A la gent li fa molta por explicar la crisi que estam patint. I diu Naomi Klein que la por només paralitza quan no se sap cap a on córrer, per això necessitam el somni de ciutat: perquè tenir una mica de por, en aquestes circumstàncies és, fins i tot, sa. És fins i tot sa perquè viure en la inòpia del que està succeint el que fa és que cada vegada ens trobem amb manco possibilitats de revertir la situació». Amb aquestes paraules ens parlava Yayo Herrero dissabte passat a la Biennal de pensament Ciutat Oberta. Va ser cap al final de la seva intervenció en un acte preciós*, pel seu gran valor; divers, per les veus que s’hi escoltaren; i reconciliador, per les finestres d’aire que m’obriren.
Jo reconec que tenc por de moltes coses. I reconec, també, que les paraules de na Yayo em van tranquil·litzar. I no perquè m’agradi tenir por i gaudeixi tenint-ne, sinó perquè vaig connectar amb les meves vulnerabilitats, aquelles a les quals mai no miram, mai no feim cas i acabam relegant al final de tota la llista de tasques pendents. Com no hem de tenir por, si vivim a ciutats que es basen en un model de desigualtats escandalós? Com no tenir-ne en un sistema que genera violència i que només es pot sostenir amb més violència? I ja no la que pugui patir jo amb tots els meus privilegis de dona jove, cisheterosexual i blanca, sinó que gràcies a les companyes feministes migrants i/o racialitzades ens hem vist obligades –i crec que mai no els agrairem prou la paciència i la generositat– a tenir-les en compte i adonar-nos que l’escala de la violència, la corrupció i la immundícia institucional continua davall els nostres peus.
“No em sent orgullosa de com ens comportam amb el territori, però sí que crec que tenim dret a voler ciutats millors i fer-nos-en responsables”
Vivim a ciutats de mort. I dic de mort, perquè com bé deia Herrero dissabte, “no creen vida”. Generen fluxos d’aliments, de persones, de residus, no vides. Ciutats extractivistes, asèptiques i hostils per a la vida i la seva reproducció. Patriarcals, injustes, racistes, desiguals. Tothom que em coneix sap que som una urbanita orgullosa de ser-ho. Llongueta i santsenca a gairebé parts iguals. No em sent orgullosa de com ens comportam amb el territori (ni de moltes altres coses), ni molt manco, però sí que crec que tenim dret a voler ciutats millors i fer-nos-en responsables. Ciutats cuidadores, inclusives i diverses. I cooperatives i autoorganitzades. Perquè el que sí que em fa por de veres, el que m’atemoreix, és que no ho intentem. Que no ho intentem quan a davant tenim el feixisme –el capitalisme– molt ben organitzat i escampant les seves iniciatives i pràctiques masclistes, racistes, excloents i aporofòbiques. Això sí que em fa por. Perquè ells tenen els dards i nosaltres –el nosaltres cuidador, inclusiu i divers– som a la diana.
“si alguna cosa m’agrada de l’economia solidària i la cultura cooperativa és que és sinònim de vida i de moviment”
Aquest cap de setmana la meva manera de controlar la por serà anar a la FESC i al Say it Loud (us convid a que aneu al cercador i cerqueu les dues iniciatives). Perquè si alguna cosa m’agrada de l’economia solidària i la cultura cooperativa és que és sinònim de vida i de moviment: en els debats, en les reflexions, en les contradiccions, en la varietat i cada vegada més, gràcies a col·lectius com MigrESS, Mujeres Pa’lante o Migrantes y Diversas (anau al cercador, va!), en la diversitat. Ens hem equivocat, ens equivocam i ens equivocarem, perquè fer lloc a la vida entre tanta mort no és gens fàcil –apareixen les colzades de per totes bandes– i el monstre creix, muta i s’adapta a qualsevol proposta, però crec que ara mateix és la manera més realista de combatre la guerra contra la vida que ens han declarat.
*L’acte va ser un exercici feminista de creació de coneixements gràcies a Yayo Herrero, Elba Mansilla, MigrESS, Col·lectiu Punt 6, Mujeres Migrantes y Diversas i Entrepobles. Podeu consultar la sessió a internet i també us recoman el llibre Ciutats vivibles des de la diversitat que les habita. (Entrepobles, 2018).
