Violent l’Estat, no la seva representació: Josep Valtònyc i Bertolt Brecht en temps reials

El bisbe, en escoltar aquella trista història, va demanar amb interès:
– On jutgen aquesta dona?
– Al tribunal de l’Audiència.
– I on jutjaran el fiscal?
(Victor Hugo, Les Misérables)

Quan el bé comú no està garantit a cap lloc de la societat, la preocupació vers les injustícies socials s’accentua en el terreny aliè, extraoficial o artístic, sent aquest darrer un refugi necessari per denunciar problemàtiques que, obviant-les, la legislació oficial defensa i reprodueix. En aquestes condicions, l’art se presenta com a espai que evidencia les carències de la realitat política, i en quines determinades condicions aquesta ens afecta. Si la realitat material s’amaga amb discursos de ficció, la ficció ha de respondre amb una crítica radical de la realitat material. A partir d’aquí, perquè la critica sigui eficaç, les vies, mitjans o recursos estilístics que la possibiliten són il·limitats a fi d’exposar, amb clarividència hiperbòlica, que les normes de convivència normatives són imperfectes.

“Si la realitat material s’amaga amb discursos de ficció, la ficció ha de respondre amb una crítica radical de la realitat material”

Un exemple manifest: l’Audiencia Nacional condemnant Josep Miquel Arenas Beltrán a tres anys i mig de presó per diverses cançons, les que precisament mostraven la manca de garanties democràtiques de les institucions espanyoles. Les denúncies del jove Valtònyc esdevenien lo denunciat amb una exactitud preocupant. I les bombes nuclears, els kalashnikov i altres artefactes narratius quedaren en això, en metàfores que no han causat cap baixa més que la de l’autor. Sí, són tres anys i mig, ratificava el Tribunal Supremo, oblidant que els gèneres artístics existeixen perquè tenen una funció, la de catalogar el producte, definir el públic, les expectatives i possibilitats del discurs: qui escolta Los Chicos del Maíz no expecta missatges d’Amaral. Enaltecimiento al terrorismo, amenazas, calumnias e injurias graves a la Corona. Però si algú realment te vol amenaçar no te fa una cançó, insistia el raper, amb autèntica lògica de carrer. A vint-i-quatre de maig del dos mil devuit expirava el termini d’ingrés a la presó. Ni la ment més creativa podia imaginar què passaria llavors.

A España, l’art que clama transformacions socials està abocat a la mort. O a l’exili. Es compleix un any d’ençà, i Valtònyc enaltece el terrorismo a Brussel·les, on sembla que sí que diferencien entre cançons i amenaces, actors i papers, escenaris i realitats. A la capital europea, Josep Miquel Arenas domina perfectament Josep Valtònyc. No perquè s’hagi moderat o autocensurat el protagonista, ans el contrari. Des de l’exili el pobler tuiteja, fa entrevistes i cançons igual de provocadores, evidenciant la distància entre qui presenta i qui representa als ulls d’un país democràtic o d’una democràcia (des)emmascarada. I és que quan més grotesca és la posada en escena millor se remarca el missatge en la seva condició fictícia de la representació, exposava Bertolt Brecht a Petit Òrganon per a teatre. Parlant clar: mostrar que es mostra amb mostres exagerades; estranyar, col·lapsar la ment de l’espectador convencional. Sembla que el seu Verfremdungseffekt, l’efecte V de distanciació, ha trobat a la fi i quasi fora voler, un alumne predilecte, una altra V: Josep Valtònyc.

Segons el dramaturg alemany, els herois tràgics aristotèlics són una molèstia per al teatre de la nostra època. Aquests només fan que l’espectador s’identifiqui, plori i combregui amb ells, sense discutir-hi res. Per a Brecht, els herois (com els profetes, polítics i altres Pablos Iglesias que busquen la conversió de l’altre amb crits d’UNIDAD) no valen a un teatre revolucionari. Els personatges han d’esser imperfectes, controvertits i provocadors. Només així s’obri el marge dubitatiu i de pregunta per pensar en el sentit de tot plegat. L’actual heroi és l’antiheroi, l’home quotidià a qui la Història li passa per damunt. Infeliç el poble que necessita herois!, crida el seu Galileu, també perseguit pels poderosos juristes de moral catòlica. Evidenciant que fa (i és) ficció, i sense voluntat d’agradar a tot el país, Valtònyc s’ha consagrat com a inèdita personificació de debat i reflexió.

Des d’una perspectiva hermenèutica, en Valtònyc d’avui és la realització de distintes recepcions que modifiquen l’enfoc de les anteriors cançons i dialoguen amb les cançons (o piulades, posicionaments, comunicats, etcètera) que vendran després. Mentre Podemos canvia cançons per votants, crítiques i expressions per adeptes i subordinats, Josep aposta per produir i sumar valoracions alienes. La V no és un partit polític. No vol (con)vèncer ningú. No demana que hi hagi més Valtònycs. Mostra els errors, interactua i tomba la quarta paret fent que el públic sigui partícip d’ell i la seva condició: la peña está loca esperando que decir, la V está aquí / No dejéis que nadie os diga lo que podéis decir / Duda de todo, hazlo en nombre de la V. L’actor del Verfremdungseffekt sospita de tot i –paraules de Brecht– n’aprèn molt més quan es veu confrontat amb el tracte que li deparen els altres personatge de l’obra. Amb l’ajut dels altres el protagonista examina el destí amb lupa i desvetla les maquinacions socials i polítiques que el persegueixen. Pido perdón porque he comprendido.

“La finalitat última de l’antiheroi és col·locar a l’espectador en un lloc per a que prengui partit, que decideixi amb llibertat poètica respecte al tema exposa”

Just per evitar ser aixafat per la Història (la que dicta l’Audiencia Nacional, en el cas que ens comporta), el personatge ha de recórrer a qualsevol expedient a fi de defensar-se, així com pot, de les extremes condicions que el turmenten. És aquí, afegeix Brecht, on sorgeixen un seguit de contradiccions que el sorprendran, primer a ell, i després als espectadors. Doncs la finalitat última de l’antiheroi és col·locar a l’espectador en un lloc per a que prengui partit, que decideixi amb llibertat poètica respecte al tema exposat, analitzant curosament la situació del món i la seva conducta. Citant l’escriptor: no basta posar-se en el seu lloc, sinó que s’ha de posar al davant. En paraules de Valtònyc: la V puede interpretar-se dependiendo de la persona que la percibe. Perquè a l’art, com a la política, fer un pas al costat, esser imparcial, és sempre posar-se al lloc dominant. Iñigo, lo urgente, lo de los diputados que han sido suspendidos. Te tengo que reconocer que me pilla muy lejos, porque los madrileños… Retratada queda l’esquerra espanyola que ha silenciat el cas d’en Josep, o la multitud de veus que condemnen la sentència alhora que les lletres o la qualitat de les cançons, intentant separar judicis estètics i morals amb ridícula comoditat kantiana (oxímoron convertit en indesitjable tòpic als mitjans: no m’agrada el rap, però és injust; no m’agraden les lletres, però és injust; no m’agrada Valtònyc, però és injust). “Quan vingueren pels rapers, no vaig protestar, doncs no era raper / Ara vénen per mi (…).”

Amb la fugida a Brussel·les, el raper ha desfet el fatalisme absolut de les circumstàncies desviant el seu personatge amb aliances (in)convenients. I això ha rematat del tot l’orientació dels periodistes, polítics i crítics progres de l’Estat. L’associació entre oprimits, pur instint de supervivència per evitar la crueltat d’un futur determinat. ¿Tu y Puigdemont compartís abogado, no? Sí, todo el buffet. ¿Y eso ha sido casual?, torna a demanar Cristina Pardo, mostrant un talent periodístic privilegiat. No, pa bacilar, contesta l’altre. I venga riure, mentre Pardo i els tertulians queden astorats. Així sí, Liarla Pardo de bon de veres. Al Rojo Vivo, que diuen. Me he puesto de hipocresía hasta las cejas pa que veas que estoy mintiendo (Salones). Genuïnament provocatiu, lo fantàstic d’en Josep és haver entès millor Carles Puigdemont que no Carles Marx.

“lo fantàstic d’en Josep és haver entès millor Carles Puigdemont que no Carles Marx”

Representar un crim és més eficaç que un crim autèntic, deia Antonin Artaud al Théâtre de la cruauté. També el propi Valtònyc: la desigualdad social es mucho más violenta que cualquier canción / Billy el Niño lliure, jo condemnat per escriure. O el trenta-set per cent dels vots catalans suspesos al Congreso de los Diputados davant la mirada d’esperpento del Valle-Inclán que presidia la Mesa d’Edad, Louis Armstrong trepitjant la lluna i Joserra Bauzá trepitjant el Parlament Europeu, Jorge Campos al nostre Parlament, el nostre Josep Miquel Arenas Beltrán exiliat i Doña Letizia portada del Diario de Mallorca: Educación en tiempos de guerra: la reina califica en Palma de irrenunciable la seguridad de los niños en las escuelas. Seguridad personificada, per si de cas, amb el nin que una setmana després treu el cap al tanc de la portada d’aquest diumenge: per alguns, o per als de sempre, anunciar que El Ejército toma el Parc de la Mar és menys violent que imaginar prendre Marivent amb un Kalashnikov.

El Verfremdungseffekt, tècnica de distanciar lo familiar, transforma el públic en tant que l’estranya, apunta Brecht, i finalitza: la transformació de la societat és un acte d’alliberament, i l’alegria que en surt és la que ha de realitzar el nostre teatre. Tota representació artística ofereix models, eines d’interpretació per entendre i manipular els límits de la societat. Per això no és sinó experimental; prova, provoca i espera l’efecte provocatiu a la sala del dubte, de la màxima llibertat. Mostra lo concebible amb recursos que explotin l’horror i la perversitat a fi de generar ressorts: una construcció potencial de sentit que esgoti la cosmovisió imposada per una Justícia que veu perillar el monopoli creatiu d’una societat que ven com a garantia de felicitat i progrés. Mal país aquest on la justícia fa literatura i la literatura fa justícia. O millor dit: les forces estatals vigilant les cançons d’una illa, i unes cançons vigilant l’Estat español des del Tribunal Europeu de Drets Humans. Violent l’Estat, no la seva representació.

“Mal país aquest on la justícia fa literatura i la literatura fa justícia”

Cloent, que no acabant, el popurri de novetats fictícies en temps reials, de crims reials en temps ficticis, Don Juan Carlos de Borbón es retira definitivament de les institucions públiques amb total impunitat. Al darrera, caça de germans, d’elefants, d’amants, de països, patrimonis, mogudes i Injurias que el raper enumerà al dos mil dotze. Al davant, aquest, Josep Miquel Arenas, un de tants treballadors, un dels massa represaliats, personatge públic, net de culpa i afamegat de justícia real, net per ajusticiar lo real parlant com i quan vol a través de Josep Valtònyc. Parla, com defensa l’Antígona de Judith Butler, des del dret que l’exclou; actua des de la legalitat per apropiar-se de la legalitat: transgredeix la llei perquè anticipa aquesta. S’exilia perquè ha desobeït unes lleis injustes, aquelles que, en un futur digne de cantar, en un espai on les polítiques no volen arribar, també podrien reconèixer-lo. Pensem-hi.

Si l’home és format per les circumstàncies, cal formar les circumstàncies humanament.

(K. Marx i F. Engels, La Sagrada Familia)