Preguntes simples a respostes complexes

Quan es qüestiona un model social i econòmic sempre sol sortir la típica pregunta: Què feim sinó? Quina alternativa proposau?

La resposta en aquesta pregunta tan senzilla i tan fàcil no ho és gens perquè les societats no es conformen en qüestió d’un parell d’anys, ni molts de pics depenen d’elles mateixes. En el present, on la informació és un click efímer del qual es perd molt ràpidament la memòria, qui fa aquesta pregunta de manera sincera (n’hi ha molta d’intencionada en un sentit maquiavèl·lic) segur que no s’ha aturat a pensar que si es polemitza sobre tal o qual model, posem per cas el nostre, el monocultiu turístic, és perquè es posen en entredit tots els anys en què es va imposar aquest model i tot el sistema de poder que ho va fer possible. O sigui, que l’alternativa a un model que s’ha anat formant durant dècades, que sorgeix d’un context històric, internacional i estatal concret, i amb uns impulsors que tenen molt poder de maniobra, (organismes internacionals com l’FMI i el BM, estats poderosos com els Estats Units o Alemanya, buròcrates d’una dictadura franquista i poderosos empresaris), també haurà de ser construïda durant molts d’anys i dependrà també dels diferents contexts que puguin interactuar. A més, amb la diferència que necessàriament hi haurà d’haver una pugna de forces totalment desigual, ja que per una part hi haurà el poder que impulsa i defensa l’actual status quo, que ja està ben estructurat i té una trajectòria centenària de dominació, i per l’altra hi haurà d’haver un contrapoder, popular i horitzontal, que encara s’ha d’edificar, amb tot el que això implica. Així mateix s’haurà de recuperar a la gran massa de la població que s’ha educada i és contínuament adoctrinada en la societat del consum i l’espectacle. Per tant serà imprescindible que es difongui un discurs sensat i comprensible a la gent que sí o sí haurà de reciclar-se en un altre sector i reconvertir les seves vides i il·lusions. Un canvi difícil i traumàtic.

Hi ha també la possibilitat de posar fre i intentar revertir un poc la situació des del cada vegada menor poder de maniobra de les institucions pròpies (1). Però, com hem vist amb l’actual Govern, perquè això succeeixi falta projecte, tenir les coses ben clares i decidides, i valentia per desobeir els camins marcats pel Capital. Característiques aquestes que precisament l’actual «alternativa» política (s’hauria de discutir si ho ha estat mai o ha estat més del mateix) no té.

“anem primer a informar-nos bé del perquè i del com de la present situació, perquè si ja partim amb unes coordenades errònies segur que a la primera passa ja ensopegam.”

Per tant, una primera resposta a la pregunta inicial hauria de ser: anem primer a informar-nos bé del perquè i del com de la present situació, perquè si ja partim amb unes coordenades errònies segur que a la primera passa ja ensopegam. Després, ens convendrà estructurar-nos, organitzar-nos de manera horitzontal si volem ser antagonistes al poder vertical, i a poc a poc convertir-nos en un moviment de masses, una empresa d’anys i més anys de feina constant i perseverant, adjectius aquests que precisament no abunden molt en els col·lectius contestataris. O sigui, que també hi haurà d’haver un gran esforç dels individus per a formar-se i per enfocar gran part de la seva vida a la lluita. Sortir de la vida còmode i conservadora per donar una passa cap a la punta del precipici.

Per altra banda, a la vegada que ens estructuram com a moviment, ens convé també ja anar construint la societat paral·lela que hauria de substituir a l’actual. No podem deixar tota la feina a fer per després del dia D de la revolució, un dels grans errors dels moviments revolucionaris com la història ha demostrat. Així, des de ja podem començar a bastir les empreses col·lectives, cooperatives, ecològiques i autogestionades que haurien de ser els fonaments de la nova economia. Una passa que ja s’està donant (les fires de l’Economia Social en són un exemple), encara que de manera molt minoritària i feble, i moltes vegades sense una perspectiva política (2).

Finalment, perquè l’Alternativa es converteixi en Realitat i pugui substituir al capitalisme establert a la nostra zona, (aquí el monocultiu turístic, en altres pot ser el miner, l’agroindustrial, el financer o l’industrial), la pugna, la lluita contra el poder haurà de ser guanyada. Necessàriament hi haurà d’haver uns vencedors i uns perdedors. O sinó un pacte temporal. Recordem els que es varen produir al final de la Segona Guerra Mundial i que van esdevenir en l’Estat del Benestar o per exemple a l’Estat espanyol els pactes de la Transició.

“Una altra alternativa és la del col·lapse del Sistema, l’arribada d’una crisi encara més forta que la darrera i que ens encaminem a una espiral de successió de crisis cada vegada més intensses”

Una altra alternativa, o millor dit possibilitat, que a més cada vegada pareix una realitat, és la del col·lapse del Sistema, l’arribada d’una crisi encara més forta que la darrera i que ens encaminem a una espiral de successió de crisis cada vegada més intenses. Són molts ja els analistes socials, en especial els de l’àmbit de l’ecologia social, que alerten sobre aquests nous escenaris als quals ens podria dur la disbauxa financera especulativa, la Crisi Energètica o fins i tot el Canvi Climàtic. En aquest escenari sí o sí hauran de sortir alternatives, però el ventall d’aquestes pot ser molt ampli. El sorgiment a escala mundial d’opcions polítiques d’extrema dreta n’és un exemple preocupant. En canvi, la irrupció en escena de moviments indigenistes amb un fort component comunal i ecologista es presenta com una de les opcions més revolucionària dins el panorama actual. Exemples d’aquest estil són els moviments indígenes de Mèxic i altres països llatinoamericans o la impressionant revolució que ha esdevingut a la zona kurda de Síria, a Rojava. En el Primer Món, amb una força infinitament molt menor hi ha els moviments i col·lectius que decididament aposten per un altre tipus d’economia i societat, on la vida social i la sostenibilitat tenguin un paper central. Però, perquè puguin contrarestar la reacció han de deixar de ser la minoria de les minories.

En conclusió, alternativa al capitalisme, al nostre cas al monocultiu turístic-immobiliari, n’hi ha, només faltaria. La vida es pot viure de moltes maneres. La mil·lenària història dels pobles i la humanitat, encara que gairebé sempre baix el jou d’un poder, ho demostra. El problema és que aquesta alternativa com hem esmentat depèn d’un inevitable xoc de forces a nivell local i estatal (basta veure les dures conseqüències de l’aposta independentista) i també internacional, ja que Brussel·les, Frànkfurt i l’FMI són en realitat els qui marquen les polítiques econòmiques. Recordem l’exemple de Grècia o fins i tot el de Catalunya. A més a més, serà imprescindible que «l’Alternativa» s’aliï amb altres «Alternatives» a nivell internacional per tal de fer front a la reacció global. Avui dia tot està interconnectat i qualsevol canvi de rumb en un lloc concret del món, més si és en el nord global, que és on es marquen les directrius a seguir, té repercussions internacionals.

(1). Mesures immediates per sortir del monocultiu turístic-immobiliari i poder encaminar-nos cap a un model més just i sostenible?

-Reducció de l’oferta de places turístiques en el sentit que han proposat grups com Terraferida i el GOB. Per cada una que és dóna d’alta se’n han de donar dues de baixa.

-Fixar un màxim de pressió humana suportable i fer feina en aquest sentit per anar progressivament decreixent en l’arribada de turistes.

-Pressionar a l’Estat per intentar tenir mà en la gestió de l’aeroport de Palma.

-Ni un euro a la promoció turística. Les illes ja són prou conegudes.

-Cap euro també a infraestructures i reformes que fomentin l’expansió turística.

-Fiscalització dels grans beneficis de les touroperadores i hoteleres, els quals han de revertir en el bé comú a través de la millora dels serveis bàsics i públics.

-L’impuls decidit del sector primari. Foment de cooperatives integrals que controlin gran part d’aquesta cadena productiva. Des de l’origen a la venda.

-Gravar tots els bens immobles en sòl agrari amb finalitats especulatives i turístiques.

-Moratòria en la construcció de nous habitatges.

-Expropiació dels bens clarament especulatius als grans tenidors de sòl i habitatge.

-Reforma de la multitud de cases abandonades. El problema no és la falta sinó el repartiment i els usos. En aquest sentit és molt interessant l’estudi que s’ha fet a Pollença i l’article de Marina Llobera al respecte.

-Fixar uns màxims acceptables al preu del lloguer i del m2 en la compra-venda d’immobles.

-Plans de reordenació urbana per tal d’afavorir la vida social i els desplaçaments a peu. S’ha de construir perquè ens apropem i no com s’ha fet durant dècades, en especial des de la irrupció en massa de l’automòbil, les grans superfícies comercials i les urbanitzacions d’adossats, perquè ens allunyem.

-Impuls decidit del petit comerç. Afavorir els circuits comercials de curta distància.

-Potenciació a gran escala del transport públic, en especial el sector ferroviari.

-Contrarestar ja l’augment del parc automobilístic i reduir dràsticament la flota de cotxes de lloguer.

-Fomentar els estudis integrals de les estructures econòmiques. Saber quin és el nostre real metabolisme per tal de poder anar redirigint-lo cap a un més just i sostenible.

Etcètera, etcètera…

(2). A Catalunya però, hi ha un incipient moviment de l’economia social i solidària en un sentit més rupturista com explica Ivan Miró en el llibre Ciutats Cooperatives.