La música pop és avui un dels canals més efectius en la transmissió de missatges, són molts els artistes que troben en ella el terreny perfecte per a poder construir una crítica envers el sistema, les seves injustícies i desigualtats. En tot això jo em deman: és possible fer una crítica del capitalisme des de la música pop? És legítim i honest el fet que certs grup es considerin anticapitalistes? Participam activament del capitalisme quan formam una banda de rock? Lluny de tenir la resposta definitiva, m’agradaria pensar sobre certes coses.
La música pop és avui un dels canals més efectius en la transmissió de missatges
En la reflexió que comença seguiré el model dels estudis de parla anglosaxona en els quals, quan diuen ‘pop’ ho fan per abreviar l’expressió ‘popular music’, és a dir: aquella música que neix en el segle XX, que ja no depèn del suport escrit (partitura), en què l’eix es desplaça de la composició a la interpretació i la qual és concebuda des d’una perspectiva de democratització i per al consum de les masses. Quan, en canvi, volen referir-se a la música tradicional dels pobles ho fan amb el terme ‘folk music.’ La diferenciació que en anglès queda ben resolta esdevé realment problemàtica en la nostra llengua. Per començar, el terme ‘folklòric’ comporta unes connotacions relacionades amb la història de la música de l’estat espanyol que creen un rebuig que esdevé en la inutilitat de la paraula per definir les manifestacions de la tradició dels pobles i d’àmbit rural; en català ens sentim més còmodes definint les gloses, per exemple, com a música popular més que com a música folklòrica precisament per això. Per tant, si usam l’etiqueta ‘música popular’ per fer referència a aquests casos, com definim allò que els anglesos descriuen amb la mateixa grafia (‘popular’)? Perquè, a més, tampoc ens sol ser vàlid el terme ‘pop’, ja que també ve acompanyat de idees preconcebudes. Tot i que podem estar d’acord en què usam l’etiqueta ‘pop’ per definir tant l’estil de Michael Jackson com el de Joan Miquel Oliver, mai ens referim a Valtonyc o David Guetta com a artistes ‘pop’. És així que s’ha definit la nomenclatura ‘músiques populars urbanes’, tot buscant solucionar la situació fins aquí comentada. D’aquí en endavant, però, usarem l’etiqueta anglosaxona ‘pop’ per una qüestió d’agilitat en el discurs.
Dit això i en un altre ordre de coses, cada vegada estic més lluny de combregar amb aquelles definicions que parlen de la música, fonamentalment, com a mitjà d’expressió. La meva experiència, que m’acosta a una consideració quasi religiosa de l’art, em fa pensar que qui es creu en la capacitat d’usar la música en tant que llenguatge per contar coses, qui la pretén sotmetre, senzillament, a un paper de codi cau en una actitud pretensiosa i, sobretot, egoista. Quan la música esdevé un mitjà, i res més, comença a morir. Amb això no vull dir que l’art no es pugui posar al servei d’ideals i la seva expressió, fites i moviments socials; ja he parlat abans del compromís de l’artista envers el món i aquelles coses que hi passen. És bo i és necessari que contem coses amb la música, que n’acudim en la seva ajuda per a construir un món millor, però hauria de ser des d’una reciprocitat respectuosa, tractant amb l’activitat artística com tractem amb les persones que estimam: ajudant-nos en una sort de treball en equip. A més, hem d’anar molt alerta amb aquelles coses que deim a través de la música, perquè el missatge pot entrar en contradicció amb la realitat en què ens movem com a artistes.
És la música pop, avui, la màxima expressió de l’alienació que esdevé del capitalisme?
Què veig avui? Que la música és aquell amic que mor per nosaltres, però amb qui nosaltres no estam essent gaire respectuosos. A través de l’experiència artística un desvetlla la persona que és, tot i que s’amagui rere una màscara. Pens en la frase “més val que me carregui es personatge” d’en Joan Miquel Oliver a Flors de Cactus, que si bé hauríem de parlar amb ell per saber ben bé què ens va voler dir, ens recorda que la música pop en quasi tots els seus plànols és performativa; fins i tot quan no som damunt un escenari actuam per respondre a les exigències del guió que articula la nostra cara visible, aquella que resonarà en les persones susceptibles de ser la nostra audiència. En tot això, què ens ha duit a certes convencions? Com hem arribat al manual consensuat segons el qual un artista pop ha de fer una sèrie de coses per donar a conèixer la seva obra? Com és que en la llista que enumera aquestes coses un se n’adona que tot gira al voltant d’estratègies de mercat i no tant en torn de propostes artístiques en sí mateixes? I per què l’artista pop ha de donar a conèixer la seva obra? Hi ha realment un compromís envers la vida i el món en la transmissió d’un missatge o, senzillament, la projecció del nostre ego? És la música pop, avui, la màxima expressió de l’alienació que esdevé del capitalisme? O – i ara pujaré l’aposta de forma definitiva – és que no es pot entendre l’existència de la música pop sense admetre que en la seva definició més bàsica el capitalisme hi és implícit en tant que mecanisme generador?:
“La música popular, a diferència de la música culta, és concebuda per ser distribuïda de forma massiva, i freqüentment a grups grans i socio-culturalment heterogenis. És distribuïda i emmagatzemada de forma no escrita. Només és possible en una economia monetària industrial on es converteix en una mercaderia i, en societats capitalistes, subjectes a les lleis del lliure mercat, segons la qual ha de vendre el més possible, del menys possible, al major preu possible”. (Philip Tagg, 1982)
La definició de música pop que dóna Philip Tagg és devastadora. No la voldria erigir com a aquella que per a mi defineix de la millor manera allò que entenem per música pop, però com tota definició bona, ens diu coses, construeix. Altres especialistes centren la descripció més en la naturalesa dels estils que conformen la varietat d’una música – que va de la música electrònica al punk passant per totes les variants del rock, per posar alguns exemples – que es defineix per contraposició de la música culta, i tot i que no posen l’accent tant en les dinàmiques de mercat, segueixen fent referència a la democratització d’un art que esdevé consum de les masses. Voldria, a partir d’aquí, que reflexionem si és possible pensar en una música pop al marge del capitalisme i si, en aquesta tessitura, és factible i conseqüent generar un discurs hostil amb el sistema. És a dir, podem posicionar-nos en contra del capitalisme des d’un canal que potser no existiria sense les dinàmiques d’aquest sistema econòmic?
En la meva recercar sistemàtica a l’hora d’escriure un article he arribat a una font en què es fa un recull de dotze cançons que “planten cara al consumisme”. La llista en què trobem noms com Manolo Kabezabolo, La Polla Records o Mafalda està encapçalada per Def Con Dos i la seva cançó “Muere en paz” amb la qual, segons l’article, els membres de la banda formada a Vigo “desnudan la rueda consumista del capitalismo y sus trampas”. Una altra de les coses què faig quan escric és visitar les planes de Facebook de les bandes o moviments que són objecte de la meva investigació. Si entrau a la pàgina oficial de Def Con Dos, podeu observar que la fotografia de la portada (que per les dimensions i localització sol ser usada per als reclams més importants) és un anunci comercial en tota regla en què el missatge és “consumeix”. Es dóna protagonisme al merchandising del grup, destacant els productes susceptibles de ser comprats, amb un resplandor groc sobre una fotografia dels membres en blanc i negre. I si el missatge no ha estat prou clar, una fletxa també en groc ens recorda on és l’enllaç de l’aplicació des del qual podem adquirir el nou disc, un botó on s’hi llegeix “Comprar”. No és la meva intenció fer cap crítica personalitzada així com tampoc cerc reconeixer les decisions d’altres bandes que es pugui considerar que actuen d’una manera més conseqüent. No tenc res en contra de Def Con Dos, vagi per davant; només és que he trobat bastant il·lustratiu el contrast entre el missatge que ens transmeten a “Muere en paz” i la seva forma d’actuar en les xarxes socials i aquest m’ha de servir per convidar-vos a que ens demanem què passa aquí, què hauríem de pensar. És tan difícil ser anticapitalista tenguent un grup de música pop? És, pot ser, impossible? Si un torna a la definició de Philip Tagg pot posar sobre la taula la tesi segons la qual la música pop és capitalisme en sí mateixa des del moment en què és concebuda per a les masses, en tant que producte de consum i sotmesa a la pauta de la indústria. Podem, doncs, enviar un missatge crític amb el capitalisme quan sembla que el canal que fem servir participa activament del sistema capitalista?
Per a mi també és un bon exercici el de mirar allò que feim aquells que participam en projectes amb certa vocació professional, que cercam que, si no ens hem de guanyar la vida amb això, almenys el que oferim estigui a l’alçada. En haver gravat un disc feim tot el possible per difondre’l, és clar. En reproduïm còpies físiques i, sobretot, en una societat com la d’avui, disposam les cançons als mitjans digitals. Què passa la major part de les vegades? Com la oferta que ens ha fet l’empresa que ens fa els discs sol ser irrebutjable, triam fer 500 còpies envers de 200 i acabam acumulant CD’s a casa que, quan ja ningú vol comprar, ens decidim a regalar. Discs físics ja només en compren uns pocs romàntics. Potser les dues primeres parts de la formula de l’èxit (1. Fes CD’s; 2. Puja la música a internet) són excloents i no ens hem adonat. Què passaria si no facilitéssim les nostres composicions a la xarxa? Podria ser que la gent de veres interessada en el nostre projecte hagués de comprar els discs per poder-ne gaudir. I si només pugéssim la música a Spotify potser ens estalviaríem els diners de tots aquells discs que acaben agafant pols en capses de cartró.
Pas nº3: Fes un videoclip. La gravació d’un videoclip pot esdevenir un gran esforç per la quantitat de gent, temps i recursos que suposa fer-ne un que sigui digne. He vist videoclips de grups locals realment bons, i allò que m’entristeix és veure les poques visites que molts d’ells solen tenir a Youtube. Per tant, la repercussió real del nostre vídeo queda molt lluny de convertir el producte final en quelcom realment rendible.
“potser els mitjans radiofònics i la premsa haurien d’esdevenir espais més enfocats a la reflexió”
Vos convid a que seguiu la llista amb un pas nº4, què podria ser? La venda de merchandising? Les visites als mitjans de comunicació? En aquest cas la meva sensació sol ser que anar a promocionar un disc a la ràdio torna a ser una estratègia poc rendible, les entrevistes responen a un patró informatiu obsolet: “Qui sou?”; “Com vos heu ajuntat per fer música?”; “Parlau-nos del vostre disc”; “Quines són les vostres influències?”; “Quins plans de futur teniu?” Tota aquesta informació ja la donam a mitjans amb més repercussió avui, a les xarxes socials, i perd sentit repetir-ho a una entrevista. Si la informació concreta (dates de concerts, llençament d’un disc, participació a concursos…) arriba d’una forma d’allò més eficaç a través de vies com són Facebook, Instagram o Twitter, potser els mitjans radiofònics i la premsa haurien d’esdevenir espais més enfocats a la reflexió. A més, dels potencials seguidors d’un projecte, sembla que ben pocs ens han de descobrir escoltant la ràdio o llegint el diari així com estan les coses avui. Però són coses que està establert que hem de fer, anar a la radio i parlar del disc.
I com és que feim tot això? Quasi tothom pot estar d’acord que seguim les passes dels nostres referents, actuam com sembla que s’ha de fer per arribar a l’èxit, segons la pauta; una pauta escrita per la indústria més perversa. És clar que és rendible fer CD’s si ets en Bruce Springsteen, la gent el comprarà com a peça de col·leccionisme i a més consumirà la música en format digital pagant l’Spotify Premium. I tant que generarà diners un videoclip del mateix artista, només amb les visites a Youtube. A la ràdio i a les televisions, “The Boss”, cobrarà per anar-hi. I a nosaltres fer el mateix, moltes vegades, ens acaba costant els estalvis. Des de la indústria se’ns dicta l’estratègia que ens acaba matant o que, en el millor dels casos, fa que no poguem treure el cap si no és fent uns esforços sobrenaturals en l’articulació d’una estratègia de mercat. Quan he estat a fires com la FIRA B! organitzada per l’ Institut d’Estudis Baleàrics, els consells d’aquells promotors que van accedir a reunir-se amb nosaltres van centrar-se quasi exclusivament en l’estratègia per a generar una imatge: acurar fins al mínim detall la presentació de la plana de Facebook, fer un videoclip, posar-se en contacte amb empreses de management o que ens poguéssin col·locar bé a la premsa, etc. És trist, però de la proposta artística en vàrem parlar ben poc. O construeixes una bona imatge, o no ets ningú. O pagues, o no ets ningú. La música esdevé un producte més que es mourà en funció de la seva rendibilitat.
Així doncs, ens hem de resignar i admetre que capitalisme i música pop són les dues cares d’una mateixa moneda? Existeix la possibilitat de valorar els estils populars urbans en sí mateixos i no com a producte? S’obren moltes preguntes i allò únic que tenc clar és que la manera de començar a construir una música pop honesta és vigilant allò que deim, tant amb les nostres accions com amb les lletres de les nostres cançons. És molt fàcil llençar missatges des de l’escenari (real o fictici), els que ens dediquem a l’art, no sé com, ens hem guanyat que la gent es cregui quasi tot el què deim. Però alerta, no s’han de dir mentides.