Allà estava jo, enfront del televisor, dret, plorant com quan vaig veure El sur per primera vegada: amb certa timidesa i una sensació de buit creixent que em desorientava. Ja havien passat més de deu anys des de que havia començat a seguir a l’ídol de la meva infància que en aquell moment es retirava. No crec que la retirada d’un ídol sigui motiu de plors, però potser si el trist pas dels anys i la seva condemna a la resignació. I això va ser el que em va fer mal en aquell moment, el pas del temps. Que el temps passa. Preciosa trivialitat. No es pot plorar per això, veritat?
La veritat és que al final vaig canviar de canal i vaig topar-me amb un episodi -repetit, per descomptat- de The Big Bang Theory, sèrie que és difícil no conèixer. En ell Sheldon (per aquells que no el coneguin: és un dels protagonistes; un geni, un físic teòric amb seriosos problemes de sociabilitat) es queixava del nadal i, això és el que em va interessar, dels regals. Es queixa de què li regalin alguna cosa, ja que si algú li compra un present ell haurà de comprar alguna de tornada que tengui aproximadament el mateix valor econòmic i que representi el mateix nivell d’amistat i afecte. I, encara que el personatge que ho pronuncia és un cas apart, crec que és una cosa estesa entre nosaltres. Almenys a mi em passa; regalar a vegades és una convenció social estúpida que implica un esforç desagradable i que moltes vegades condueix a la decepció. Qui no ha pensat alguna vegada que és millor donar (o rebre) doblers pel nostre aniversari? Però això no és un regal, és una transacció.
No sabem que regalar perquè no volem regalar, (…) perquè a més ens és igual si agraden o no
Ens hem oblidat del que és regalar. L’exageració de Sheldon és certament simptomàtica, i revela allò que deia Adorno: qualsevol cosa que vulneri el principi de canvi no té sentit per nosaltres. Un regal arriba inclús a produir desconfiança ja que no podem evitar qüestionar-nos el perquè del regal: que voldrà aquesta persona de nosaltres a canvi?, que hauré de fer? El vertader regalar tenia la seva nota feliç en la imaginació de la felicitat de l’obsequiat. Això implicava elegir, invertir temps i esforç, sortir-se dels propis gustos i preferències, i pensar a l’altre com subjecte. Quelcom que resulta bastant llunyà. Avui en dia, amb un poc de sort, es regala el que un vol per a si; i si no, es recorr als articles de regal, dels que ja es queixava Adorno a mitjans del segle 20. I vos assegur que més de mig segle dona per molts avenços en la matèria: basta cercar a Google “tenda de regals” i meravellar-se davant els resultats. Si això falla, sempre quedaran les targetes de felicitació ja escrites i redactades per a nosaltres i que sols fa falta firmar. No sabem que regalar perquè no volem regalar i per això recorrem als dits articles; perquè a més ens és igual si agraden o no. La veritat és que ni a això es pot anomenar regal, ni al que feim regalar.
La fredor acaba dominant tot el que fan, les seves relacions, la seva vida
En qui és incapaç de regalar s’arruïnen aquelles qualitats insubstituïbles que sols poden desenvolupar-se sentint la calor de les coses, i no en la cel·la aïllada de la interioritat. La fredor acaba dominant tot el que fan, les seves relacions, la seva vida: la paraula amistosa no es pronuncia, la consideració per l’altre no es posa en pràctica. L’empatia s’oblida. I aquesta fredor es gira contra ells. Tota relació no deformada, tal vegada inclús el que de conciliador hi ha en la vida orgànica mateixa, és un regalar. Consisteix en regalar, en regalar de veritat. I qui és incapaç es refreda, es congela i es converteix en cosa, en objecte.
Potser per això vaig plorar. Potser la seva retirada és particularment dura per a mi per aquest motiu: amb els anys he anat perdent la passió per les coses, la capacitat de sorprendrem i reaccionar davant el que ocorr. M’he aïllat i amagat. M’he refredat. Ja no sóc capaç de regalar. Veure’l a ell en acció era gairebé l’únic que m’emocionava, que em feia sentir aquesta passió pel que es té davant pròpia de la infància. Com em deia un amic fa un parell d’anys, ja no passen coses. A la gent normal li passen coses, a mi no. I jo crec que, en general, ja no passen coses. A casi ningú.
Totes les frases en cursiva (excepte l’última) són d’Adorno (Minima Moralia, Madrid, Taurus, 1987, paràgraf 21).