Quan sis autors potents s’uneixen per crear una obra amb un fil conductor com la sang, el resultat no pot deixar de ser interessant. I més si pertany a la col·lecció llimona verda de l’editorial AdiA, creada pel poeta Pau Vadell. L’editorial independent va decidir treure pel Sant Jordi del 2017 una obra coral d’autors molt diferents però amb un tema comú que havia d’aparèixer d’una manera o altra al relat: la sang. Com explica Vadell en una entrevista al diari Ara Balears, només va demanar que es seguissin dues premisses: “Que escrivissin sobre la sang i aquesta sang no fos vessada per cap arma de foc”1
Sangassa està escrita per sis autors i autores de Barcelona, Mallorca, València i fins i tot Itàlia, cada un amb un perfil molt diferent però igualment potents. Les trajectòries de tots ells estan plenes de premis i obres interessants, diverses, trencadores i contundents. Són Núria Cadenes (Barcelona, 1970), Anna Carreras (Barcelona, 1977), Carles el Saure (Palma, 1974), Joan Jordi Miralles (Osca, 1977), Lucia Pietrelli (Candelara, 1984) i Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984).
Com podem veure, hi ha un equilibri pel que fa al gènere (hi ha tres homes i tres dones), la qual cosa s’ha d’agrair per la seva coherència amb un cert compromís social. En canvi, es veu com es dibuixa una generació, en el sentit més ampli, abstracte i poc categòric de la paraula; és a dir, veim com autors i autores d’edats similars teixeixen una xarxa d’intercanvi cultural i col·laboració creativa, sigui puntual o continuada, en aquest cas vinculada a l’editorial AdiA. Això no és res nou en la literatura catalana, i ens pot fer pensar en els col·lectius com Ofèlia Dracs, que des de finals dels anys setanta fins a mitjans anys noranta va explorar la literatura de gènere, Trencavel, Ignasi Ubac o el Taller Llunàtic, tots ells dels setanta.
Amb freqüència, la sang és un reflex de la vida interior turbulenta dels personatges
La literatura, no s’ha d’oblidar, ha de servir per jugar, tant per qui l’escriu com per qui llegeix, i per això propostes diferents com aquesta criden l’atenció. Quan obrim les pàgines del llibre comprovam de quantes maneres diferents es pot tractar la sang: des del parricidi caníbal a la menstruació, passant per l’art i la violació. I no només això, sinó que observam els matisos amb els quals cada autor dibuixa la sang de manera diferent, a vegades realista, d’altres humorística, sovint amb un punt oníric i surrealista, quasi de bogeria. Amb freqüència, la sang és un reflex de la vida interior turbulenta dels personatges. A “Tinc tanta sang que a les cinc tinc son”, la protagonista, Nadia, manifesta la seva angoixa en un somni sanguinolent que se li repeteix cada nit i li impedeix dormir. A “Decapitació”, una artista canalitza els abusos sexuals que va patir per part del seu pare pintant escenes plenes de sang venjativa:
[..] li retorna el record de la sang. La que curava. La sang pintada que va fer plorar la gran duquessa. La sang que serà més veritat que totes les altres. Sense crostes. Sense cap olor. El genoll, el va dibuixar amb ràbia. Beu. La sang, amb delectança. […] Aquell quadre va ser un conjur. La seva salvació. (2017:24).
La sang, en concordança amb la seva simbologia tradicional, es presenta al llibre com un pont entre la violència i el sexe, entre la passió amorosa i la de l’odi. La sang cura, la sang mata, la sang és l’horror i l’erotisme a la vegada. Una parella, na Blanca i en Nil, duen la seva relació fins a l’extrem i acaben matant-se l’un a l’altre en un acte més sexual que altra cosa, en el que pateixen el dolor “dels ganivets que els penetren talment polles erectes” (2017:154).
És un tòpic repetir els versos de Papasseit de “la carn fa carn i el vi fa sang”, però el cert és que, en la meva opinió personal, planen per sobre de cada una de les narracions. La sang és el cos, és el temps, el sexe, la vida i la mort. Si d’alguna cosa peca el llibre, és de regalimar violència, de ser tallant de ganivets i destrals i cops de puny assassins, al mateix temps que es poetitza la sang com a curació.
Sangassa és un experiment creatiu que demostra la capacitat de cada un dels seus autors d’agafar un motiu tan emprat en la literatura com és la sang i dibuixar-lo en un to personal, a la vegada que es juga amb els simbolismes que la tradició literària li ha atorgat al llarg del temps. Pau Vadell i la seva editorial AdiA fan de columna vertebral d’uns escriptors potents, amb veus fortes i personals, disposats a participar en projectes tan interessants com aquest. Esperarem amb curiositat (mòrbida?) la propera producció d’aquest estil, que ens permeti descobrir matisos polifònics de temes universals.
