El llibre, “La guerra civil a Llucmajor. La demolició del projecte de convertir en cel la Terra.” d’Antoni Vidal Nicolau (Illa Edicions), repassa el període de la II República i, sobretot, el que suposà el cop d’estat feixista i la posterior repressió al poble de Llucmajor. Gràcies a l’editorial, a continuació en podràs llegir el pròleg que signa l’escriptor i historiador Pere Gabriel. Pots consultar l’índex aquí.

Avui, dimecres 10 d’abril, l’autor presentarà el llibre a les 20 h al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor acompanyat de l’historiador Pere Fullana.

 

 

 

 

 

***

La història contemporània en general i, en especial, a Mallorca i les Balears, ha assolit una envejable i molt sòlida majoria d’edat. Fa anys, a finals dels seixanta i primers setanta del segle xx, quan jo vaig acostar-m’hi, l’acadèmia universitària sols de forma precària l’acceptava. No caldria afegir que, en aquest marc, la història de la Segona República i de la guerra civil del 1936-1939 despertava molts recels i tendia a evitar-se en els llibres generals. En tot cas, era cosa de la Ciència Política, la Sociologia o el Periodisme i la Memorialística de combat. Foren els meus mestres, alguns dels quals abocats a la Història Econòmica, qui, no sense entrebancs, li donaren carta de naturalesa. A la universitat, sols alguns historiadors gosaren parlar-ne i n’acolliren més bé que malament, i amb novetat, una recerca profes- sional i positiva que es volia lluny del més barroer propagandisme franquista. Esmentem dins l’àrea catalana —i que ningú em tingui en compte els oblits, per flagrants que aquests siguin—, per un costat, Emili Giralt (1927-2008), Jordi Nadal (1929), Josep Fontana (1931-2018), Ramon Garrabou (1937), Rafael Aracil (1940) i els geògrafs mallorquins Bartomeu Barceló (1932- 2012) i Vicenç M. Rosselló (1931), i també, per l’altra, amb una dedicació específica a la història social i política popular, Casimir Martí (1926), Josep Termes (1936-2011), Albert Balcells (1940) i Alfons Cucó (1941-2002). Si ens fixem en el conjunt espanyol, el panorama no era pas gaire més extens: José María Jover (1920-2006) i Miguel Artola (1923) o, dins una altra direcció ideològica, Vicente Palacio Atard (1920-2013) i Carlos Seco Serrano (1923). Fora, Manuel Tuñón de Lara (1915-1997) i l’hispanisme francès.

És clar que tota tasca de recerca i interpretació històrica de qualsevol època implica un determinat compromís polític, del signe que sigui, i sempre, en algun grau, presentista. Ara bé, en la història contemporània, i en el cas que ens ocupa, el de la història del segle xx, inevitablement coetània, aquest compromís és més evident i directe, sense el subterfugi i el refugi en un temps més llunyà. L’historiador, així, no pot evitar d’aparèixer a cara descoberta i no pot —ni ho ha de fer— dissimular la seva intencionalitat ni la seva posició moral i política davant els conflictes socials. El seu repte és no pas -com alguns han pretès— defugir l’objectivitat en l’estudi i l’anàlisi de les fonts, sinó partir-ne per a entendre les complexitats i tensions de la societat i ajudar, en definitiva, a construir davant d’elles una determinada consciència que molts voldríem realment democràtica i social, sens dubte crítica i de denúncia de les injustícies, i també profundament solidària.

Antoni Vidal i Nicolau és un historiador professional i valent, amb una obra ja ben notable. De fet, com la pràctica totalitat de la millor història contemporània actual, compromès amb la memòria democràtica, l’únic camí que ens pot permetre d’avançar cap a una societat més madura que sigui capaç d’assentar sobre bases sòlides comportaments i actuacions cíviques i realment de futur. No es tracta de cap revenja, com alguns intenten de fer creure, sinó de retornar la veu als qui els fou negada i entendre l’esforç (amb els seus errors, si es vol) de tota una generació obrera i popular; la dels nostres pares, padrins i repadrins, per a posar dempeus una societat més justa i progressista que corregís, almenys en algun grau, o més, l’explotació econòmica, cultural i política del capitalisme.

Antoni Vidal és llucmajorer. Prou jove per a pensar en una trajectòria de futur important i alhora prou gran i amb experiència per a ser ja ara, professionalment, un bon historiador. Segons Josep Sacarés Mulet1, el genoma cultural de la seva família n’assenyala un tarannà obert a la religiositat, l’altruisme, una gran capacitat de feina i un sentit pràctic de la vida. Familiarment, es poden resseguir parentius amb els Clar, un dels quals fou mestre Gori Clar, l’empresari de calçats, mentre d’altres membres eren camperols doblats de sabaters, o mestre d’obres, com el seu repadrí Pere A. Pons. Al seu torn, el seu padrí, mestre Sebastià Vidal, fou durant molt d’anys un dels oficinistes de Can Pola, l’altra gran fàbrica de sabates dels anys vint i trenta. A més, de manera tant o més decisiva, els seus pares, Tomeu Vidal Pons i Catalina Nicolau Blanch, que és de Porreres, foren mestres nacionals i es dedicaren durant molts d’anys a l’educació dels nins llucmajorers al CEIP Rei Jaume III. Pel que dic, no ens hauria d’estranyar que l’autor, Antoni Vidal Nicolau, amb residència palmesana des del 1976, no hagi deixat de mantenir una quotidiana i incisiva implicació amb Llucmajor, amb notòries col·laboracions a Llucmajor de Pinte en ample, com a pregoner el 2011 i amb aportacions a les Jornades d’Estudi d’Història Local. Llicenciat el 1991, la seva temàtica més central de recerca fou des d’un bon començament la història contemporània llucmajorera, abocat tant a l’anàlisi i reconstrucció de la història econòmica de la indústria del calçat, com a la història del moviment obrer local, lògicament interrelacionat amb el món de les sabates. D’alguna manera, l’autor és també una mostra de la presència important de la història econòmica dins la contemporània, com ja he esmentat en un principi. No he de detallar ara el seu currículum ni la seva bibliografia, però sí que em cal afegir que ha estat professor de secundària i, actualment, professor del Centre de Persones Adultes de Son Canals de Palma. Més encara, és autor d’una novel·la històrica juvenil, El fill del coratjut de Bugia, premiada i editada el 2004. I no puc estar-me d’esmentar la seva regular participació durant diversos anys en distintes i conegudes curses atlètiques de Mallorca.

Sóc conscient que en els pròlegs no s’acostuma a esmentar les famílies de l’autor, ni entrar en gaires detalls sobre la seva biografia més personal, però, com podrà comprovar el lector, som davant d’una narració històrica molt personalitzada i, si se’m permet, localitzada, situada en un lloc, un espai i un temps acotats: La guerra civil a Llucmajor. La demolició del projecte de convertir en cel la Terra. El llibre és, en realitat, una història personal, de persones concretes, de carn i ossos. La millor història local té això: permet trencar amb els estereotips i les construccions massa abstractes, que la historiografia més general no pot evitar. Voldria insistir-hi: el text que el lector té a les mans estudia i reconstrueix les actuacions i la vida —malauradament, sovint, també la mort, l’infortuni i la violència— de tota una sèrie concreta i particular d’homes, dones i famílies, amb noms i llinatges, també amb malnoms, que s’implicaren de manera decisiva en el dia a dia dels canvis socials, econòmics i polítics de Llucmajor en els anys trenta del segle xx. Uns anys inicialment oberts a l’esperança i el futur de molts que, de manera abrupta, havien de passar a ser plens de crispació i tensió, profundament dramàtics per a una part ben important de la població. Arribats aquí, deixeu-me dir que el text és un escrit dur. Passem a conèixer un munt de casos, documentats i explicats amb tota la seva cruesa, de persones i famílies que patiren la repressió, i també alguns d’altres que l’exerciren o l’animaren. Quan els protagonistes tenen cara i ulls és impossible parlar de repressions, vexacions, morts i assassinats al marge dels sentiments. El lector es veurà, segons crec, inevitablement commogut, en el terreny més directe d’una història que no defuig ni les emocions ni els deures de la solidaritat.

Aquesta personalització, en qualsevol cas, no ha impedit al seu autor endegar un molt bo i ben estructurat llibre d’història. Ha usat, en aquest punt, els instruments més propis de l’historiador, amb una exhaustiva i comprovada informació documental d’arxiu i l’ús del testimoni oral i escrit. Amb una envejable senzillesa, la narració ofereix al lector dades i explicacions que permeten, quasi sense adonar-se’n, reinterpretar o, almenys, repensar, tot el que significà, a peu de carrer, la Segona República i el triomf militar i feixista del 1936 a Llucmajor. I crec que el lector no podrà evitar el delit de conèixer, amb igual detall i precisió, la situació a la resta de les poblacions importants de l’illa —algunes tenen també bones i útils històries locals d’aquells anys—, tot entrant en la consideració més àmplia i complexa del conjunt de Mallorca.

El text d’Antoni Vidal presenta dues o tres idees interpretatives clau. Una d’elles, especialment decisiva, apareix ja a la primera pàgina amb la citació d’un escrit del 1912 de Joan Montserrat Parets, a l’entorn de la polèmica i les tensions entre els socialistes i els catòlics; en realitat, entre un catolicisme bel·ligerant i integrista i les apostes laïcistes i il·lustrades. Com és sabut, un dels principals camps de batalla fou, en aquest punt, el de l’ensenyament. Ara bé, el conflicte o la divisió anava i aniria molt més enllà, i omplia la pràctica totalitat dels espais socials del poble, des de la manera d’entendre la política fins als valors que havien de presidir les actuacions i les relacions de la gent, per no parlar de l’acceptació o no de determinades jerarquies i la prevalença de les elits més tradicionals. D’altra banda, una segona idea-força és la caracterització i anàlisi d’un socialisme llucmajorer abocat al cooperativisme, pot- ser més mutualista que no sindicalitzat, i obert també a l’entesa amb la intel- lectualitat liberal i la intervenció política municipal, lluny en conjunt de la radicalitat que hom atribuïa al moviment obrer de Palma. Finalment, com a clau de volta de l’argumentació de conjunt, i en tercer lloc, sura al llarg de tot el text la idea d’un programa cultural de modernització democràtica (a l’educació, la sanitat, les relacions laborals, l’impuls a la solidaritat social, etc.) a desenvolupar a partir del 1931 amb l’establiment de la Segona República. Tot es frustrà fonamentalment a partir del juliol del 1936 (no tant el 1934) amb l’inici d‘una sagnant i profunda repressió, que no fou certament ni lineal ni uniforme, però els seus efectes perduraren al llarg del temps i marcaren els comportaments i les pors de diverses generacions.

El llibre segueix una seqüència de capítols simple i entenedora. S’inicia amb una rellevant síntesi introductòria sobre la demografia, l’economia i la política dels segles xix i xx. El segon capítol, que, malgrat la seva brevetat, ocupa un lloc central en l’argumentació de conjunt del text, s’ocupa de la proclamació de la República i l’establiment del nou règim el 1931-1934; a Llucmajor, no pas en general, i ens desplega els punts bàsics del programa republicà i socialista, a l’entorn de l’educació, l’urbanisme, el nomenclàtor, els tributs, la sanitat, les festes i les relacions laborals en el calçat. Com es pot observar, al costat d’uns temes usualment considerats com a centrals en el cas de l’administració municipal, també es valora el significat d’uns aspectes més culturals i simbòlics, com són les festes i el nom dels carrers. Venen després, en el capítol tercer, els fets d’octubre del 1934, que reportà una primera repressió contra l’esquerra i els socialistes, i l’establiment d’un govern municipal republicà radical amb Miquel Carbonell com a batlle. L’anàlisi més política de l’etapa de la Segona República al poble es clou, en el capítol 4, amb l’estudi i de les eleccions generals del febrer del 1936, amb les candidatures del Front Popular i la posterior recuperació del govern municipal republicà i socialista, de nou sota la direcció de Bartomeu Sastre i amb la presència, entre d’altres, i de nou destacada, del socialista Miquel Montserrat Parets. Com ens explica l’autor, fou llavors quan la crispació entre la dreta i l’esquerra feu acte de presència en la vida més quotidiana de la població, especialment arran dels incidents del 14 d’abril del 1936 promoguts per grups falangistes. He d’afegir que la narració de l’autor és un model d’equanimitat, bon ús dels testimonis que ha pogut aplegar, publicats, orals i d’arxiu. Una visió panoràmica de les diverses entitats i forces polítiques presents el 1936 tanca el capítol.

En conjunt, tota aquesta part d’antecedents, indispensable, aplega, com acabem de veure, quatre capítols, que són breus, amb una cinquantena de pàgines. A continuació, el capítol cinquè, dedicat a la rebel·lió en contra de la República, constitueix la baula que entrelliga els antecedents i l’aparició d’una nova etapa, aviat pròpiament franquista, amb una presència i domini públic cada cop més punyent de grups i joves de la Falange, carlins i, a continuació, del Movimiento. Es tracta d’un capítol de nou molt important, construït i argumentat a partir d’una informació precisa i molt documentada, que inclou un relat excepcional dels avatars dels detinguts i els assassinats dels primers mesos, així com del comportament de les velles elits locals. Amb unes trenta cinc pàgines i deu apartats, el lector va resseguint els fets més rellevants del moment, en especial, les actituds particulars dels carrabiners, el efectes del desembarcament de les forces republicanes comandades pel capità Bayo, la presència del comte Rossi, les confiscacions dictades contra les dues grans cooperatives socialistes, La Nueva Vida i La Hormiga, sense oblidar l’anàlisi del decret del 13 de setembre de 1936 de la Junta de Defensa Nacional que il·legalitzava formalment les forces del Front Popular i la confiscació dels seus bens. Certament, en aquest cas, l’autor ha disposat d’algunes referències generals de molt de gruix, producte de la bona bibliografia que ja existeix sobre la Guerra Civil a Mallorca i, molt en especial, de la potent obra de Josep Massot i Muntaner, però la seva aportació totalment original impressiona. Hi trobem una sèrie de taules, i explicacions personals cas a cas, que ens permeten d’entendre l’ampli abast i la complexitat de la nova situació.

Hi ha tretze capítols més, fins arribar al divuitè. Són, en general, força curts i acotats, i constitueixen en realitat petites monografies a l’entorn de la repressió; més ben dit, a l’entorn dels represaliats i les represaliades. Unes monografies plenes de dades i aspectes fins ara poc coneguts i menys documentats, que ens parlen dels desapareguts, els assassinats i els executats; també dels detinguts, dels empresonats, de les sancions, de l’especial befa i humiliacions en contra d’algunes dones, del no reconeixement de drets a les vídues, dels amagats i dels que intentaren escapar, i dels desterrats. Especial rellevància té, a més, l’atenció que l’autor dedica a la repressió en contra dels funcionaris llucmajorers i, en especial, dels mestres d’escola depurats. Lògicament, també la situació dels principals dirigents socialistes i republicans de l’esquerra i la seva eliminació i neutralització per les noves autoritats omplen un bon nombre de pàgines del text. Hi ha, d’altra banda, una preocupació per entendre i explicar el funcionament tant de la Falange com de l’Acció Popular Agrària, les seves estructures internes i els diversos xocs entre uns i altres.

Ja ho he esmentat: l’autor treballa amb professionalitat i objectivitat, i no acostuma al llarg del text a deixar-se anar i esplaiar-se manifestant opinions i valoracions seves personals sobre els fets. Ara bé, sí que hi ha argumentació i interpretació. Aquestes flueixen, com també ja he dit, a través pròpiament de les actuacions dels protagonistes estudiats, un fet que permet a Antoni Vidal posar de manifest la complexitat de les situacions i de la història d’aquells anys, lluny dels simplismes. Un dels casos és, per exemple, el bon capítol, el divuitè, que tanca d’alguna manera el llibre, dedicat a Miquel Munar Calafat (1880-1940), un socialista i cooperativista, un empresari d’èxit i modernitat i també el primer batlle franquista de Llucmajor. En una altra direcció, la narració de l’homenatge de l’esquerra al jove socialista Enrique Sanmartín, mort el maig del 1940, tot usant la cerimònia i processó del seu enterrament, per més que fos un fet puntual, no deixa de provocar reflexions a l’entorn del manteniment d’una cultura socialista i d’esquerres a Llucmajor, fins i tot en un dels moments més durs de la dictadura franquista. Així mateix, l’autor no defuig una de les preguntes clau de tot el que succeí: el perquè dels 27 assassinats de Llucmajor. En el capítol vuitè en trobem algunes de les raons, que ens allunyen un cop més de les explicacions més simples: l’enemiga al projecte constructiu republicà i socialista del 1931, que tant alterava els vells costums i el manteniment dels models de domini social més tradicionals i que, sens dubte, determinats sectors volgueren exterminar; l’enfortiment de la Falange local a partir de l’abril del 1936, especialment abocada a acabar amb els socialistes; el rebuig a col·laborar amb els sindicats verticals o inicialment amb la seva posada en marxa; etc. En el ben entès que, un cop més, l’autor té en compte la situació específica de Llucmajor, on els morts foren sobretot socialistes i comunistes, i molts menys els republicans (d’Esquerra Republicana Balear), a diferència del que succeí en altres municipis.

És en tota aquesta extensa part on es desenvolupa i s’entra en la veritable temàtica del llibre, segons el que ens indica el mateix títol. És també aquí que Antoni Vidal, més encara que en els capítols anteriors, desplega tots els instruments i les metodologies de l’ofici. S’hi entrelliguen fonts documentals, testimonis orals, consulta de la premsa, publicacions oficials de l’època, documentació municipal i dels jutjats, etc. La combinació entre una redacció ben escrita i fluida, l’ús de citacions textuals i la presència gràfica de llistats de noms i estadístiques significatives, sempre molt personalitzades, permet que el lector se senti atrapat, immers i copartícip d’un esforç que crec col·lectiu per tal de revisar i repensar no ja la història dels padrins i els pares, sinó la nostra actual. Penso que aquesta és la millor prova que som davant d’un molt bon llibre, que ha sabut confegir un bon historiador com, sens dubte, és el llucmajorer Antoni Vidal Nicolau.


1 Cf. Cf. Josep Sacarés. “Presentació” d’Antoni Vidal Nicolau, amb motiu del Pregó de Fires 2011. La Fabricació de calçat de pell a Llucmajor. Els orígens de l’expansió industri- al (1870-1936), Palma, 2012, Ajuntament de Llucmajor.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here