Va ser dimecres. A mitjans setmana d’una setmana enressacada. Com si la ressaca s’hagués apoderat de nosaltres durant els dies que representa que no ha de fer acte de presència. Però era allà, feta d’un viatge en cotxe el cap de setmana, de debats, de trobades, de culminació de processos, de dubtes, de redactar idees que volem dur a terme i de la batalla d’hormones que ja s’havia iniciat dins el meu cos. A la zona ovàrica, per ser més concreta. Amb tota aquesta espècie de còctel, com no havia de tenir ressaca? Però el pitjor de la ressaca no és –només– el malestar que et provoca. És –sobretot– que t’hagis de concentrar en alguna cosa que no sigui ella, que tenguis alguna altra obligació. I aquell dimecres d’ara fa dues setmanes, em vaig haver de concentrar en processar que enguany mateix havia de deixar el pis on vivim.
“aquell dimecres d’ara fa dues setmanes, em vaig haver de concentrar en processar que enguany mateix havia de deixar el pis on vivim”
Quan he trobat amb qui viure bé i anam donant forma a la llar, mai no em passa pel cap fer-ho a un altre lloc, d’entrada. Vull dir que ja sé que poden passar moltes coses i sí, aquesta paret d’imitació de fusta dels anys 80 és horrorosa, la finestra s’ha d’arreglar, aquest menjador té una forma una mica rara, dins aquesta cuina dos ja es fan nosa… Però és casa. És més: és llar. Les petites inversions i els canvis decoratius i mobiliaris, les transformacions petites però il·lusionants, tots els plats que jo no he fet –perquè tenc el millor company de pis del món que també és el millor cuiner del món– i que m’he menjat, totes les converses que han fet el caliu necessari perquè això sigui el que és: una llar. Amb totes les lletres, amb totes les seves virtuts i els seus defectes, amb tots els seus veïns i veïnes entranyables i menyspreables. Amb la criatura que cada dia del món plora, brama desconsoladament, i se sent per tot el montpeller i l’olor de refregit que condiciona l’horari de posar la rentadora. Tot això, i moltes coses més, la fan ser llar. I jo no vull –no volem– partir d’aquí, però ho he(m) de fer perquè l’assot de la violència immobiliària d’aquesta ciutat ens ha tocat de rebot. A la nostra llogatera li han pujat estratosfèricament el preu del lloguer del pis on viu amb la seva família, el qual sufraga amb el que li pagam nosaltres. La temuda llendera ens ha cremat la pell i ens deixa una marca que tenim sort que podrem curar d’alguna manera. Perquè tenim sort, perquè no tenim persones a càrrec i perquè tenim més privilegis que molta gent que s’acaba anegant entre permisos, peticions, paperasses i laberints burocràtics, però també som conscients que això té un nom i que nosaltres en som unes víctimes més.
“mercadejar amb un dret tan bàsic com tenir un sostre i unes parets on viure en condicions avui en dia és la cosa més normal del món.”
A Barcelona, el preu del lloguer al barri on visc ha pujat moltíssim. El 2013, llogar un pis a la Bordeta rondava els 620 euros, mentre que el 2017 rondava els 790 –i crec que no m’equivocaria si digués que segurament el 2018 va augmentar una mica més i ja deu superar els 800. A Palma la cosa no pinta millor: segons una notícia del desembre de 2018, més de la meitat dels lloguers de la ciutat s’ofereixen a partir de 1.200 euros, segons una anàlisi entre els principals portals immobiliaris que comercialitzen habitatges. I aquí m’atur. Comercialitzen habitatges, he escrit. Com si fos normal. Perquè mercadejar amb un dret tan bàsic com tenir un sostre i unes parets on viure en condicions avui en dia és la cosa més normal del món. La normalitat d’aquest sistema destructiu. I dic destructiu aposta, perquè destrossa barris, destrossa llars, destrossa ciutats i destrossa les seves economies. Rapinya i romp vincles, promou l’expulsió i ens aboca a abismes de solitud i desconcert col·lectius perquè no vol que exercim els nostres drets, perquè vol que quedem a ca nostra lamentant-nos i maleint-los però invertint el 50 o el 60% del nostre sou en pagar un pis. Perquè no vol que facem com han fet els nostres actuals veïns i veïnes del mateix carrer on vivim ara, a banda i banda: la Borda, que ha aixecat un edifici sostenible i un projecte de vida en comú intergeneracional i basat en les cures; i la Diversa, una altra cooperativa d’habitatge que ha engegat un projecte de vida en comú on la diversitat d’origen, orientació sexual i necessitats són al centre. O més d’una vintena de projectes d’habitatge cooperatiu que estan en marxa arreu de Catalunya. O totes les okupacions que duen a terme nuclis de la PAH arreu del territori de manera autogestionada. Això al sistema no li agrada, perquè el desafia: li treu de les mans el dret a mercadejar, com a mínim, a alguns llocs. I, això, malgrat ara ens puguin semblar bolets o simples pedaços, són petites pedres que boicotegen l’engranatge.
El temps no juga al nostre favor i segurament haurem d’invertir gran part dels nostres sous en trobar un altre lloc que, una altra vegada segurament, serà més precari que l’actual. Ho sé i em creix una ràbia i un menyspreu enorme per tota la colla d’energúmens que ho han permès i ho permeten cada dia. Però de la ràbia i el dolor també en podem construir coses i nosaltres construirem la nostra llar a un altre lloc. Amb molta feina per fer, amb noves parets que no ens agradin gaire i amb finestres que no tancaran bé, però també amb nous veïns i veïnes, habitacions per omplir de nou i finestres amb vistes diferents. I amb l’ajuda i el suport de tot el nostre estol de gent –la família triada, que deia al darrer article– que duu dues setmanes mobilitzada i atenta a quan facem l’avís de mudança.
Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.
