Partim d’una constatació: no totes les experiències trans* són anàlogues ni totes les persones aspiren a les mateixes coses, als mateixos objectius: en volem xerrar, convidar a la reflexió i generar consciència. I volem començar amb una pregunta: és realment la qüestió trans* d’índole personal, tal com la societat ens vol fer creure?
Si la resposta és que es tracta d’un problema personal: podem acceptar, acompanyar i recordar que molt poques són les persones satisfetes amb el seu cos (siguin trans* o no) a causa d’un constant bombardeig mediàtic i social totalment tòxic. En aquest cas la visibilitat té l’objectiu de recordar que la diversitat no-normativa existeix. Quedant aquí, es corre el risc de reduir l’experiència trans* a una qüestió de corporalitat. Tant és així que aflora una altra pregunta: tendria tanta importància l’aspecte corporal sense la pressió social que s’imposa des del mateix moment del naixement a les persones?
Si el que volem és visualitzar-mos en immersió respecte d’una problemàtica social, podem queixar-mos de la violència que patim diàriament al carrer: miradetes, burles, qüestionaments, discriminacions, incomprensió, dominància dels referents cis…1 En aquest cas la visibilitat tendria l’objectiu de reivindicar que se mos tracti bé i acabar amb el ventall d’opressions. També, es corre el risc de reduir l’experiència trans* a una qüestió burocràtica (reconeixement administratiu, coerció d’actituds agressives) o desaparèixer com a trans* per a ser, com a únic objectiu, la màxima aproximació a la cisnormativitat (adquirir el famós cispassing2). I afloren encara unes altres preguntes: són les experiències trans* una qüestió personal que s’ha d’adaptar als esquemes dominants? És la qüestió reclamar un lloc en l’entramat de la cultura dominant i, d’alguna manera, subordinar-mos a ella?
Tal vegada voldríem anar més enllà i evidenciar qüestionaments més de fons quant a les bases materials i relacionals de l’època (i les circumstàncies) que mos ha tocat viure. En aquest cas, a més de cercar visualitzar-mos com a individualitats o col·lectiu singular, ho feim sabent que l’experiència trans* dóna visibilitat a moltes altres coses. Sí, som radicals perquè tenim voluntat d’anar a l’arrel de la discriminació que no és més que l’explotació sense escrúpols; i aspiram a confrontar la realitat amb les seves causes profundes, canvis significatius en els principis de determinació de les relacions interpersonals i intrapersonals actuals.
Per això molesten tant les experiències trans*: posar en qüestió els principis fundacionals i d’ordenació del sistema capitalista molesta molt
Una repressió que se suavitza aquí i es desferma a les perifèries, sempre cercant una nova frontera, fins que no quedi on expandir-se, fins al moment de la «gran metàstasi» del gènere humà. La por a que qualcú assenyali les fronteres ocultes i a la vegada tan sagnants. Corrien temps moguts quan les elits europees varen decidir que era el moment de prendre el control total de tot procés (re)productiu i social. Es va establir un règim de terror absolut contra qualsevol individu que no s’avingués al nou domini iniciat per la cultura del profit. Treure profit com sigui del que sigui en una febre acumuladora sense precedents. Un virus que ataca la sociabilitat de manera fulminant. Un virus que necessita estructurar la realitat d’una manera especial per a expandir-se i existir. Un virus que necessita que hi hagin centres de gravitació del poder i atomització del teixit social. Un virus que necessita classes definides, classificar, imposar… Per això molesten tant les experiències trans*: posar en qüestió els principis fundacionals i d’ordenació del sistema capitalista molesta molt. Molesta que no quedi clara la divisió binària de gèneres, que oculta tan hàbilment l’esclavitud moderna; molesta que apareguin «noves» formes d’esdevenir la diversitat de la socialització i que no facilitin relacions mercantilitzades; molesta aquest desbordament del model familiar nuclear sostingut per una monumental i lucrativa desconfiança (en una autèntica cultura de la segregació que travessa els segles); molesta molt que es despulli el conflicte de base, que se vegin arreu i en tots els espais de la vida les urpes de la bèstia. Molestam molt les persones que amb la simple existència evidenciam i denunciam tanta violència. Molestam molt perquè mos hem apropiat dels nostres cossos sense demanar permís a ningú, no deixam que ningú mos digui qui som, què hem de fer. Molestam molt… Ai! Ai, d’aquells elements que desdibuixen el esforços classificatoris! Ai d’aquells elements que desafien les enclosures!3 Els espera la forca… Ai no! Que a Europa això avui en dia està mal vist. Surt més a compte ignorar, intoxicar, distorsionar i acceptar…
Hem sortit a la tele! Sí, la tele. Uns mesos enrere es va emetre a la televisió pública de Catalunya un reportatge sobre menors d’edat trans*. El depredador mostra la poteta blanca de farina per davall la porta: la realitat és que es va reforçar la visió binària dels gèneres que tant convé, com dèiem, en hora de màxima audiència. La diversitat dins el propi sistema binari de gènere va ser esborrat. Ens volen estereotips. Varen decidir que no existim.
Avui, dia de les Visibilitats Trans*, volem posar una mirada i un pensament a les germanes de l’altre costat de l’Atlàntic. No pretenem xerrar en nom seu però sí deixar constància de certes coses. Heu de saber que a Amèrica cada any es compten per centenars els assassinats de dones trans*. Temps enrere una amiga, que havia estat viatjant un temps per Hondures i altres països, va conèixer una al·lota trans* molt jove que li va confessar que no comptava arribar als 20 anys. Als pocs dies, aquesta amiga va saber que aquella al·lota havia estat assassinada. És molt cert que en el nostre entorn proper patim diàriament violències de diversos tipus, res comparable amb la campanya d’extermini desencadenada a països com Brasil, Colòmbia, Mèxic, Hondures i, fins i tot, els Estats Units. Les que tenim certa edat recordam l’assassinat de Sònia Rescalvo (a Barcelona, l’any 1991) i la consternació que va generar. A l’altre costat de l’Atlàntic és un degoteig constant, any rere any que el eurocentrisme propi del capitalisme no es deixa veure. A prop nostre cada cert temps es donen suïcidis per la pressió social i els maltractaments psíquics. Patim precarització de la vida, i les que escrivim aquestes línies ho deim des del privilegi de tenir estudis, cosa que ens obre una mica més l’horitzó. Tenim la sort de comptar amb uns entorns de socialització que acullen amb certa receptivitat la nostra condició. A Barcelona, per exemple, s’estan teixint espais de sororitat de germanes trans*; a Mallorca trobam vincles i acolliment en determinats cercles feministes. Les famílies de menors trans* intenten generar xarxa. Per moltes violències que anem patint, tenim la força de la manada de les llobes, i sabem que si les coses es posen lletges de veritat comptarem amb suport i resposta grupal. Són segles de lluita, de derrotes i d’aprenentatge. En part hem anat conquerint un lloc en l’espai públic, en part dins el sistema patriarcal-capitalista hem anat permetent obrir l’espectre d’allò que és tolerable.
Què passa no obstant, al Continent Americà, amb aquest extermini desfermat? Són moltes les preguntes que afloren. Cal preguntar-se si l’obertura d’espais a Europa està en correlació amb l’extermini a la perifèria. Així va ser al llarg dels segles, quan l’expansió del treball esclau permetia millorar els salaris i les condicions a un proletariat europeu que començava a tastar l’asfíxia. Cal preguntar-se si; com al segle XVII, quan el perill eren les aliances entre les poblacions d’origen africà i la població proletaritzada i expulsada d’Europa4; el sistema està generant nous espais de segregació per tal de minimitzar/compensar l’impacte que les noves cultures trans* suposen per als ordenaments de gènere.
Aquí la nostra lluita, seguirem alerta…
[1]Terme d’origen llatí que significa d’aquest costat ; per contraposició a trans, que significa de l’altra banda.
[2]Passing és la capacitat de presentar-mos com el marc estereotipat de gènere que realment som. Com molt bé explica Miquel Missè a Transexualidades, la societat pot acceptar el fet trans* com un «error» que se pot «solucionar» a través de la
institució mèdica i mantenir el sacrosant sistema binari: els gèneres no binaris i les corporalitats dissidents segueixen essent un problema per als esquemes mentals de la majoria.
[3]Procés de despossessió de les terres, sobretot comunals. Era la part visible, legal, tangible. Com explica Silvia Federici a Calibà i la bruixa, l’objectiu més ample era destruir tota base de la socialització, celebració, sexualitat i reproducció col·lectives.
[4]Tan ben reflexat a La Tempesta, de William Shakespeare.
