Esfilegassant la islamofòbia

Il·lustració BGervilla

Per

octubre 9, 2017

Després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, juntament amb els comesos anteriorment, és fàcil sentir discursos que van dirigits en contra de les persones de religió islàmica. Que se sentin més no significa, emperò, que n’hi hagi més. El que passa és que, per una banda, qui fa aquests discursos se sent legitimat arran dels diferents atemptats a Europa a fer públic i compartir allò que abans pensava, però no s’atrevia a dir. De la mateixa manera, aquestes opinions són més replicades, ja que les víctimes ho toleren menys i tenen menys por que abans. Per això avui dia tenim més denúncies que fa un temps.

Per sort, de cada vegada més, la paraula «islamofòbia» ens comença a ser familiar i, de manera poc habitual fins al moment, alguns mitjans de comunicació han donat visibilitat i veu a persones musulmanes i a expertes en la matèria. També, l’Ajuntament de Barcelona i la Xarxa BCN AntiRumors, endegaren la campanya #NoComparteixoRumors per donar resposta als missatges discriminatoris cap a la diversitat cultural que es varen multiplicar arran dels atemptats. La campanya va anar projectada, principalment, a evitar els missatges islamòfobs i racistes a les xarxes socials.

Però més enllà dels missatges a les xarxes social, la islamofòbia passa de les paraules als fets: a Barcelona mateix s’organitzà una manifestació feixista i racista (gràcies a la bona actuació dels ciutadans va ser contestada); a diversos llocs de l’Estat espanyol s’han produït atacs a mesquites (Granada, Sevilla, Logronyo, Madrid…); agressions; i sense anar més enfora, a Mallorca mateix, el cementeri musulmà situat a Son Valentí també patí atacs el passat mes d’agost.

Aquest article tendrà com a objectiu, doncs, aclarir certs termes i conceptes a fi de dotar d’arguments per combatre discursos d’odi en relació amb les persones de religió islàmica. Val a dir que bona part del material aquí exposat està extret del curs “Islamofòbia de gènere: eines per descolonitzar la mirada” que impartí Brigitte Vasallo el juliol del 2015 a Ciutat.

Què és la islamofòbia?

Per començar, cal entendre que el terme es defineix com la por o l’odi cap a l’Islam i cap a les persones musulmanes o llegides com a musulmanes, basat en un prejudici sobre una única manera d’entendre què és l’Islam i ser musulmà o musulmana. Així, segons aquesta definició, es pot veure que la islamofòbia, a un nivell més abstracte, parteix d’un estereotip sobre allò que és musulmà. Com diu Vasallo en un article que publicà a la Directa al 2015 després dels atemptats de Paris, moltes vegades la manera d’entendre què és ser musulmà va més enllà de les creences i de la praxi religiosa de la persona en concret. És a dir, no es té en compte que hi pugui haver persones de tradició musulmana que siguin atees o laiques, per exemple. I aquestes també són víctimes de la islamofòbia.

El Runnymede Trust (un think tank sobre diversitat cultural), publicà un informe en què proposava vuit indicadors d’islamofòbia:

La visió de l’Islam com un bloc monolític i estàtic que roman igual.
La visió de l’Islam com estrany i separat, no interconnectat amb altres cultures.
La visió de l’Islam com a inferior a Occident; es veu com a salvatge, primitiu, bàrbar, sexista…
La visió de l’Islam com a enemic; relacionat amb el terrorisme, el xoc de civilitzacions, amenaçador, violent…
La visió de l’Islam com una eina política de manipulació.
El rebuig de qualsevol crítica a Occident fetes per persones musulmanes.
La defensa de pràctiques discriminatòries cap a persones musulmanes
La negació de l’hostilitat cap a la població musulmana o naturalitzar aquest odi.

Qualsevol discurs, acció, idea, opinió sobre l’Islam que giri entorn a algun d’aquests punts és susceptible de considerar-se islamòfoba.

Aclarint termes

Què és l’Islam?

En primer lloc, idò, cal saber què és l’«Islam» i diferenciar els mots, «àrab» i «musulmà». L’«Islam», terme que no sol ser desconegut, és el nom d’una religió. Els seus fidels són els musulmans i creuen que Al·là (Déu) va revelar el seu missatge al profeta Mahoma i va quedar gravat en un llibre sagrat, l’Alcorà. L’Islam es basa en cinc pilars o línies que són una sèrie de pràctiques que s’han de realitzar per obtenir la salvació. Cal dir que l’execució d’aquestes pràctiques depèn de cada persona. Aquests pilars són la peregrinació a la Meca (on, per cert, van tan homes com dones), el rés (es diu que els musulmans resen cinc vegades al dia, però al final depèn de si la persona és practicant o no), el Ramadà (és el novè mes del calendari musulmà i per metonímia es designa el dejuni especial i altres pràctiques que es realitzen en aquest període), la professió de fe (és un acte de reconeixement en la creença de l’Islam) i el zakat (és una almoina reglamentada i obligada que les persones musulmanes han d’aportar per ajudar als pobres i a la comunitat i evitar l’acumulació de riquesa). Tot i així, tant en un àmbit més erudit com també a un nivell més popular se sol recollir un sisè pilar no oficial: el gihad. Aquest terme, que ha derivat la paraula gihadista, es tradueix com «esforç» i, malgrat la manca de consens total entre els estudiosos per a la seva definició, es podria entendre com una lluita que es pot donar a diversos àmbits, tant militar, espiritual interior… en relació amb l’Islam. De vegades s’han traduït erròniament «gihad» per «guerra santa». Una expressió d’aquest esforç pot ser, com hem vist, de tarannà violent i físic, però no sempre és així i no té aquest significat per a totes les persones musulmanes.

Dins el mateix Islam podem trobar dues línies: els sunnites o ortodoxos (que en són la majoria) i els xiïtes (principalment situat a l’Iran i l’Iraq). Tot i així hi ha diverses escoles de pensament dins de cada un dels corrents (per exemple, el wahhabisme és una branca del sunnisme). El que diferencia aquestes dues comunitats més importants de l’Islam es remunta l’any en què va morir el profeta Mahoma, el 632, quan sorgiren discrepàncies sobre la seva successió. Per als sunnites havia de ser algú escollit, mentre que els xiïtes creien que havia de ser algú de la família del profeta. Actualment, les diferències tenen a veure amb certes pràctiques com l’ús d’intermediaris pel que fa als xiïtes i el seguiment de certes fonts escrites.

Darrerament, es parla molt també de si l’Islam és una religió que defensa la pau i la igualtat o no. Certament, per aclarir aquesta qüestió s’hauria de recórrer als textos que, com la gran majoria de textos sagrats, podem ser àmpliament interpretables. El que és important aclarir és que l’Islam no és una categoria sociològica única ni té un únic significat. Com succeeix amb altres religions, l’Islam està imbricat en la cultura, el sistema polític, pràctiques socials, tradicions… És divers. I aquesta diversitat fa que també tengui parts contradictòries en si mateixes. No hi ha una única manera de ser, no és un concepte rígid.

«Musulmà -ana»

«Musulmà» o «musulmana» és una persona que segueix i creu l’Islam. Ser practicant o no i amb quina mesura és una opció personal que no altera el fet de ser musulmà, de la mateixa manera que no tots els cristians són practicants.

Com ocorre amb les altres religions, les persones musulmanes estan repartides arreu de la geografia mundial. El mapa que teniu a continuació, realitzat per Pew Research Center, al 2014, mostra la distribució mundial de la població musulmana. Es té tendència a situar aquestes persones principalment als països de Nord-Àfrica, però té una extensió important cap a Àsia.

També, hi ha estudis sobre la població musulmana als països europeus i podem veure que és una comunitat important:

Aquí podem veure el percentatge de persones cristianes per països:

Hem d’afegir, en tot això, un petit matís, ja que el concepte «musulmà», en alguns contextos, per extensió passa a referir-se a una tradició i cultura particular. No sempre «cultura musulmana» i «Islam» són sinònims, sinó que hi ha hagut una tradició cultural que ha anat de la mà d’aquesta religió i s’han influït mútuament. Com ho han fet també, moltes d’altres religions. Ens pot ajudar a entendre-ho el fet que, per exemple, a l’Estat espanyol, on viuen ateus, cristians, musulmans i altres adeptes a altres religions, se celebra el Nadal i, fins i tot, la Setmana Santa, moltes vegades sense atribuir-li un significat o sentiment religiós, sinó més aviat cultural i tradicional. La cultura musulmana englobaria les diferents pràctiques dels pobles que tradicionalment han seguit l’Islam, com la literatura, la ciència, l’art, l’arquitectura, la religió… De tota manera, sobretot en l’actualitat, s’ha d’evitar fer identificacions entre països i religions. Per a la nostra anàlisi no és convenient fer aquestes associacions, ja que avui per avui és una visió simplista que condueix a estereotips. Hem de veure les diferents comunitats com diverses i plurals. També religiosament. I, així mateix, incloure, a més, les persones no creients, agnòstiques o atees. El mapa que tenim a continuació, plasma el percentatge per països de persones que es consideren atees.

«Àrab»

D’altra banda, hi ha el terme «àrab», que pot portar a equívocs. L’àrab és una llengua, així que quan ens referim a una persona àrab és que ha nascut en algun país de parla àrab. Per tant, aquest concepte fa referència a un grup etnolingüístic, a una nacionalitat, entesa com una història i llengua comunes, i és independent de la religió, de la política o del color de pell. No s’ha de confondre els països àrabs (històricament) amb la Lliga Àrab, que és una organització política internacional d’estats de l’Àfrica del Nord i de l’Àsia Occidental, però no tots els països que hi pertanyen són àrabs, com Somàlia.

Dit tot això i esperant haver escatit conceptes, queda clar, doncs, que és possible ser àrab i no musulmà (per exemple al Líban hi ha una comunitat cristiana important), de la mateixa manera, es pot ser musulmà i no ser àrab (com el europeus musulmans).

“Islàmic” i “islamista”

Algunes definicions del terme “islamista”.

Una altra diferenciació important és la que existeix entre «islàmic» i «islamista». El primer terme és un adjectiu i designa alguna cosa relacionada amb l’Islam, com «art islàmic», «arquitectura islàmica», «cultura islàmica», «religió islàmica»… Ara bé, el terme «islamista» és molt confús. Si feim una ullada ràpida als diccionaris més coneguts, veim que designa diverses coses. El Grup Enciclopèdia Catalana, l’Institut d’Estudis Catalans i Termcat coincideixen a fer servir el terme com a sinònim d’«islàmic»; tot i que per als dos primers també té el sentit de «musulmà» i hi ha una tercera accepció que, com podeu veure, indica estudiós de l’Islam o islamòleg. En canvi, la Real Academia Española fa referència únicament a l’integrisme. És una qüestió d’idioma? En anglès, emperò, la cosa també canvia. La definició que proposa el Cambridge Dictionary fa: «una persona que creu fortament en l’Islam, i que, especialment, creu que l’Islam hauria d’influir el sistema polític». Hi ha, doncs, matisos importants entre els diferents idiomes. Sigui com sigui, a nivell de carrer el significat que agafa força, sobretot pel que surt als mitjans de comunicació, és aquell que es relaciona amb l’integrisme o fonamentalisme, és a dir, fa referència a moviments polítics extremistes, que també són islàmics, i a més violents i totalitaris.

Estat Islàmic o DAESH

Aquest nom l’hem vist moltes vegades als mitjans de comunicació, siglat moltes vegades «EI» o en anglès «ISIS», que es forma de (Islamic State of Iraq and Syria). De cada vegada més, s’utilitza «DAESH». La diferència nominal rau, principalment, en el fet que aquest grup s’autodenomina com a Estat Islàmic, per mor dels seus objectius polítics. Per tant, utilitzant aquesta paraula reconeixem i pot semblar que legitimam que els territoris ocupats són un estat de facto i que, per altra banda, assumim que les seves pràctiques violentes tenen quelcom a veure amb l’Islam. És més recomanable l’ús del terme «DAESH», de creació externa al grup, i és un joc de paraules entre l’acrònim en àrab al-Dawla al-Islamiya al-Iraq al-Sham(«Estat Islàmic d’Iraq i Llevant», una altra de les seves denominacions) i una paraula similar en la mateixa llengua que té el sentit de «ser aixafat o trepitjat».

Nom a part, és importantíssim tenir clar que aquests grups són absolutament minoritaris, com demostra el següent gràfic. L’estudi afirma que la població musulmana mundial és de 1.570 milions de persones. Els grups violents i extremistes que es defineixen com a musulmans són un percentatge molt petit (al gràfic, estimat com a menys de 10.000 persones en tot el món).Així doncs, el DAESH són grups armats, autoritaris i violents, que s’autoproclamen musulmans. També alguns autors els defineixen com a feixistes.

el que fa que aquest grup o moviment sigui repudiable no és la religió que en professen els integrants, sinó els seus actes, violents.

Amb tot això, cal fer una petita reflexió sobre l’essència d’aquests grups armats i certament feixistes. Aquests grups, com ja hem dit, s’autodefineixen com a seguidors de l’Islam i fins a un cert punt a l’opinió pública i als mitjans de comunicació els crida més l’atenció el fet de ser islàmics (o que s’hi autoidentifiquin) i no tant de ser feixistes. Però tot i que es proclamin religiosos, el que fa que aquest grup o moviment sigui repudiable no és la religió que en professen els integrants, sinó els seus actes, violents, cruels, autoritaris i feixistes. S’ha d’evitar caure en la trampa de definir aquests grups com es presenten, sinó definir-los per allò que fan. De fet, les persones que més pateixen la violència del DAESH són musulmanes i, evidentment, estan en contra d’aquests grups. Davant les denúncies que s’han fet davant actituds i comportaments islamòfobs han sortit veus que han titllat les crítiques provinents de postures islamofílies. Estar en contra de la islamofòbia no és fer apologia de l’Islam, ni seguir l’Islam, ni defensar qualsevol acció o actitud que es faci en nom de l’Islam. Estar en contra de la islamofòbia i fer-hi alguna cosa és una qüestió de justícia, és rompre estereotips i mirar d’evitar situacions de discriminació i segregació injustes.