Jo et crec; tu la creus?; la societat la jutja.

Aquests dies, assistim, astorades, al judici de les macro-violacions de San Fermín. Així, en plural, perquè no va ser una, foren cinc. Ni suposades ni consentides: VIOLACIONS, amb les seves repugnants deu lletres. Que cinc tios (grossos, amb molta força) tanquin a una al·lota de 18 anys a un portal és VIOLACIÓ; que la penetrin per la boca, l’anus i la vagina, és VIOLACIÓ; que ho gravin per passar-ho al grup de Whatsapp “la Manada”, és VIOLACIÓ (recordem que només cinc han estat identificats, d’un grup de vint agressors potencials); que li robin el móbil, és VIOLACIÓ; que contractin un detectiu privat per seguir la seva vida posterior, és VIOLACIÓ; que als bars i a les televisions la qüestionin, és VIOLACIÓ; que la tinguin més de tres hores declarant al judici, amb una declaració inicial lògica i no contradictòria en cap moment, és VIOLACIÓ.

Fa uns dies, una bona amiga, llançava a les xarxes socials aquesta pregunta: “què hagués passat si els agressors haguessin estat migrants?“. Idò la història hauria estat molt diferent: en cap cas s’hagués qüestionat la paraula de la dona perquè, per sobre, la xenofòbia s’encarregaria de situar-ho tot el seu lloc. Només cal recordar el cap d’any del 2016 a Colònia, amb les massives violacions. No sols no hi va haver presumpció d’innocència, sinó que hi hagué criminalització automàtica: per moros, per refugiats i per pobres. En aquell moment, una veu valenta com la de Brigitte Vasallo va escriure un article, Vienen a violar a nuestras mujeres, allà on assenyalava les violències sistemàtiques (racistes, però també patriarcals) de les societats benpensants europees. Una allau de trols machirulos l’assetjaren cibernèticament per assenyalar el masclisme i el racisme directament. Ara la situació ha estat completament inversa: les dones de l’Estat espanyol som producte nacional -de categoria inferior- i, per tant, un “paisano” se serveix d’allò que el patriarcat disposa. Ni més ni manco. Són les regles de l’heteropatriarcat, avalades per la justícia espanyola, per garantir l’ordre social que fa segles que es perpetua.

les dones de l’Estat espanyol som producte nacional -de categoria inferior- i, per tant, un “paisano” se serveix d’allò que el patriarcat disposa. Ni més ni manco

De fet, aquí hi ha el vertader drama: la “Manada” (consider que “La Soll” és un nom més representatiu), avui en dia, creu realment que no ha violat l’al·lota; considera que la negació és el principi d’una negociació -com expressa Lidia Infante- i que ella ho estava cercant. No són malalts, són fills sans del patriarcat i fan tot allò que han après i que el sistema els legitima a fer. Aquests eren homes perfectament integrats a la nostra societat (perruquers, cambrers…) i, fins i tot, amb poder (militar i guàrdia civil). De fet, un d’ells -el del tricorni- afirmà al judici que “ella disfrutó más que yo“, demostrant la seva inefable visió. La societat, per la seva banda, considera que clar… no són hores d’anar tota sola per una ciutat que no coneixes; tampoc pots jugar un poc amb desconeguts perquè, si et passa res, tu t’ho has cercat! Aquesta és la nostra fantàstica societat: la que matxaca i criminalitza la víctima fins a la sacietat, fins a fer-li creure que, realment, allò que ha viscut no ha passat, que s’ho ha imaginat i que, evidentment, ho ha tergiversat perquè la paraula d’una dona, el 2017, encara és de segona.

Per encendre més el caliu, un detectiu privat la va seguir els dies posteriors… tenia xarxes socials i va anar a fer cerveses els dies següents… “tan malament no ho degué passar“, diuen els guardians del bon comportament social. Com indica Despentes a Teoría King Kong, si et violen, t’has de tancar i no seguir amb la teva vida “perquè és necessari quedar traumatitzada […] hi ha una sèrie de marques visibles que han de ser respectades: tenir por als homes, al vespre, a l’autonomia i que no t’agradin ni el sexe ni les bromes” (traducció pròpia). Diu molt de la nostra justícia que s’accepti aquest informe, però encara defineix més la nostra societat que agents destacats -i admirats popularment- el considerin necessari per a la sentència del judici.

La cultura de la violació és una realitat -ja sabem que no és d’ara- però amb aquesta s’ha comprovat com “molts tios normals” no sols no la qüestionen, sinó que la duen a terme, amb el beneplàcit de la comunitat. En realitat, no es jutja una al·lota ni a cinc homes: s’està qüestionant la nostra llibertat per sortir, riure, boixar, ballar… en definitiva: per viure! El judici d’Iruña marcarà un abans i un després en la legislació de les nostres vides; hem d’estar preparades per tot el que pugui venir… i lluitar… i estar juntes perquè, si ens toquen a una, ens toquen a totes!

2 COMENTARIS

  1. L´alegria serà quan quedin jutjats per lo que són. Jo faig un 1,87, peso 104 kilos y tenc 38 anys, estic fins els nassos que hi hagi gent que ens té por, culpa d´aquests violadors de merda, a més jo també he sofert agressions sexuals psicològiques i m´han posat droga al beure i tot i mai se´ns mira com a si també patíssim… per no extendir-me. Hem de posar tota aquesta gent al seu puesto i que la gent ho sapi, a la pressó… és l´única manera de que tots estiguem tranquils i en pau.

Respon a Pere Cancel·lar la resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here