La fermança, en català de Llucmajor, és un obsequi que es porta a la persona estimada quan s’ha anat de fira. És, per tant, un senyal d’amor. D’alguna manera, un llibre de poemes també ho és, una fermança, una fermança per a la comunitat, a qui s’obsequia amb paraules allò que s’ha firat en l’experiencia de la vida.
Aquest “Temps de fermença” que ens regala Albert Herranz després de dotze anys de silenci, bén bé l’hagues pogut anomenar “Temps de membrança”. No debades, es tracta d’un “un retaule d’impressions” on la memòria, ja sigui fent-la o servant-la, és potser l’element més present i recurrent. Des de la memòria històrica d’aquells “Homes que ja no existexiexen” però molts dels quals encara jeuen en fossats anònims, en cementiris o als marges de carreteres, mentre els nets de llurs botxins imiten els padrins amb màscares democràtiques; fins a la memòria de les barriades, com Santa Catalina, a les quals els “meteor” de la gentrificació i el turisme ha transformat en un bazar hípster per a rendes smart island del nord d’Europa, els versos recuperen l’experiència personal i col·lectiva d’allò esbucat per l’estultícia humana adicta al Capital i a la Mort.
Es tracta d’un “un retaule d’impressions” on la memòria, ja sigui fent-la o servant-la, és potser l’element més present i recurrent.
Certament, és irònic que sigui un poeta mallorquí nascut a Estocolm el primer en cantar l’elegia del que un dia fou la barriada marinera i popular per autonomàsia de Palma, “la Santa Catalina del meu temps”, i que avui en dia és mal-coneguda com a la petita Estocolm. Sens cap mena de dubte, “El darrer cant dels dinosaures” i “Ester Williams” són dos magnífics poemes d’amor a una barriada a la qual poc poetes, potser cap, havien cantat fins ara.
En una dimensió més personal, els versos d’Herranz ens mostren que la memòria pot ser recança: “Era així com ens imaginàvem el futur, quan bevíem cervesa, llegiem còmics i escoltàvem la Polla a la casa de la teva mare a La Soledat?”; “mires enrera tot són dies, calendaris, anys i festes d’aniversari records que s’esmunyen entre els dits com hostes espantats sota el terrible vent del temps”; però també oportunitat: “desig de nous ulls per a velles lectures”; perquè al cap i a la fi “No som més que pols de camí, llavors que no sabem si germinarem mentre tu somies amb els vuit vents del món.”
Aquest exercici de memòria també serveix per fer present la dignitat latent en allò oblidat o que corre el perill de ser-ho i que, lluny de derrotismes, és el que manté les fites que assenyalen el camí cap a l’esperança, perquè malgrat tot, “la vida és un color més fort que el negre dels botxins que governen Europa”, i un “llibre desfigurat” de Kropotkin ens pot mostrar el camí per a fer justícia per tantes barbàries, les passades i les actuals, des de les de “Gernika, Barcelona, Varsovia” a la de les persones refugiades i migrants del “nostre” Mare Mortum.
Hi ha en els versos de “Temps de fermança” un to tendre, bonhomiós, que més enllà del contingut ens convida a remembrar plegats i a experimentar l’esperança que servar la dignitat i sobreviure és possible
La memòria en definitiva, no com a melangia o nostàlgia eixorca, sinó com allò que constitueix el bagatge sobre el qual cobra sentit l’orientació moral que, en darrer terme, dóna sentit a la vida i a les decisions que cal prendre-hi. “Havia de sobreviure” conclou el primer poema del recull, fent al·lusió, en el marc d’una anècdota, a quelcom que podem extrapolar a la dimensió ètica: cal sobreviure per tal de de servar la dignitat, una dignitat que és inherent a la condició humana per molt que les circumstàcies l’amenacin: “nosaltres fem les maletes, la crisi, el fred a la cara, mentre la corrupció somriu des de les seves cases a les portades dels diaris”. Cal sobreviure, reiteram, perquè “la vida és un color més fort que el negre dels botxins que governen Europa” i la dignitat de la condició humana s’ha d’acabar imposant.
Hi ha en els versos de “Temps de fermança” un to tendre, bonhomiós, que més enllà del correlat ens convida a remembrar plegats i a experimentar l’esperança que servar la dignitat i sobreviure és possible. A nivell formal, no hi trobarem virtuosismes ni retòriques ostentoses. Ens parla a cau d’orella, amb claretat, amb sinceritat, mentre la memòria fa la resta. En aquests temps que corren, on tot es compra i es ven i l’escaparata és la font de valor, qualsevol paraula pronunciada des de l’humilitat és una fermança, no cal gaire cosa més, i això és d’agrair.
“Temps de fermança”
Albert Herranz
Col·lecció Moix negre, veus del Mare Mortum, n. 2.
Calumnia Edicions, 2018