Érem ella i jo
de fet, sempre érem ella i jo.
Però xerrar-li
(xerrar-me)
directament, se me feia impossible.
I mira que ho intentava, te diuen les expertes coses com posa’t davant del mirall amb la mà al cor i digues-te qualque cosa amable o imagina’t a tu de petita, què te diries?
No hi havia manera.
De fet, crec que li he dedicat les paraules més lletges que mai li he dit a ningú. Els càstigs silenciosos però implacables.
Supòs que mirar-la, V1Y
mirar-me
als ulls me feia vergonya, vertigen.
I ara, enmig d’aquest camí, fer les paus potser, ha estat fita que salva.
Som ella i jo
de fet, sempre serem ella i jo.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a ‘Aguait’, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.