L’estiu comença quan surt la primera notícia d’un ferit o mort de balconing als diaris. Enguany m’arriba que l’inici de l’estació ha estat prest: el 30 de maig el primer ferit. Tenint en compte que la desestacionalització i el better in winter volien dir tenir turistes tot l’any, he de reconèixer que és tot un mèrit que en cinc mesos sencers no hagués passat res d’aquest estil. Bromes a part, aquests dies, a algunes xarxes he llegit comentaris recriminant el fet de fer broma de l’assumpte. “Pobrets”, “no fa gràcia”, “no està bé riure del dolor aliè…”. Són la mateixa gent que després veu que hi ha 650 persones sense refugi enmig de la mar i ni fred ni calor, tu. És la mateixa gent que troba que hem de retre com una espècie de servitud a tota una massa de persones que inunden i omplen de manera obscena carrers, platges i revetlles. Primer vam ser els de Ciutat, després van venir els guiris. I ara resulta que dels guiris no ens en podem riure, però als sense refugi els podem ignorar tranquil·lament perquè, total, no venen a Mallorca a donar-nos feina i riquesa. Una (suposada) feina i una (suposada) riquesa que es tradueixen en ocupar els pitjors rànquings: els d’índex de densitat humana, els de contaminació, els d’embossos, els de vols per minut, els de cotxes per persona… No és difícil imaginar un futur on les persones que habitin l’illa hagin de complir tota una sèrie de requisits per poder-s’hi quedar, perquè faran nosa. Si el monstre del monocultiu turístic segueix rebent grans –i cars– aliments, no només seguiran reproduint-se el balconing, sinó també les celebracions damunt les dunes d’un espai verge, l’arrencada de posidònia o els atacs racistes per part de neonazis que venen a passar les vacances a ca nostra i apallissen porters de discoteca pel simple fet de ser negres. Us imaginau què hauria passat si els agressors haguessin estat racialitzats i el porter hagués estat blanc? Feis les vostres apostes, però la meva, tenint en compte el racisme recalcitrant que impregna la nostra societat, és que ja estarien condemnats i ja haguéssim vist les seves cares per tot.
“No és difícil imaginar un futur on les persones que habitin l’illa hagin de complir tota una sèrie de requisits per poder-s’hi quedar, perquè faran nosa.”
Imagín un futur d’hotels amb balcons amb barrots. De Mallorca envoltada de creuers envestint tots els ports i duent-se per endavant llaüts i velers. De la mar d’un altre color, sense oxigen i plena de peixos morts i botelles de Moët Chandon. De carrils d’autopista diferenciats i d’un mercat de valors del guiri: cada habitant haurà d’aportar-ne un nombre depenent de les necessitats que hagi de cobrir –sanitat, educació, habitatge…– i aquests seran valorats per un sistema de punts. Si has vengut amb avió, tants; si has vengut en creuer, tants altres; si has vengut en jet privat, més. Com més punts, més prestacions. Així la població també entrarà en la dinàmica de l’oferta i la demanda, la competitivitat i la individualitat per aconseguir el màxim de benefici. No per a l’illa, sinó per a un mateix.
“Em sembla bé que hi hagi gent que defensi que s’ha de ser amable i cordial amb persones que es venen a pixar i a cagar a ca nostra, però a mi no em demaneu que ho sigui, perquè no puc.”
Deis-me exagerada, fatalista o pesada, però no estam lluny que passin coses com aquestes o, si més no, coses semblants. Mentre els governs que van passant no comencin a posar seny i límits, només ens queda l’autodefensa col·lectiva i no deixar-ne passar ni una: ni als carrers, ni a les platges, ni a les revetlles. Em sembla bé que hi hagi gent que defensi que s’ha de ser amable i cordial amb persones que es venen a pixar i a cagar a ca nostra, però a mi no em demaneu que ho sigui, perquè no puc. No puc, perquè aquesta desmesura desbocada m’ha arribat a fer pensar que no hauria d’anar a ca nostra a passar les vacances perquè ocuparé espai que seria millor ocupar en oxigen. I això, senyors i senyores del govern, hotelers, guiris i amants del “si no vols platges plenes no hi vagis”, no us ho perdonaré mai. Així que tota la meva nul·la simpatia cap a vosaltres i tot el meu agraïment als col·lectius i entitats que denuncien i posen en evidència aquest desgavell.