Deu formes d’evitar la ruptura amb el règim a Mallorca

Què passarà dilluns? Els resultats de diumenge ens hauran tret del bucle? Ens quedarem atrapades en un camí cap a unes noves eleccions? Amb trifachito o sense, la ruptura no s’aprecia a cap horitzó madrileny.

Parlem-ne més, però, d’aquesta ruptura. Més enllà de les omnipresents eleccions de diumenge. Vos convit a fer un exercici invers a l’habitual: com l’evitaríeu, la ruptura amb el Règim del 78? Aquí van 10 formes (sense cap ordre de prioritat!):

1. Confondre ruptura amb reforma

Allunyar la dreta de les institucions durant quatre anys més no és tombar el règim. Per desgràcia el règim és quelcom més complex i profund. És un entramat jurídic i polític ben fonamentat sobre una matriu social, cultural i econòmica en constant retroalimentació.

2. Veure el PSOE com a aliat

No es pot construir la ruptura de la mà amb un dels puntals del règim. Sembla obvi, però s’ha de remarcar. Quan abans comencem a assenyalar al PSOE (i això vol dir també al PSIB!) com a part —i fonamental— del problema, abans trobarem la solució.

3. Jugar-ho tot a les institucions

Pensar que uns bons resultats de les candidatures rupturistes a les municipals, o que el trifachito no sumi enlloc, de per si serviran per a aconseguir un canvi, és un perillós exercici d’autoengany. També ho és pensar que governar vol dir tenir el poder.

4. Deixar de banda les institucions

Sí, també funciona a l’inrevés. Centrar tots els nostres esforços en el Moviment Popular (l’ecologisme, el Moviment Feminista, els sindicats, les assemblees d’estudiants, les Associacions de Veïnades, etc.) implica donar carta blanca a l’esquerra no-rupurista —MÉS i Podemos— a les institucions.

5. Caure en sectarismes

Bastant difícil és generar massa crítica per a un canvi real com per intentar fer-ho cadascuna per la seva banda. Llibertàries, comunistes, feministes autònomes, socialdemòcrates coherents, decreixentistes… totes hem de poder tenir el nostre lloc dins aquella casa comuna que anomenam Unitat Popular.

6. No fer els deures

Igual que no es pot jugar una partida d’escacs sense preveure les properes jugades, no podem pretendre lluitar a cegues, sense preveure els escenaris propers. Si finalment guanya el trifachito, potser ens tocarà adaptar-nos a unes regles del joc sensiblement més dures del que ens ha tocat fins ara. Que no ens agafi en pijama.

7. Passar-nos amb la crítica

Sempre comentam com ens encanta recrear-nos amb les nostres errades i mancances. I si ho deixam de fer? Facem de la frustració creativitat i de l’atac proposta. I cuidem-nos!

8. Passar de la crítica.

Escoltar, escoltar i escoltar. No tenguem por de rectificar i de reconèixer l’equivocació. Per a jugar a assaig-error, hem d’estar disposades a assumir el tàndem sencer.

9. Perdre el Nord (i el Sud!)

Ahir fou la Diada del País Valencià. Ho hem tengut present? Tenim clara quina és la situació política i els reptes per a la ruptura allà? Idò això. Que la tàctica i la construcció de majories polítiques no ens faci oblidar els grans objectius estratègics (la construcció nacional dels Països Catalans, la definició d’un socialisme i un feminisme propis, etc.). Quin sentit té una cosa sense l’altra?

10. Quedar-nos a les superfícies

Si no escoltam a l’esmena a la totalitat ecologista, feminista i decolonial, estarem canviant ben poc. Si no anam treballant per a canviar els nostres espais i a nosaltres mateixes, difícilment serem eines de canvi profund. Tampoc si ens quedam atrapades en dinàmiques de guerres culturals. Ningú va dir que l’equilibri fos fàcil, o que bussejar en les profunditats, còmode.