A propòsit de l’article Por qué no veo a mis amigas, a l’espai que Pikara té a eldiario.es, he mirat el vídeo que critica María Unanue amb tota la raó. No m’estendré a explicar-vos ni l’article (perquè el podeu llegir aquí), ni el vídeo, que el trobareu molt fàcilment a internet. Sí que us diré que l’anunci utilitza els típics recursos dramàtics de la publicitat –persones reals (?), piano trist de pel·lícula de Nadal trista, etc.– i transmet el missatge que no veim a la gent que estimam perquè ens passam massa temps davant la pantalla del mòbil. I he pensat: ens estan dient que passam massa temps mirant la pantalla mitjançant un vídeo que consumirem a través d’una pantalla (i segurament serà la del mòbil)? És això? Sí, és això.
“Avui en dia, no només som nosaltres que activam les pantalles, sinó que ens relacionam a través d’empreses”
Això m’ha fet pensar en un dels llibres que tenc a les mans: L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície, un assaig d’Ingrid Guardiola publicat enguany per l’editorial Arcàdia. Tothom qui em coneix sap la relació que tenc amb les pantalles i qui no, ja us ho dic jo: molt habitual. Per ventura massa i tot. Això no vol dir que no m’interessin relats com el que ha teixit Guardiola, sobretot perquè m’ajuden a entendre i reflexionar sobre el paper que han tengut i tenen les imatges a la nostra vida. Quantes imatges passen cada dia davant dels nostres ulls a través de les nostres pantalles? Desenes? Centenars? Per ventura no és tan important el número com saber un percentatge: quantes d’aquestes no passen pel filtre dels Big Five (Amazon, Google, Apple, Microsoft i Facebook [que inclou Instagram])? Avui en dia, no només som nosaltres que activam les pantalles, sinó que ens relacionam a través d’aquestes empreses. I són elles les que utilitzen els nostres interessos i curiositats per crear algoritmes que ens oprimeixen i ens enclaustren en models uniformes i totalitzadors. L’auge d’Instagram i les seves stories, del temps cronoscòpic, ens fa percebre –i moltes vegades, emetre– una realitat esbiaixada, mig postissa, ideal i momentània. “Quan la realitat es percep des del domini de la ficció, l’individu passa de ser un ciutadà a un espectador, i en aquesta deriva la seva indefensió augmenta”, diu Guardiola.
“L’auge d’Instagram i les seves stories, del temps cronoscòpic, ens fa percebre –i moltes vegades, emetre– una realitat esbiaixada, mig postissa, ideal i momentània”
No sé quin grau exacte d’indefensió patesc, però si pens en el percentatge de què parlava abans, puc intuir que s’apropa més a un grau elevat que a un grau minso. Malgrat això, sé quins són els riscos, contradiccions o interferències que comporten l’acumulació d’imatges a les xarxes socials. I a vegades crec que, fins i tot, cal desintoxicar-se. Utilitz expressament el concepte desintoxicació perquè si les estratègies mercantils de les empreses a qui regalam les nostres dades, imatges, etc., es poguessin transformar en fum sortint del mòbil, viuríem immersos en una boira constant. Per ventura ja hi vivim, però com que no ens envaeix físicament, segurament no en som plenament conscients.
Davant tanta hiperconnectivitat i velocitat, malgrat ens costi per la pròpia realitat, haurem d’utilitzar la imaginació per fer front als dictats imposats. A l’individualisme salvatge que cada dia s’estén a més espais i àmbits de les nostres vides per acabar impregnant-ho tot, també la nostra mirada. Entendre què són les imatges i en quina lògica de guerra operen avui en dia és important per poder aturar-nos i refer-nos de tanta exposició i espectacle esgotadors. Per reapropiar-nos d’espais i imaginaris, per crear-ne de nous i, sobretot, per intentar desmercantilitzar la majoria d’esferes de la nostra vida.