Sona un saxo lleuger, suau, que sembla levitar en les mans de qui el toca. El colze puja, s’eleva, com si forcejàs amb el saxo, tractant de mantenir-lo sota control. L’anomenen Pres, tot i que el seu nom és Lester Young. El seu saxo de so blau i relaxat, però no absent de tensió, tanca una cançó protagonitzada per una veu femenina. Una Veu dolça i potent, sense aparents trencats ni esquinçalls, en la que llueix un transfons blau -tan blau com el so de Pres- profund i fosc. Cara seriosa mentre canta, tot i que sembla intuir-se en la seva expressió una certa despreocupació, una certa absència. Parpelles peresoses, moviments de cap i braços suaus i lents, mirada lleugerament perduda. L’anomenen Lady Day, tot i que el seu nom és Billie Holiday. Ell tanca els ulls, accentuant les bosses i fent ulleres pròpies de cansament infinit, i bufa el seu saxofon; ella converteix el seu gest seriós, sense abandonar aquesta calma distant que la caracteritza, en una brillant rialla. Alquímia musical.
S’estimaven i apreciaven profundament l’un a l’altre, tot i que oficialment mai foren parella: sempre estaren casats amb altres persones. Estant a París, poques setmanes abans de morir Young diria que ella “seguia sent la seva Lady Day”. “Jo seré la pròxima” digué Holiday en el seu funeral a mode de presagi, com sabent que inevitablement les seves vides sempre anaven a recórrer camins paral·lels. Quatre mesos després moriria. Quatre mesos exactes: ambdós moriren el dia quinze; ell de març ella de juliol. Amb quaranta-nou i quaranta-quatre anys respectivament.
Per a ells la vida s’havia convertit en un exercici diari de supervivència; conviure amb el dolor, la tristesa, la marginació i el racisme. I la música en una manera de convertir tot allò en art, en bellesa. Veien l’un en l’altre una espècie d’ànima bessona i, fruit d’aquesta visió, nasqué una relació tremendament íntima però purament platònica. Ambdós consumien drogues per escapar i tolerar la seva existència; els ulls de Young són producte d’aquelles nits convulses i solitàries regades amb alcohol i barbitúrics, i la constant sensació d’absència que produeix Holiday és fruit de la seva addicció a l’alcohol i l’heroïna. Així són ells. Així és el jazz: dolorós i punxegut, però bell. De fet, així es titula el meravellós llibre de Geoff Dyer: Però bell. But beautiful en la seva versió original. En ell narra una anècdota que, si no és real, bé ho hauria pogut ser, que exemplificava com era Young i com fou la seva terrible experiència en el servei militar obligatori, en el que va sofrir un tracte
vexatori, violent i -abans de res- racista:
“En el hospital, después de accidentarse durante la instrucción, lo entrevistó el jefe de neuropsicología: médico, pero también soldado, habituado a tratar con chicos con el cerebro destrozado por lo que habían visto en combate y de limitada compasión cuando trataba problemas de no combatientes. Escuchó secamente las respuestas desquiciadas y absurdas de Young, convencido de que el paciente era homosexual, aunque en el informe dio un diagnóstico más elaborado: «Psicopatía constitucional manifestada a través de la drogadicción (marihuana, barbitúricos), el alcoholismo crónico y el nomadismo… Un problema puramente disciplinario».
En el último momento, a modo de resumen, añadió: «Jazz»”.
Potser aquest sigui el millor que es pot fer tant de Young com de Holiday: Jazz. Amb majúscula. Potser no és que moriren joves, com conta Dayer, sinó que es feren majors molt ràpid. A Young l’arrestaren als tres mesos d’estar a l’exèrcit per possessió de marihuana i barbitúrics i fou condemnat a deu mesos de presó. Malgrat això, es conta que el que va dinamitar el procés fou el descobriment per part dels seus superiors de què la seva dona -per ser consuetudinari- era blanca. En una altra anècdota tan potencialment real com fictícia, Dayer conta com el seu tinent l’obligà a llevar la foto de la seva dona de la taquilla i tirar-la a la paperera. Un negre no podia estar amb una dona blanca i molt manco exhibir-la d’aquella manera en públic. Holyday per la seva part, fou condemnada a un any de presó per possessió d’heroïna, això la va allunyar definitivament dels prestigiosos locals neoyorkins en els que cantava, carregant sobre la seva esquena matrimonis abusius i una joventut obscura i de carrer en la que va haver de treballar de netejadora i prostituta. Es va veure obligada a allunyar-se dels llocs on més apreciaven el seu art. Lester acabà reclòs en una trista i esquerpa habitació d’hotel en la que decidí difuminar-se lentament per complet. Al costat de Billie, en el moment de la seva mort, no trobaren a ningú excepte el seu gos.
Després d’un descans tornen a pujar a l’escenari, preparats per tocar una darrera ciutat. Comencen a sonar el piano i el clarinet, alegres i vivaços; ells es miren. Com si tot allò no anàs amb ells. Ella comença cantar: “Cause he ain’t got rhythm/ Every night he sits in the house alone…”. Mentre canta li dirigeix una mirada furtiva, com dedicant-li la cançó. “But he ain’t got rhythm/ So no one’s with him/ The loneliest man in town”. Com no tens ritme, t’has quedat sol: ets l’home més solitari de la ciutat. Ell recull el guant i comença a tocar, demostrant que de ritme va sobrat. Acaba el seu solo i acaba la cançó, i es miren una darrera vegada, reconeixent la ironia: per al Jazz mai els ha faltat ritme, però pot ser per la vida sí. Perquè al final, en l’última instància, la vida es redueix a això; a tenir sort, a estar ben col·locat, a estar en el lloc correcte en el moment adequat. A tenir ritme, ritme vital, i no perdre’l. Però a ells l’atzar mai els va somriure, i mai pogueren -o millor dit, els deixaren- tenir-lo. I aquella cançó, cada vegada que l’escolt, pareix xiuxiuejar-me a l’orella sempre el mateix: no perdis mai el ritme, ni permetis que t’ho arrabassin.
* * *
