Una vegada, fa ja alguns anys quan en tenia vint-i-quatre, vam decidir amb qui era el meu company deixar les feines, ficar les nostres coses dins caixes i les caixes dins del traster.
Buidàrem la casa de nosaltres per donar pas a qui l’havia de fer casa seva durant els següents mesos… o anys, qui ho anava a saber. I carregàrem la Mercedes 207-D del ’79 amb tot el que pensàvem imprescindible i una mica més.
La posta a punt va ser entretinguda:
He d’admetre que la mecànica no és el meu fort
De medicaments i malalties en vaig fer un màster
Renunciar a tots els “i si…”, teràpia de xoc (i si fa fred? Anirem d’excursió? Impermeables pel Monzó? Roba guapa per si ens conviden a sopar? I així fica treu fins aconseguir que el monstre de roba amb possibilitats infinites es reduís a 5 mudes polifacètiques)
Els visats un món de burocràcia sense fi ple de trampes i trucs que ens definien la ruta a grans trets. En realitat, només teníem clara una cosa: o arribàvem abans del 4 d’octubre al Pakistan o estàvem ben fotudes.
La darrera setmana nirvis i acomiadaments, sempre havia volgut sortir de l’illa sense data de tornada i el divendres a les 12h al Port de Palma es faria real.
Vam beure i ballàrem al terrat de casa, incrèdules el dia s’apropava. Record que vaig plorar molt aquell temps com quan ens donaren la gran notícia de que esperaven un infant o l’alè quan va arribar el passaport de la furgo un dia abans de la partida, record voler ser per tot i no arribar en lloc com visitar a la seva padrina un pic més, potser el darrer.
La tempesta emocional es va desfermar al port quan van venir la família i amigues per la darrera aferrada, dir-li adéu a elles dues m’estrenyia el cor. I jo com a paralitzada, barreja de nostàlgia i vertigen, llàgrimes que queien galta avall i somriure gran.
Ara sí, comença l’aventura d’arribar des de Mallorca a Austràlia en furgoneta
tu i jo i les pedres del camí.
Paraules…cap m’hen queden!