Estiu
L’estiu me pesa a les espatlles.
El sol, la calor, les poques hores de son, la poca roba, la sobreexposició física, l’emocional.
Tot se’m fa feixuc. Me cremen les pipelles. Parlen els budells.
La sang flueix i qued buida, com si l’energia se n’anàs pel vàter amb ella.
Necessit estar tota sola.
Tardor
Estic eixuta. Sempre immersa en l’espiral frenètica de la quotidianitat. En la intensitat del ritme lent, arrossegat, de cada dia. Amb els seus mimetismes i els seus contrastos. En la improvisació sense marge. En les cames cansades i els peus que freguen enterra. En el mal d’esquena, els ulls que inevitablement acluquen i la boira al front.
Fa dies que intent escriure un poema, o una cançó, no ho sé. Fa dies que no cant ni a la dutxa. Don voltes i voltes al paper –a la pantalla del mòbil–, però el cap fuig, va aquí i allà, pertot excepte allà on el vull.
Tenc una crisi creativa o, millor dit, d’energia creativa.
No és la primera vegada que me passa. El ritme superproductiu m’absorbeix, me xucla l’energia positiva com un dementor. No vos passa? No sé si és la pressió atmosfèrica o manca de vitamines, però, de veres, el cervell me funciona a mig gas.
Torna la sang, flueix i ho arrassa tot.
Necessit dies més llargs, solitud i aire fresc.
Pentura és el fluir de la sang.
Veurem quan arribi l’hivern.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a ‘Aguait’, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.