“El filosof Bertrand Russell explicava en la seva anàlisi del poder que els partits polítics exigeixen dues classes de lleialtats: al líder de la formació i alprograma polític. El programa es vesteix d’una manera nominalment democràtica, mostra la identitat del partit i sol estar influenciat per un petit nombre de persones. El líder se sol visibilitzar com el cap de la llista electoral i és estalonat per diverses agendes que prefereixen mantenir-se en un segon o tercer pla. L’acumulació de poder en aquestes agendes acostuma a anar en detriment de la persecució del benestar general.

Russell també mostra que per tenir èxit, un polític ha de ser capaç de guanyar-se la confiança del partit i despertar un cert grau d’entusiasme entre l’electorat. És fàcil que es doni el cas on una d’aquestes dues habilitats entri en conflicte amb l’altra: les bases del partit no poden evitar que els líders decideixin, en les seves activitats parlamentàries o governamentals, si han de fer efectiu el programa o no. En cas d’abandonar el programa, si es controla la maquinària del partit, els càrrecs públics neguen els fets en les seves intervencions, seguint l’argumentari que se’ls ha fet arribar. En aquesta circumstància com més intensa és la propaganda que emet el partit més aïllat es va trobant de la realitat, és el que es coneix popularment com a bunquerització.

Les bases del partit no poden evitar que els líders decideixin si han de fer efectiu el programa o no

El baix compromís democràtic amb les bases i amb la ciutadania que s’observa en les cúpules dels partits, junt amb la percepció social d’una corrupció generalitzada i la submissió al discurs neoliberal, s’ha intentat combatre amb la creació de codis ètics voluntaris, als quals els càrrecs públics han estat obligats a adherir-se, però no s’ha inclòs cap mecanisme de fiscalització al marge de les pròpies formacions.

MÉS per Mallorca, una coalició d’esquerres que és actualitat pels processos judicials en què es troben alguns dels seus càrrecs i col·laboradors, serveix per il·lustrar el funcionament dels partits en el nostre entorn. Centraré l’anàlisi en el Parlament i en el Govern de les Illes Balears, posant en perspectiva la situació anterior a la formació de l’executiu, les primeres preses de decisions i les conseqüències que té l’agenda del partit sobre l’interès general. MÉS és un exemple, aquesta crisi de valors es fa extensible a la resta de formacions dins l’arc parlamentari.

Retrats fets pel fotògraf Charles Eisenmann.

Una mica d’història, la formació del govern.

Després de la desfeta electoral del Partit Popular en les eleccions del 2015, responsable d’una legislatura marcada per les retallades en les polítiques socials, enmig d’un context de crisi econòmica, per l’atac sistemàtic a la cultura pròpia, la cultura catalana, focalitzat en la funció pública, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació i per la gran mobilització social que generà al carrer, un pacte d’esquerres entra en els diferents governs de les Illes Balears.

Just al principi de la legislatura la presidència del Govern ballava entre Francina Armengol, del PSIB –la formació amb més diputats (15 amb l’escó de Gent per Formentera)–, i Biel Barceló, que sumava, als 6 escons propis de MÉS, els 3 dels menorquins i els 10 de Podem –una nova formació que es negava a entrar dins l’executiu–, formant la candidatura amb més suports (19). Dues legitimitats es trobaven enfrontades. L’anàlisi de Podem entenia que l’entrada en els governs autonòmics els suposaria un desgast massa gran de cara a les eleccions generals del mes de desembre, feia falta rodatge, els sondejos electorals comandaven i no es volien subalternar al PSIB.

MÉS, tot i poder comptar amb els suports necessaris, renuncià a la presidència. Dins la negociació per l’acord del govern autonòmic només s’aconsegueix entrar dins 3 de les 10 conselleries de l’executiu. Biel Barceló, opta per la conselleria de Turisme, Innovació i Recerca, junt amb la visibilitat institucional de la vicepresidència; Fina Santiago, la sòcia de la coalició, Serveis Socials; després de diversos intents infructuosos, Medi Ambient, Agricultura i Pesca és assignada a Vicenç Vidal, amb l’aval del clan Esporles, un corrent destacat del partit on trobam el cap de llista del Consell Insular, Miquel Ensenyat, i de l’Ajuntament de Palma, Antoni Noguera; els tres eren socis d’una empresa, el dia d’avui traspassada, dedicada al turisme, la cultura i la restauració. Les 7 conselleries restants queden en mans del PSIB, a canvi MÉS obté la presidència del Consell de Mallorca, i els dos darrers anys de la Batlia de Palma. No semblava suficient.

L’acord finalment es tanca amb la creació d’una nova conselleria, Participació, Transparència i Cultura, que liderarà Margalida Capellà, en representació dels candidats independents de MÉS. Capellà, tot i tenir el seu cunyat dins l’equip, decideix fer-se enrere. La Conselleria passa, previ acord que fixa la quota de càrrecs, a MÉS per Menorca, la formació liderada per Nel Martí, que ocupa l’escó al costat de la diputada en el Parlament.

Retrat dels germans Bunker. Font: patrickmurfin i abc.

Les conselleries de MÉS, el cas Indústries Culturals.

A Medi Ambient, Agricultura i Pesca, el clan Esporles es fa fort, José Ferrà, el cap de gabinet és una de les peces clau. MÉS empra les direccions generals de forma orgànica: com a viver per als seus quadres mitjans, com a finançament del partit –seguint el codi ètic els càrrecs col·locats aporten una part dels seus sous i dietes, segons una taula d’ingressos progressiva, que va del 5% al 15%– i com un instrument de control de l’assemblea, els càrrecs de confiança tenen el compromís signat de participar en l’activitat interna del partit.

Mentrestant a Turisme es col·loquen diversos càrrecs presentats com a professionals solvents, que serveixin, tot i estar allunyats ideològicament dels votants, de pont amb la indústria turística i una part del teixit empresarial. El disseny porta l’empremta de Jaume Garau, el cervell del partit, la idea és que la Conselleria pugui funcionar tota sola mentre Barceló es dedica a la vicepresidència. Citaré els càrrecs més rellevants: Pilar Carbonell, directora general que venia de presidir la patronal de restauració; Irene Moyà, proposada per Secretària General (després de les queixes dins el partit per la seva col·laboració amb la dreta durant les eleccions, és recol·locada d’adjunta a l’Agència de Turisme Balear); Félix Pablo Pindado, director general de Fons Europeus i soci fundador amb Garau de Regio Plus, i PereMuñoz, exdirector general de Cultura amb el primer pacte, propietari d’IRU, una empresa amb interessos en el turisme, la cultura i l’audiovisual, i gestor de Spiritual Mallorca, una xarxa que explota diferents actius de l’església, com a gerent de l’ATB.

Atenent la finalitat dels informes, el cas Contractes s’hauria d’anomenar cas Indústries  Culturals 

L’agenda institucional se centra en l’aprovació d’un impost turístic amb caràcter finalista, a repartir entre les conselleries de Turisme, Cultura i Medi Ambient, vinculades totes elles al partit; en la recuperació del senyal de TV3, una bona notícia, i en la desestacionalització turística per via de la cultura; cap lligam amb la conselleria de Serveis Socials. No és d’estranyar en aquest pla que l’impacte del turisme massiu sobre la població local, causat pels diferents conflictes dels destins competidors, i la proliferació de les noves fórmules d’allotjaments, els AirBnB, els agafàs desprevinguts. Davant la protesta enèrgica de diversos col·lectius, el GOBTerraferida i Ciutat per qui l’habita –teòrics votants naturals de l’ecosobiranisme–, es va haver d’improvisar urgentment una campanya d’imatge lligada a la sostenibilitat. La distància entre la propaganda del govern i l’acció política s’ha trobat tan allunyada que les protestes s’han anat repetint cada estiu.

Garau també ha tengut les portes de Cultura obertes, especialment durant l’etapa de Ruth Mateu. Atenent la finalitat dels informes, el cas Contractes s’hauria d’anomenar cas Indústries Culturals; l’objectiu principal dels estudis consistia a justificar la creació d’un Institut d’Indústries Culturals, que portaria el nom d’ILLENC, una empresa pública des d’on es podria col·locar a afins i obrir l’aixeta de les subvencions, enfortida amb fons europeus, a diverses empreses i iniciatives privades. No es veien mecanismes de control. Es va evitar amb el cessament dels responsables després de les filtracions que va publicar la premsa local.

Retrat de George Auger, conegut com el “gegant de Cardiff”.

Les Indústries Culturals i el Pla de Cultura

No era un pla improvisat. El febrer de 2014, un any abans de les eleccions, el grup d’anàlisi i opinió Cultura i País va promoure una taula rodona sobre l’economia de la cultura, en aquesta taula hi participaven Pere Muñoz, com a empresari, Jaume Garau, com a economista, Biel Amer, un gestor cultural lligat al PSIB, i Nanda Ramon, l’exregidora de cultura palmesana que va rompre el carnet de MÉS quan Garau va ser expulsat. L’argument principal per a l’impuls de les indústries culturals de Cultura i País és força pobre, som, cit textualment, «quasi l’únic espai del nostre entorn geopolític on no s’ha dut a terme». Sabem gràcies a diversos indicadors que les indústries culturals augmenten la precarietat entre els treballadors del sector i eixamplen les desigualtats, concentrant els guanys en una minoria. S’anuncia com una oportunitat de negoci que diverses agendes privades han aconseguit instal·lar dins els partits.

Fa un any, just aterrada a la conselleria, Fanny Tur, proposada per David Abril, va anunciar que el centre de gravetat de les polítiques culturals passaria de les empreses a la ciutadania. L’esquema era simple: aturar la creació de l’ILLENC, tallar la relació de la institució amb les empreses de Garau, desplaçar les Indústries Culturals a Treball, Comerç i Indústria, amb Iago Negueruela, i reactivar un Pla de Cultura que estava completament per fer. Tot semblava indicar que les polítiques culturals recuperaven l’eix de l’interès públic enfront de les diferents agendes privades.

Una gestió de tallafocs que s’ha aturat parcialment sense cap explicació. Aquest mateix mes de maig, Tur presentarà a Consell de Govern un decret per aprovar els estatuts d’un nou Institut d’Indústries Culturals, lligat a la seva Conselleria. De cara a la recta final de la legislatura ha anunciat la creació de nous equipaments, dels quals, atenent el finançament dels existents, no sembla es pugui garantir el correcte funcionament amb recursos públics. La manca de sostenibilitat de les polítiques culturals fa previsible el retorn a les externalitzacions de serveis públics, una situació que beneficia els interessos de les empreses de gestió cultural. Aquest mateix afany inaugurador també es pot observar en el Consell Insular de Mallorca i en l’Ajuntament de Palma.

La manca de sostenibilitat de les polítiques culturals fa previsible el retorn a les externalitzacions de serveis públics 

La legitimitat en la presa de decisions queda qüestionada, quan en ella hi participen càrrecs amb interessos privats que entren en col·lisió; com és el cas de l’actual directora general de Cultura, Joana Català, que des del 2004 fins al seu nomenament, el 2017, ha dirigit i gestionat els serveis adjudicats de la Fortalesa de la Mola, o quan veiem que el primer que fa l’anterior director general, Jaume Gomila, en deixar el càrrec és posicionar-se en el sector. El perfil de gestor cultural des de les institucions públiques o des de l’empresa privada és diferent, preocupa que els partits o els governs no hi vegin la diferència.

En aquest escenari cal demanar-se quines mesures adopta l’executiu per evitar el clientelisme i la precarització dels treballadors que són contractats per les empreses adjudicatàries. El Pla de Cultura, que havia de servir per tractar aquestes qüestions i guiar la presa de decisions de les polítiques culturals amb la participació de la ciutadania, passarà a ser un Pacte per la Cultura entre els diferents partits. El teixit cultural i les associacions sense ànim de lucre, una vegada oïdes les seves opinions que valoraven totes aquestes qüestions, sembla que en queden al marge.”

3 COMENTARIS

  1. Anàlisi delirant d’un hater conspiranoic que afirmava, per exemple, que sabia que en Noguera no seria batle. Poqueta credibilitat tenen les seves paranoies.

    • Ali, efectivament, ho comentava en el mur del facebook en el mes de juny del 2017. Després que Jaume Garau i els seus contractes fossin portada habitual dels diaris creia que Noguera no arribaria a ser batle. Hi havia motius, entenc que els mateixos que varen portar al partit a intentar tapar la ferida dels contractes a dit amb el cessament de Ruth Mateu i tot el seu equip. L’oposició de l’Ajuntament demanava a Noguera que no assumís el càrrec fins que s’aclarissin les adjudicacions, el PP va oferir al PSIB els seus vots a canvi que no fos investit, mentre MÉS cercava l’origen de les filtracions entre els socialistes que tenien accés a la informació dels contractes. Noguera mateix ho declarava: “hi ha algú que ens vol fer mal com a projecte”. La paranoia en tot cas estava generalitzada.

      Noguera va defensar la “legalitat” dels contractes i dels honoraris pagats a Garau, mil euros per un dia de feina va semblar excessiu a molta gent. La legalitat va ser l’argument principal. Defensar un tracte de favor des del marc legal és el darrer argument, per aquesta qüestió, bàsicament moral, vaig creure que Noguera no arribaria a ser batle. Em vaig equivocar, ho vaig reconèixer i li vaig desitjar sorts i encerts una vegada investit.

      El cas és ara mateix al jutjat, MÉS ha posat el seu misser a la disposició dels càrrecs imputats i encara no sabem quin camí prendrà aquesta processó.

Respon a Ali Cancel·lar la resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here