Record com m’explicava un gran professor que vaig tenir que l’única i més terrible baralla que havia tingut amb el seu millor amic de tota la vida va ser per art. En concret, va anar sobre si el Don Juan de Zorrilla és millor o no que el de Mozart. I per a més inri, va passar una Nit de cap d’any. Una discussió sobre art que prest va passar a insults personals, com intentant explicar amb ells la incomprensible falta de criteri de l’amic. Arruïnaren la nit i quasi fan el mateix amb una amistat de dècades, i tot per amor a l’art. Resulta irònic. Ell utilitzava l’anècdota per a explicar l’estètica kantiana i la connexió entre fraternitat i bellesa. Però això ara és el de menys.
Tot això m’ha vingut al cap després d’acabar per tercera vegada La la land. Sí, per tercera vegada. La primera va ser en el cinema, a principis d’any, quan la pel·lícula estava en boca de tots (la qual cosa va començar en l’estiu de 2016, en el festival de Venècia) i s’especulava amb la quantitat de globus d’or i oscar que podia guanyar. Em vaig asseure en el cinema amb aquella desconfiança un tant adolescent que s’allunya d’allò que és popular i enlluerna a tothom, i no obstant als deu minuts estava completament submergit en la pel·lícula. Em va enamorar. Per això la vaig haver de veure una segona i una tercera vegada. I potser d’aquí poc una quarta.
És cert que la història que narra no és ni complexa ni original. Que el guió peca de simple, i que la formula dona-coneix-home pot resultar ja sabuda de memòria. Però no menys cert és que Chazelle brilla amb llum pròpia en l’adreça; que és capaç de remuntar amb la càmera el que sembla diluir-se en el guió. El primer terç de la pel·lícula és fantàstic, genial, meravellós, reconfortant. I l’últim terç és probablement, i encara que sone arriscat, (quasi) perfecte. Fluixeja entre mitges, en un segon terç en el qual perden protagonisme els números musicals i es desenvolupa la trama. Però no importa. Amb prou faenes es nota. La vida, es diu, té etapes grises, negres, marrons; però la veritat és que costa massa allunyar a la foscor. La la land té la virtut d’aportar colors diferents: dóna traços de blau cel i de groc sol; de purpura, rosa i taronja, com en aquell crepuscle de Los Ángeles que llueix a l’esquena de Gosling i Stone en el primer número musical que comparteixen en la pel·lícula. Em fa recordar que estic viu, i que això no té per què ser dolent.
La pel·lícula és un homenatge al cinema i al jazz. Al cinema i al jazz clàssics.
La pel·lícula és un homenatge al cinema i al jazz. Al cinema i al jazz clàssics. Un homenatge a aquell comiat entre Bogart i Bergman deixant París en el record, a la càlida tristesa de Bill Evans tocant el piano. Coses que si fes una llista amb tot allò pel que mereix la pena viure, emulant a Woody Allen a Manhattan, segurament entrarien. La primera escena m’encanta: plànol seqüencia, primer número musical i una declaració d’intencions: it’s another day of sun. Perquè quan les nits es converteixen en obstacles a superar; quan dormir es converteix en impossible i costa no caure en la frustració, el desencantament i l’odi (cap a un mateix), la certesa que arribi l’alba alleuja: veure el sol sortir produeix certa calma, cert assossec. Perquè encara que la nit a vegades sembla no acabar mai, sempre ho fa; i de sobte és un altre dia de sol. Ni millor ni pitjor, però sí un altre. La qual cosa no és en cap concepte poc. I és que a vegades un es conforma, en paraules de Dylan, amb oblidar-se d’avui fins demà.
Tant Emma Stone com Ryan Gosling ho fan sorprenentment bé. Els balls, les cançons en les quals canten, la seva interpretació en general, fan de la pel·lícula alguna cosa creïble, real. Et porten amb facilitat a través de les diferents fases (o millor dit: estacions) de la pel·lícula, que són al seu torn les de la seva pròpia relació. Et porten amb sí fins a acabar en aquest brillant epíleg de deu minuts increïbles que explora les possibilitats que queden sepultades després de la presa d’una decisió. Que resumeix i condensa tota aquesta vida que va poder ser i no va ser, enfront de la qual només es pot somriure melancòlicament evitant que caiga alguna llàgrima. I què dir del final: aquesta última escena, aquesta última mirada, aquesta última promesa que no es diu: la del record, la de –com cantaven els Rolling– no oblidar-se de posar una rosa roja sobre la seva tomba.
si alguna cosa em defineix als moments de buit és l’art
