinació. En silenci, torrades i cafè, apareix un jove de desset anys. Era de la casa del costat, no molestàvem no, el seu pare l’havia enviat per dur-mos a la casa. Amablement vam declinar l’oferta; ell dubtà i amb el seu anglès d’escola, perfecte, insistí.
No en teníem ganes, estàvem tristes i nervioses.
Tanmateix l’hospitalitat turca no sap res de negatives i mals humors ni de tristeses a deshora. El senyor que va venir, major, prim i ple de vida ens va conduirà pas tranquil fins a ca seva. Allà la seva dona de pits grossos, pèls a la barra i una rialla que feia tremolar les parets, ens va salvar.
Ens van adoptar com a fill i filla a l’instant, berenàrem al balcó pa, olives, ous i mel mentre ell explicava amb tot detall el nou sistema de regadiu instal·lat. El fill traduïa i feia preguntes en anglès baix la mirada embadalida i plena d’orgull de la mare i el pare.
La mare entre pregunta i pregunta –A què vos dedicau? Estau casades?— anava buidant les restes de menjar dels platets tirant-les balcó avall cap al darrera amb un simple gest de canell, nosaltres al·lucinades.
A continuació tot va esdevenir molt ràpidament, va desaparèixer la taula i en el seu lloc instal·laren un llit improvisat, ens van dir que descanséssim i tots sense excepció anaren casa a dins deixant-nos soles. I va ser aquí quan “No nos podemos dormir… No claro, pero se está tan bien aquí… Sí, hasta corre el aire, al fin!…”.
Vam dormir, clar que vam dormir! I anàrem a passejar per les seves terres i a banyar-nos al llac, també ens quedàrem a dinar i per poc no passarem tot el cap de setmana allà. Entre rialles i certa nostàlgia ens vam dir adéu i una altra vegada mans plenes: pomes i albercocs secs pel camí, potser haguessin bastat per mil camins.
El que més record és aquest sentir-me i sentir-mos cuidades, sostingudes. No és que tenguéssim mala vida viatjant només que tan lluny de casa una aferrada desinteressada cura nostàlgies. Vam ser tan afortunades que sovint ens trobàvem aquestes famílies-tresors que omplen el món i van fent la seva màgia sense ni adonar-se’n.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a ‘Aguait’, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.