Quan avui parlam de les relacions entre còmic i periodisme, ho fem des d’una òptica on la historieta ha arribat a tal punt de maduresa en què és molt comú trobar-hi manifestacions que s’ocupen d’aspectes que habitualment pertanyien a l’ofici i els mitjans periodístics. La naturalitat amb què la narrativa gràfica s’apropa al lector, fa del còmic un mitjà adient per exercir funcions didàctiques, expressives o la informativa, que és la que principal en el treball periodístic. En el procés d’hibridació que el còmic va formant el seu llenguatge, ha incorporat aspectes propis del gènere periodístic, com la crònica o el reportatge, de manera que ambdós llenguatges s’experimenten i es confonen per eixamplar les seves possibilitats comunicatives.
PERIODISME I CÒMIC: UN APROPAMENT
D’entre les diferents personalitats convidades a les jornades del Còmic Nostrum, en destaca el nom de Guy Delisle. Aquest dibuixant canadenc és una de les principals referències quan es parla fet amb vinyetes. Obres com “Pyongyang” o “Cròniques de Jerusalem” ens apropen a la realitat de països en conflicte i de poca (o insuficient) cobertura mediàtica, des de l’òptica subjectiva que provoca el xoc cultural de l’autor. Tot i que ell no es defineix com a periodista (sinó que, com a ell li agrada dir, dibuixa postals per mostrar a la seva família les experiències viscudes) la seva obra juga un paper fonamental en el cànon de la historieta i és considerat un referent també en el gènere del periodisme de viatges.
Però, quan es tracta de periodisme fet còmic, un dels exemples més paradigmàtics i clarificadors el trobam a l’obra de Joe Sacco. Aquest autor de formació periodística, ha cobert conflictes com el de Palestina o els Balcans i els hi ha donat una visibilitat a través del format còmic que, com a mínim, resulta una innovació pel que fa als mitjans habituals del reportatge. En la seva obra no només hi veiem el conflicte que l’autor ens relata, sinó també el mateix periodista exercint la seva feina en ple territori. Mentre fa visible la metodologia amb què treballa un reporter també en qüestiona algunes de les limitacions que es troben en el discurs periodístic.
“En el còmic periodístic es juga amb registres propis de la narrativa gràfica, com el dibuix o la ficció, per qüestionar i explorar les limitacions pròpies del discurs periodístic”
En la modalitat del còmic periodístic es juga amb registres propis de la narrativa gràfica, com el dibuix o la ficció, per qüestionar i explorar les limitacions pròpies del discurs periodístic. Quan als còmics de Guy Delisle, l’autor es dibuixa a si mateix esbossant a un quadern l’entorn que representarà a la seva obra, el que fa amb aquest gest és assenyalar i fer referència al mateix llenguatge amb què es comuniquen els fets, recordant-nos com la subjectivitat de l’autor i els seus recursos narratius són els filtres que apropen i separen al lector dels fets exposats. La convenció d’amagar el punt de vista del narrador, camuflant-lo de neutralitat, per guanyar en objectivitat queda en entredit quan veiem a Joe Sacco donant cobertura a un conflicte bèl·lic: perquè darrere el conflicte hi ha el periodista que ho relata amb les eines i condicions que disposa, però darrere el periodista hi ha la persona, aquella subjectivitat carregada d’uns prejudicis i conviccions que filtren la percepció de la realitat de la qual s’informa.
Fent-se conscient d’aquestes limitacions, el còmic periodístic cerca recursos que el comprometin amb el propòsit d’informar amb integritat. Incideix en la importància de mostrar el context des d’on s’extreu la informació, per fer visible quins són els factors que hi intervenen i poden condicionar la fiabilitat de les fonts. És per això que, a banda de la narració, el dibuix que ens ubica als fets té una càrrega expressiva important a l’hora de transmetre la informació. De la mateixa manera que esdevé un recurs adequat per mostrar l’escenari, també ho és per expressar les sensacions que es perceben, els detalls, les emocions, i tot un espectre sensorial.
Si entenem com s’entén des del còmic periodístic la necessitat de compromís, entendrem que esdevé una exigència de rigor visibilitzar i donar veu a les diferents parts d’un conflicte, i per això és necessari apropar-se cap aquelles parts més desafavorides, les que acostumen a invisibilitzar-se. La il·lustradora Susanna Martín, amb col·laboració amb l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats Palestins de l’Orient Pròxim, presentarà a Palma la seva obra “Gaza Amal: Historia de mujeres valientes en la franja de Gaza”, que és un exemple de la necessitat d’informar sobre les parts més vulnerables d’un conflicte, en aquest des d’una doble opressió, la de ser dona i/a Palestina. Cal remarcar, que dels convidats al Còmic Nostrum d’enguany, Susanna Martín és l‘única presència femenina, i que malauradament fa evident que el món dels còmics encara és un àmbit prominentment maculí i que la presentació del projecte “Mallorca té nom de dona”, dins el marc del festival, a càrrec de Nina Parrón i les dibuixants Nivola Uyá i Flavia Gargiulo bé fan en reivindicar.
Dins el marc del Còmic Nostrum, i fins al 29 d’octubre, podem visitar a la capella de la Misericòrdia l’exposició que té com a títol “La notícia dibuixada”. Aquesta exposició il·lustra la temàtica de l’esdeveniment d’enguany a partir d’una sèrie de mostres que posen en context el món de la historieta, més enllà del reportatge en format còmic, hi trobam també mostres de les vinyetes a la premsa o de la curiosa relació que hi ha entre personatges del còmic i el periodisme, com Tintín, el Reportero Tribulete, o identitats dobles de superherois com Superman i Spiderman. Aquestes relacions no són casuals, ja que ambdós mons comparteixen una mateixa cuna, a mitjans del segle XIX, que no és altre que la premsa escrita.
una part de la historieta sempre, i des dels seus orígens, s’ha mantingut a la premsa
Encara que el còmic s’hagi anat acomodant al format llibre, o novel·la gràfica, la presència al Còmic Nostrum d’Albert Monteys i Darío Adanti ens recorda que una part de la historieta sempre, i des dels seus orígens, s’ha mantingut a la premsa. El còmic va néixer als mateixos periòdics quan, al segle XIX, els avenços en les tècniques de reproducció van possibilitar la difusió massiva d’informació a l’àmbit públic. Una de les funcions del periodisme també és la de crear opinió, és la que s’encarrega de crear un consens social sobre certs aspectes o obrir debats públics. L’humor gràfic també participa d’aquesta funció, ja sigui des del seu lloc als mitjans escrits on ironitzar sobre algun tema o des de revistes satíriques que fan un seguiment de l’actualitat i en donen visió transgressora i crítica.
Revistes com “Mongolia”, dirigida per Darío Adanti, “el Jueves” o “Orgullo y Satisfacción”, on ha estat implicat Albert Monteys, participen d‘una llarga tradició satírica on la seva funció és fer crítica, des de les possibilitats subversives de l’humor, sobre els aspectes relacionats amb els afers públics, qüestionant el consens que des de les estructures de poder s’imposa en àmbits com el social, el polític o el moral i en transgredeix les seves limitacions.
Curiosament, aquest tipus de còmic periodístic té un públic molt més ampli que el del còmic en format llibre, principalment perquè tracta, de manera divertida, aspectes que un lector immers en els relats de la premsa hi està familiaritzat però també perquè són més accessibles. Es troben als quioscs, a les papereries (i avui a la xarxa). Al carrer. A prop de la realitat, a prop del lector.
