Si pogués enfilar-me a la branca més alta i cridar als quatre vents que tenc por, que m’he perdut, que vull que s’aturi el vent.
Que s’aturi el temps o que me deixin, senzillament, tranquil·la, i estar en pau amb la meva recerca.
Que cada una va al seu ritme i tant la tortuga com l’eruga arriben.
Però, en tot cas, que no se m’oblidi Kavafis, que el gaudi està en el viatge, en les experiències i en l’esdevenir quotidià.
Vull despullar-me de pressions i que el vent me pegui a la cara com quan de petita anava en bicicleta per primera línia. Gaudint de cada segon, en pau i tranquil·la.
Que l’esdevenir ja vendrà i que en realitat per viure i riure me basta ben poc.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a ‘Aguait’, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.