“T’estim tant que em sembla tornar boig.
Lo vermell ho veig blau i lo blau ho veig roig.”
Guillem d’Efak
S
ony Center for the Performing Arts, Toronto. Diumenge denou d’abril. Temperatura alta amb trons intermitents. És la final de finals, clàssic de clàssics. Marxisme o capitalisme, vida o mort de sistemes i revisions: Slavoj Zizek visita Jordan Peterson per xerrar sobre les problemàtiques actuals en el marc de “Happiness: Capitalism vs Marxism”. Vet aquí la gran trobada del segle, (sobre)valoren alguns seguidors. Els mestres del youtube filosòfic, els intel·lectuals més populars dels darrers anys deixen momentàniament les xarxes per plantar-se cara a cara davant milers d’espectadors. La felicitat occidental en joc, les autèntiques divinitats també. Els incondicionals de cada bàndol s’exciten amb la fita. Mil cinc-cents euros per entrada. Apostin, senyors, deu per al camarada eslovè i déu per al doctor canadenc. Zizek o Peterson, Lacan o Jünger, el morbo està servit. Senyor Fukuyama, la fi de la Història i l’estabilitat definitiva han d’esperar un parell de dies més. Tenim nou capítol de Joc de trons, d’Operación Triunfo: una altra batalla de galls amb un títol terriblement comú. S’equivoca qui pensava que boxa i filosofia eren diametralment incompatibles.
Fixar-nos en el títol, el preu, la localitat (North-America, always North America), i el conjunt del màrqueting que anuncia la confrontació permet entendre el seu organisme, i també el panorama cultural d’occident a dia d’avui. Lluny queda aquell “Naturalesa humana: justícia versus poder” del setanta-u, amb Noam Chomsky i Michel Focault, dos intel·lectuals d’esquerres, discutint idees profundes i hermètiques, a anys llum del vocabulari popular. Sorprès, el lingüista estatunidenc afirmava sobre Focault: mai he conegut ningú tan amoral. Emperò aquesta vegada, la direcció moral del debat Zizek-Peterson no té gaire secret. Dia denou d’abril batallen personatges, marques, emblemes i banderes per definir el títol de la felicitat. Sumen els tocs i no les postures. O bé les postures contemporànies són tocs, zasques, memes i titulars a tutiplé. El posat seriós dels filòsofs tradicionals s’ha substituït per pensadors bromistes, políticament incorrectes i grotescament barroers. El resultat? Una mena de Filosofia radicalment nova, acientífica si voleu, desnuclear, descentralitzada i reconciliada amb la Política popular i mediàtica: propaganda en temps d’ereccions.
“Una mena de Filosofia radicalment nova, acientífica si voleu, desnuclear, descentralitzada i reconciliada amb la Política popular i mediàtica: propaganda en temps d’ereccions.”
Contra tot pronòstic, la plataforma youtube sembla ressuscitar profetes modernitzats, portaveus que tornen les intel·ligibles idees celestials del XX al seu cos, al poble, la seva materialitat, provocant un desgel filosòfic que permet neoliberals convençuts (i/o a l’extrema dreta) aplaudir un acadèmic com –sense oblidar els incondicionals Vargas Llosa i Fernando Savater– poques vegades abans. I un marxisme popular que critica realitats contemporànies amb tanta o més força que fa cinquanta anys. Doncs el motiu que Zizek, perversament intel·ligent i gran estudiós d’aquest imaginari, hagi accedit a participar en un joc retòric de putes amos, no pot esser altre que tornar els arguments del consagrat referent de l’Era Trump al clavegueram d’on provenen.
Malauradament, allò que, com sempre, no varia mai, és el gènere dels portaveus d’un debat elaborat amb cosmovisions de (i consegüentment per a) mascles, mascles, i més mascles teoritzant sobre Happiness. ¡¿Quina?! La seva, clar. Fill entusiasta anhela Pare vell i raonable, malalt cerca psicòleg, víctima necessita superheroi. Mes això són problemes secundaris, i lo patriarcal una creació del marxisme cultural postmodern, diu Jordan Peterson, per qui, a més, tota jerarquia és natural (i, per tant, legítima). El sofista més important del XXI, famós per oposar-se a la legislació dels pronoms trans they/them al Canadà per “idees estalinistes” i perquè “tots els problemes són individuals” (domésticos, segons la traducció espanyola), connecta la majoria de discursos amb un I thought about this for a very long time. L’heroi psicòleg invisibilitza col·lectius vulnerables invocant el sentit comú (¡¿comú per a qui?!). Jordan Peterson és el savi oportunista evangelitzant followers amb la seva bíblia 12 rules for life. La saviesa, rondalla de moral religiosa, tradicional, coherent i cíclica per naturalesa: el típic intent d’ordenar el caos amb dotze regles de manual. El nou Tractatus logico-philosophicus escrit amb proposicions d’autoajuda.
“allò que, com sempre, no varia mai, és el gènere dels portaveus d’un debat elaborat amb cosmovisions de (i consegüentment per a) mascles, mascles, i més mascles teoritzant sobre Happiness.”
Amb l’auge de l’ateisme, el neoliberalisme occidental tenia serioses dificultats per contrarestar la seva estructura divisòria amb una cosmologia de valors. I aquí apareix el coach canadenc amb un relat aparentment clar, ocultant la perversitat i els problemes que el propi capitalisme produeix. El youtuber-star utilitza podcasts sobre disney, la bíblia i altres mites i arquetips universalment fantasiosos per blanquejar les mancances i contradiccions del sistema que vol protegir. Ataca les feministes, activistes, acadèmiques i altres agents anti-western per esser perillosos destructors de valors judeocristians occidentals. Si més no, l’home que pensa tant cada cosa que diu, oblida això, que el marxisme, en tant que revisa les problemàtiques de les grans civilitzacions de Peterson, també és un producte fonamentalment occidental. Karl Marx no era japonès.
Però el problema, sol afirmar l’avantatjat adversari Slavoj Zizek, no són les respostes simplistes de Peterson, Trump, Bolsonaro o Rivera-Casado a les crisis de les democràcies neoliberals de Clinton, Obama, Macron, Sánchez, and so on and so on. L’eslovè advoca per l’antisaviesa: quan hi ha injustícies s’ha d’evidenciar que la crisi és real, no reordenar les mancances de qualsevol manera. Aquest mecanisme empresarial de problema-solució, cafè-sense-cafeïna, cocacola-sense-sucre, cervesa-sense-alcohol, (i psicòlegs-que-ho-curen-tot) s’ha de suspendre. El seu anàlisi és: podem imaginar la fi del món, però no la fi del capitalisme, perquè aquest, de naturalesa desigual, també crea les seves pròpies solucions, transformant tota malignitat del producte. La felicitat no és cap fita real, és fruit d’un imaginari liberal que fa que tots aniguem cap allà mateix: el problema és la incapacitat de perseguir quelcom que no sigui el producte d’una felicitat imposada. Els nous espais i utopies, diu l’eslovè, només es poden originar a partir de situacions de supervivència provocades per la ineficàcia del sistema.
Why people finds Peterson so convincing?, demana Zizek en un article recent. Because the left doesn’t have its own house in order, concreta. El problema és, més enllà de les pseudoteories dretanes, la incapacitat d’algunes esquerres de crear quelcom més convincent. Si aquesta no pot evidenciar les limitacions materials de la realitat imperant, diu el filòsof marxista-lacanià, hem perdut la batalla. Tal volta sigui precisament per això que l’autor compulsiu d’una cinquantena de llibres accepti una discussió de dimensions tan simplistes. No per resoldre problemes preconcebuts, sinó per redefinir nous problemes que incloguin altres agents, desconstruir la veritat absoluta, les metafísiques inaccessibles i fer preguntes diferencials, més modestes que no el Happiness:Marxism vs Capitalism.
“Podem imaginar la fi del món, però no la fi del capitalisme, perquè aquest, de naturalesa desigual, també crea les seves pròpies solucions, transformant tota malignitat del producte.”
Fins aquí, el debat tal volta sigui: qui pot o qui ha de representar el descontent del liberalisme: Jordan Peterson, Albert Rivera*, Pablo Casado i Santiago Abascal, o una nova esquerra feminista, desempegueïda i anticapitalista. Zizek aposta per incorporar nous problemes des de la seva anàlisi ideològica. Peterson pretén l’equilibri del món projectant imaginaris ridículament persuasius a través del seu canal de youtube. Un (re)fa Amèrica Great Again. L’altre, una Amèrica Red Again. Sempre, això sí, a través d’una performance avorridament masculina, aparentment poc fructífera i menys sana. A veure què passa més enllà de les xarxes.
*L’embull ideològic que el mateix partit taronja té, a dies radicalment neoliberals, a dies pràcticament feixistes, ha fet dubtar l’autor d’aquest article sobre si incorporar C’s a la pràctica del lliure comerç o a la resposta ultradretana. Tot plegat, Albert Rivera i els seus exemplifiquen exactament la perfecta complicitat que tenen ambdós estils polítics, que conviuen mirant el sagrat capital.