“Genial retrato atemporal de la bondad y la miseria”, en diuen els Filmin, Filmaffinity, Fotogramas, Cinemanía, etc.; un tòpic també insinuat a les ressenyes de El mundo, El País, ABC o El Periódico, davant l’entusiasme que desperta Lazzaro felice (Alice Rohrwacher, 2018) i la seva atractiva proposta cinematogràfica. Però lluny del que sosté gran part de la crítica, la narració sobre Lazzaro, un camperol que viu sota domini i explotació de la marquesa Alfonsina de Luna a les afores de la Roma dels 80, no és un film atemporal. I en tot cas, només ho podria ser a tres punts concrets:

  1. Si s’analitza a partir de la lògica pictòrica poètica; la pel·lícula esculpida tarkovskiànament com una relació d’imatges naturals, subtils, pausades i sinuoses, defensables per a si mateixes sense necessitat d’argument causal que les sostingui.
  2. Si s’enfoca a través de la mística epopèica-llegendària; el film des-contextual i ahistòric; el retorn a un temps perdut cristià-mitològic, contemporàniament aïllat i desprès de relació exponencial amb altres fenòmens terrenals.
  3. Si s’acudeix a l’etern retorn nietzschià que a vegades insinua l’argument amb un Show de Truman rural, on els camperols són condemnats a viure sota el poder que exerceix primerament l’ordre feudal i, posteriorment, l’ordre bancari del capitalisme tardà.

“L’espai geogràfic, lluny de ser el paisatge d’un retrat neo-romàntic, és un element material que condiciona el desenvolupament de la trama.”

El primer punt és coherent per la inqüestionable qualitat formal de Lazzaro felice. Alice Rohrwacher busca la llum natural a gairebé totes les escenes i primers plans dels protagonistes, i domina la relació espai-temps de manera magistral. El so natural i musical, per altra banda, reforça el lligam poètic. En aquest sentit, la pel·lícula podria esser una lliçó exemplar a les aules de futurs directors de cine independent. No obstant, la importància del vincle entre protagonistes i elements geogràfics no permet abastar el complex amb un anàlisi purament formal. L’espai geogràfic, lluny de ser el paisatge d’un retrat neo-romàntic, és un element material que condiciona el desenvolupament de la trama. I el poderós ritme de la seqüència d’imatges és un altre element que profunditza amb la psicologia de cadascun dels personatges.

“Treballadors de Lazzaro”. Fotograma de la pel·lícula. Copyright Piffl Medien.

La gran majoria de ressenyes coincideixen amb el segon punt. Si bé una anàlisi de l’origen de la pel·lícula (basada en una marquesa italiana que explotava a gairebé un centenar de persones a la dècada dels 80) descartaria l’atemporalitat, l’elaboració de la directora podria ser, com diuen, de caire mític. Són evidents, i gens descartables, els brots de realisme màgic i simbòlic entre Lazzaro i “els seus”: el llop, la música, els miracles i resurreccions del protagonista, les agenollades al seu davant i el mateix nom de Lazzaro. Tot això fan d’ell un sant màgic que condiciona un entorn sobrenatural. Si més no, alhora que els fenòmens orienten el públic cap a la narració d’una història única i original, aquest aspecte no és determinant en tant que tals recursos són purament màgics. És a dir: prescindibles per l’evolució dels protagonistes.

“La relació entre oprimits i opressors no varia, sinó que s’enforteix”

Tanmateix, la història de germanor entre Lazzaro i Tancredi només és atemporal per Lazzaro, i no pel fill de la marquesa, personatge ben interessant per un altre article capaç de distanciar-se de l’amistat romàntica, completament inexistent. L’entorn del protagonista s’altera quan la música no hi és, quan no ha canviat de fisonomia, o quan apareixen hortalisses a les vies del tren en estat residual. Però això és tot: la relació entre oprimits i opressors no varia sinó que s’enforteix. El darrer desig de Lazzaro és el de tornar a La Inviolata esclavista de la marquesa. Així, es podria parlar d’un temps perdut en el sentit catastròfic, i no aïllat ni classicista ni judeo-cristià.

“Lazzaro a ciutat”. Fotograma de la pel·lícula. Copyright Piffl Medien

La darrera proposta, de caire russonià, es pot argumentar amb l’afirmació de la Marquesa Alfonsina de Luna: “Els éssers humans són com els animals: si els alliberes seran conscients de la seva pròpia condició d’esclaus.” I així és, Lazzaro recorda a L’idiota de Dostoievski, on el protagonista Mishkin, orfe i pobre, és contínuament humiliat per la seva infantil bondat davant el món, incapaç de veure diferències entre persones i males intencions. També en són víctimes els seus companys treballadors, des del context feudal d’una comunitat explotada i aïllada de la Itàlia dels anys vuitanta, fins a la transformació de la seva misèria en una pobresa urbana, ignorada i desprotegida.

“canvia la geografia i no la història, incansablement irrepetible.”

Del camp al carrer, del feudalisme al capitalisme despietadament avançat, de la marquesa al banc: hi ha paral·lelismes evidents pel que fa a la dialèctica materialista i a les dicotomies marxistes del monopoli de poder i la lluita de classes. Els humiliats i els controlats semblen ser els mateixos. Podríem dir que canvia la geografia i no la història, incansablement irrepetible. No obstant, tal anàlisi reduiria la realitat de la pel·lícula a un determinisme que no sembla imperar de forma tan evident sobre els treballadors.

Sense amo (i sense Lazzaro, que acaba, amb la seva innocència, copejat per animals temporals), homes i dones, joves i vells, acaben tornant i, en un final obert, anarquista, revolucionari, esperançador i utòpic si es vol, empenyen plegats el cotxe atrofiat, que recorda al carro de la Mare Coratge de Bertol Brecht. Cap a on? A La Inviolata, diuen. Però no ho sabem. Tal volta cap a una societat, cap a una situació digne on es puguin auto-governar de manera horitzontal, amb els seus propis medis i el seu propi control.

Definitivament, cap a la voluntat de posseir l’imaginari d’un temps i un espai concret que la mística critica simplista no els ofereix ni tampoc sembla veure ni aquí ni afora de les sales.

Es pot veure fins dia 22 de novembre al CineCiutat Lazzaro feliz* | VOSE italià16:40 / Sala 2 / 19:10 / 21:35

1 COMENTARI

  1. Collonuda! I un final gens melodramàtic… esperançador, badat de pinte en ample.

    Allò que indiscutiblement si que resulta atemporal és s’ombra d’en Fellini (compara sa relació submissió-llibertat-submissió Tancredi-Lazzaro / Zampan-Gelsomina, a La Strada, 1954, a sa segona també en clau de gènere i d’amor romàntic).

    Salut i endavant!

Respon a Guixer Cancel·lar la resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here