Quan allò habitual és viure en quotidiana voràgine, aturar-se un segon per analitzar com estan anant les coses no sol ser fàcil. Al món educatiu, s’espitja l’accelerador a principis de setembre i només s’amolla a finals de juny. Llavors, així com al professorat ens demanen una avaluació inicial per saber com han començat les classes els nostres alumnes, ara toca que en facem una per saber com estan les coses a les aules.
Aquesta avaluació no hauria de ser difícil. Hi penses molt sovint quan els mires, i de vegades no saps si demanar-los disculpes. Disculpes per no donar-los el que necessiten i es mereixen. Però no pots: és impossible atendre alhora les necessitats de 30 alumnes. També hi penses quan et fiques al llit i te n’adones que duus tota la setmana fent doble jornada laboral, a l’escola i a casa. Hi penses quan t’informen que na Nayat ho ha deixat, que no tornarà a la classe, una altra al·lota escopida del sistema educatiu. Un degoteig que no atura. Tristament, te n’adones cada dia.
És en aquests moments que enyores aquell any que la primavera arribà per setembre de la mà de l’Assemblea de Docents. Quan et sentires més orgullós que mai de la teva feina.
És en aquests moments que enyores aquell any que la primavera arribà per setembre de la mà de l’Assemblea de Docents. Quan et sentires més orgullós que mai de la teva feina. Quan obtenies energia extra per afrontar totes les dificultats. Quan la teva gent, la de verd, tombà un govern enemic de l’educació.
Quan, digau-me il·lús, esperàvem que amb el canvi de govern hi hauria un canvi substancial a l’educació.
Quan, digau-me il·lús, esperàvem que amb el canvi de govern hi hauria un canvi substancial a l’educació. Però que va, l’únic que ha canviat ha estat la ràbia d’aquells anys per la decepció d’aquests. Res més. Cap canvi en les ràtios d’alumnes per classe a secundària, seguim tenint unes aules massificades, més de 30 alumnes i bastants d’ells amb necessitats educatives específiques; cap canvi en la càrrega lectiva, una càrrega docent que arriba fins a 24 hores lectives setmanals, vaja, que treballam com si permanentment correguéssim els darrers 100 metres d’una marató; som incompetents en atendre una diversitat, perquè no comptam amb els recursos necessaris; seguim tenint tants barracons com sempre, 125 aules per enguany!; se segueix segregant alumnes segons el seu nivell educatiu, quelcom menyspreable i il·legal; a l’etern i estúpid racisme, ara s’hi afegeix la incipient i complexa islamofòbia, i nosaltres sense un mínim de formació al respecte. Vaja, cap canvi substancial en cap àmbit de la tasca educativa. Cap.
La situació és dramàtica (com sempre, ja ens hi hem acostumat). Tanmateix, seguim, seguirem. Seguirem treballant per ensenyar continguts acadèmics essencials per viure en aquest món, però sobretot seguim per formar persones, ens correspon i ho volem fer. És preciós, sí. Això mai serà un problema, però sí ho és, i greu, les condicions en què ens toca fer-ho.
Assumim carregar tots els problemes del món mundial a les nostres espatlles. I tant. Sempre ho hem fet, i amb un somriure. Però cal també dotar-nos d’unes mínimes condicions laborals per a fer-ho possible. Per això, cal suspendre aquesta avaluació inicial, cal treballar més. Ens hi jugam molt, ens ho jugam tot: el futur.
