Pensa en un tràiler gegant que roda per la carretera a 200 quilòmetres per hora. Ho arrassa tot, no rep cap cop important (i si el rep, no passeu pena que l’assegurança i els mitjans s’encarregaran que encara li surti a compte) i, a sobre, va escampant conflictes per allà on passa perquè ningú respon per allò destruït, més enllà dels afectats -pagesos i pobres-. Ara posarem cara els protagonistes de la nostra metàfora automovilística: el tràiler és el correlat de la UE que destrossa tot allò que toca (a la seva portassa i per la carretera; en definitiva, per tot) i té el beneplàcit de la justícia que no li fa respondre per cap dels seus assassinats. Mentrestant, la gent acaba discutint i oprimint altres perquè es reparteixen les miques brutes d’allò que ens hem dignat a deixar enderrocat… i encara n’exigim les gràcies!
Fa uns anys que veim infants sirians morts a les platges gregues, ja ens hem acostumat i, en conseqüència, els hem invisibilitzat. Sabem que tot allò que consumim ve tacat de sang des de l’inici de la seva producció, però ens és ben indiferent. Podríem enumerar molts més casos: no cal anar enfora sinó mirar com tractam a les persones migrants a casa nostra, sense recordar que nosaltres no fa ni cent anys ens trobàvem exactament en la mateixa posició de vulnerabilitat. Ara, només cal obrir les xarxes socials per veure imatges de Líbia que ens transporten directament al nostre passat colonial: assistim, còmplices, a l’esclavitud de persones únicament pel seu color de pell; a la vulneració sistemàtica dels DDHH (només són drets si són per homes, blancs i heterosexuals… si no, és tan sols un marc legal al qual aferrar-se per fer veure que tot està bé quan tot, mentrestant, es capgira); i a un llarg etcètera que fa mal només d’intentar pensar-lo.
no hem après res d’aquesta lliçó de la Història i feim com si en fóssim unes expertes. Denunciam l’esclavitud de fa cents d’anys, però l’actual (tot i estar a l’altra banda de ca nostra) ens és indiferent
No és un fet nou, fa temps que organitzacions com Proactiva Open Arms denuncien allò que passa a Líbia: maltractaments, violacions sistemàtiques, vexacions, venda d’esclaus al preu menor… i aquí, hipòcritament, ens escandalitzam pel suposat caràcter racista del BlackFriday. No és que no es pugui denunciar el consumisme capitalista i les seves noces amb l’esclavitud; és que no hem après res d’aquesta lliçó de la Història i feim com si en fóssim unes expertes. Denunciam l’esclavitud de fa cents d’anys, però l’actual (tot i estar a l’altra banda de ca nostra) ens és indiferent, la desconeixem o miram cap a una altra banda, queixant-nos de la duresa d’aquestes imatges (“són massa fortes“, diuen les panxes més aburgesades quan remenen el cafè al matí i obrin el Facebook).
Ara és Líbia. I Síria. I Somàlia. I tot allò destruït per Europa i EUA. Ara i sempre. Perquè no volem que el nostre tràiler s’aturi: vivim bé d’esquena a l’horror i destrossant-ho tot. De fet, nosaltres en pagam el combustible: la sang de les que han nascut fora els límits de les nostres fronteres. Per ventura, qualque dia podem organitzar una mobilització per demanar -que no exigir- un control de velocitat i de càrrega… però no el volem aturar. Ja ens va bé, vivim bé… Quina culpa en tenim! Tanmateix, som europees, no?
