El cap de setmana passat el món cultural de l’illa s’ha sacsejat per mor del Tropicana. Molta gent hi va passar i sabem de gent que hi va deixar bona part del sou comprant autoedició, serigrafia, camisetes, cartells, música… Hi havia tantes coses que era difícil no trobar res que t’agradàs i, per això, la gent en va sortir més que contenta.
El dissabte i el diumenge varen ser els dies més reposats. Era el torn de les paradetes, de veure totes les artistes que s’hi havien apuntat i de passejar-se per Casa Planas sense més rumb que el que marcaven els ulls curiosos. Mentre això passava, s’anaven fent performances per defora que varen espantar més d’una veïnada i, a la vegada, a dins s’hi punxava música i s’hi reunia la gent fent un beure o menjant a la barra.
Espectadors i partícips de tot això, nosaltres ens vàrem dedicar, a més, a fer una volta per l’espai i vàrem aprofitar per fer un parell de preguntes a un grapat d’artistes, tant novells com veterans, tant d’aquí com de fora, i així guardar un record del que ha estat aquesta primera edició del Tropicana Dreams.
1-Qui sou, d’on veniu i quin temps fa que començàreu amb l’autoedició?
2-En què consisteix la vostra obra? Quina tècnica i materials emprau?
3-Com vàreu començar en això de l’autoedició?
4-És aquesta forma d’art una manera de fugir de les relacions de producció del capitalisme?
Catarsis
1. Auba: Nosaltres som Catarsis, venim de Mallorca i tenim un col·laborador a Argentina.
Vàrem aprendre allà, d’aquella manera, molt punk tot. Ens apuntàrem a un curs, on vàrem conèixer en Juan, descobrírem que era el nostre veïnat i va passar a ser el nostre millor amic.
Ens aixecàvem i ens anàvem amb pijama a la casa de devora i començàvem a fer serigrafia.
Ainhoa: Realment fèiem serigrafia però com viatjàvem i teníem temps lliure, ens va pegar per anar escrivint, jo pintava a pics i el fet de tenir temps lliure, ajuntàrem quatre cosetes i el nostre amic ens va dir «eh, perquè no feim un fanzine?» i així. Per allà, per Argentina, sí que vàrem vendre qualque vegada, però poca cosa.
Auba: No va ser res que ens proposàssim des del primer moment, sinó que va anar sorgint per les inquietuds, nosaltres estàvem motivades, no teníem gaire a fer…
Ainhoa: En tornar aquí sí que és ver que al principi ho vàrem deixar bastant de banda.
Auba: Havíem de trobar un espai. De fet en trobàrem un, però tanta sort que al final no hi anàrem.
Ainhoa: Clar, perquè nosaltres anàvem aprenent sobre la marxa, a base d’encerts i error, i error i error ha ha ha.
2. Auba: Empram la tècnica de la serigrafia…
Ainhoa: i la impressió digital, és a dir, feim dibuixos, poemes, els escanejam… La nostra idea no és que quedin perfectes, usam eines com el Paint i això.
Auba: Sí sí, eines Windows nivell bàsic.
3. Auba: Jo crec que sí, segons com ho utilitzis. Nosaltres, de fet, va sorgir que fèiem un fanzine almanco per sortir d’aquella lògica i per dir «venga». Les veníem a festes, cara a cara, sempre dient: «si vols participar, tens la porta oberta», perquè el que més ens interessa és fer una expansió de tot això, més enllà que pugui ser un cert coneixement. Nosaltres no tenim temàtica, és un tot entra, tot val. Crec que també és una altra forma de produir cultura, a part que nosaltres quan començàvem a fer serigrafia ens anàvem a les manifestacions d’Argentina i posàvem una paradeta i fèiem serigrafia instantània. La gent ens donava la camiseta i nosaltres fèiem el logo de la manifestació o el que fos.
Ainhoa: Amb en Juan, també, perquè això era a Argentina, que era qui tirava.
Auba: Clar, ell duia un munt de temps i com a que nosaltres ens pujàrem al carro. Per exemple, hi havia festa a un centre ocupat, hi anàvem i fèiem un logo d’una temàtica que s’hi pogués relacionar.
Ainhoa: Ho feim també perquè ell ens hi va estirar i després ens va agradar.
Auba: Sí, sí, la pròxima camiseta serà “Juan, te queremos”! Hahahaha… Era una persona molt motivada, de fet, totes les portades encara ens les fa ell des d’allà.
Com a anècdota, hi ha un text que li va arribar a una persona a Argentina i pel facebook ens va enviar que volia participar-hi i ella súper motivada ho va fer. Ara li hem de fer arribar un dels fanzines, com feim amb tothom que participa.
Voston
1. Som n’Emea, de l’editorial Voston, de Palma. Fa dos anys i mig que vàrem començar, bé tres anys, a ser una editorial independent com una manera de publicar dibuixos que quedaven dins un calaix. Projectes que no sabíem molt bé què fer-ne anaven omplint calaixos fins que un dia vàrem decidir fer un fanzine. Vàrem decidir agrupar els dibuixos segons temàtiques, fer un fanzine amb qualcunes d’elles i vàrem donar forma al primer fanzine: Bye Bye Motorbike.
Arran d’això, ja teníem la idea de fer una editorial independent per seguir amb aquest tipus de projectes. Clar, quan ets il·lustrador com som nosaltres tres, no només t’agrada el que és teu, sinó moltes altres coses i volíem també editar coses de col·legues que estassin amb la mateixa situació que nosaltres o col·legues que tenien grups de música, com Come Animal, Island Cavall o Colega Chungo i vàrem decidir que per moure els nostres productes ens havíem de moure. Va ser així com anàrem al Tenderete de València, al Gutter Fest de Barcelona, al Pumpk de Pamplona i aquí vàrem començar a conèixer gent que tenien més experiència que nosaltres, que venien d’un camp creatiu parescut i que ens han aconsellat molt sobre com seguir. Amb això hem anat tirant fent productes diferents, com el darrer que hem fet (assenyala un fanzine de la taula), el Vilader 5000, que està fet tot amb Wallapop. Són converses d’un usuari fictici que vàrem crear i que parla amb la gent. Les converses són reals i hi ha converses que són totalment surrealistes. Això com a tall d’exemple.
De moment tenim pèrdues, no tenim beneficis, però tampoc ens estam arruïnant més del que ja ho estàvem, així que de moment anam fent.
Una de les idees que estam fent són petites sèries, que et permeten tenir un objecte que és com a més exclusiu i més efímer, que fan que si tu has anat a una fira com pugui ser aquesta i veus una cosa que t’agrada, per ventura d’aquí cinc anys tornes anar a una fira, veus la mateixa gent i el producte ha canviat totalment: ha canviat l’edició, el format… és un valor afegit.
2. Ens anam adaptant bastant. Normalment el que tenim a ma. Vàrem començar amb una fotocopiadora i el que tens, paper, llapis i boli, que tot i que pareixi mentida donen molt de joc.
Després, a Barcelona vàrem conèixer aquesta gent que fa feina amb serigrafia, rissografia i vas afegint tècniques, vas coneixent i clar, això també et dona resultats diferents, et pot canviar la manera de fer feina. A més, a nivell creatiu això és súper bo perquè ens permet créixer com a artistes.
3. Jo amb Voston. Bé, jo quan estudiava a Barcelona sí que anavem an es Gutter, perquè per tema de disseny a jo m’interessava molt veure els diferents formats com per exemple com doblegar una revista per tal que quan ho despleguis et quedi un pòster. A nivell de disseny i il·lustració és molt bo veure l’estil de cada artista. les sinergies que es creen allà són molt bones. Després aquí a Mallorca, va ser un poc a petita escala: ens vàrem ajuntar amb en Verni i això, després quan nosaltres vàrem començar a tenir Voston més tancat per començar a produir, vàrem conèixer més editorials de Mallorca i clar, fas pinya. A mi em va animar a més coses. Per exemple, aquestes camisetes són les darreres que he tret i clar, sí que hi he invertit una mica més però això són tots dibuixos que tenia per un projecte pel qual no em varen agafar. M’agradaven molt i no volia tudar-los i, al final, ho vàrem poder llençar. Se venen bé i mira, d’un dibuix que hagués quedat dins un calaix, ara tens camisetes.
4. Sí, evidentment ho és. Perquè quan tu autopubliques un producte, sigui el que sigui, controles el disseny, bé, primer la conceptualització del projecte: què farem? com ho farem? el dissenyes, el fas tot tu. La producció també la tries tu i, a més, una cosa que passa molt desapercebuda, la distribució, també la fas tu. Nosaltres, el primer que vàrem fer va ser Bye Bye Motorbike i la distribució va ser, per exemple, una festa a una tenda de moteros. Clar, varen fer concerts i com que tu no t’has de regir pels mitjans tradicionals pots destinar tot el procés, des que el generes fins al final i això crec que és indispensable avui en dia. Jo, com a il·lustrador, crec que és boníssim que passi això a Mallorca. Agilitza molts de pics els creadors a tirar projectes endavant, que d’altra manera et ve la frustració d’haver fet molta feina amb qualque cosa i al final no veus la llum i t’acabes cremant. És fer molta feina per res. Encara que sigui el que més t’agradi, jo ho not moltíssim. crec que és indispensable. Abans, a nivell artístic fa 50 anys, es movia un altre ambient. Podies fer exposicions a galeries que eren un poc més underground i crec que això, avui en dia, s’escapa bastant. Acabes aquí, a un soterrani muntant una exposició del que tenguis i no et pots permetre estar dos mesos pintant un quadre. Fas serigrafies que les pots vendre més barates, a més gent i la teva feina en certa manera és la mateixa.
La Miliciana
1. Som n’Elias Taño, som canari però visc a València des de fa 13 anys i em dedic a activista gràfic, se podria dir, perquè tot el que treball des de la perspectiva de l’autogestió està relacionat amb els moviments socials i polítics. Arran d’això, em moc molt per festivals aquí a Europa, intent moure els còmics, les serigrafies. Tenc el meu propi taller de serigrafia on intent aconseguir que el que és una idea política al voltant de l’autogestió es converteixi cada vegada més en una forma de sentir o de transitar la vida d’una forma coherent amb les idees. I amb el temps pugui arribar a sostenir la vida, a sobreviure, a traévs d’un rpojecte en el que crec.
2. Jo bàsicament el que treball és la serigrafia, l’edició de llibres i fanzines en offset ,que és la tècnica tradicional. Després també impressions digitals, adhesius i la serigrafia tant tèxtil com en cartelleria.
3. Jo vaig començar a dibuixar en el 2011 amb el fanzine Arròs Negre. De llavors ençà, dibuixant, coordinant projectes, organitzam un festival amb amics a València, el Tenderete, que feim dos pics a l’any, que és per l’estil d’aquest.
4. Més que fugir, de destruir-lo ha ha ha. Per això deia abans que el meu interès va a potenciar al màxim aquestes eines, no per a mi tot sol sinó que cada vegada més gent està agafant aquest discurs de l’autogestió de la producció, de tot allò alternatiu, comunitari, altres realitats fora del capitalisme i que esper que acabin amb ell ha ha ha.
M’interessa aquesta història de viure mostrant altres realitats que és el que moltes vegades en aquesta societat tan alienada, hegemònica del capital, es necessita, veure alternativa al mercat editorial normal. Aquí hi ha un munt d’artistes que no veuràs a galeries ni a museus però que són a un altíssim nivell.
Així que la seva acció política, crec jo, amb aquest tipus d’esdeveniments és molt important, per tal que la gent pugui acostar-se, perquè incentiva molt la creativitat de la gent, veure que és possible fer-ho un mateix. Amb tot, l’autogestió va amb tot, tant agricultura com el que sigui.
Tony Cheung
1. Nom Tony Cheung, venc de Xina i he estat fent això des de fa 6 anys.
2. El meu projecte és la combinació de la pintura tradicional xinesa i la cultura pop com el manga, les pel·lícules americanes… tot mesclat.
L’altre projecte que tenc és Faster Ball, que es troba a Canton, que és un festival que ajud a organitzar i del qual he duit coses aquí.
3. Vaig començar ja quan vaig decidir estudiar art a la universitat i allà ja vaig aprendre a dibuixar i crear.
4. No exactament, no jutj si és millor el capitalisme o el comunisme, és més estar atent a les diferències i la mescla d’aquests dos sistemes. És a dir, la realitat que existeix a la societat ara, la combinació, jo només vull mostrar com es veu. Així que no estic criticant això o allò, només ho mostr per pensar.
