Reflexions intergalàctiques

Ara que s’acosta tots sants confesso que mai m’han agradat les històries de fantasmes. Els extraterrestres, en canvi, tenen un magnetisme que des de ben petit m’ha al·lucinat. Recordo que quan era un infant, E.T i encontres a la tercera fase eren de les meves pel·lícules preferides. Són de l’època d’abans que l’Spielberg es divorciés, quan encara pensava que els aliens eren bona penya. En aquella època la ciència-ficció era optimista, faltaven anys per la gran recessió, Black Mirror, Interstellar i ciència-ficció sobre caos climàtic, intel·ligència artificial i col·lapse social. Avui, però, no vull parlar dels good ol’ days d’abans del pessimisme existencial, el CGI i el product placement, sinó de la idea que l’Spielberg em va ficar dins el cap, que encara no m’he pogut treure i que m’ha servit per pensar-ne moltes altres: els extraterrestres.

Entre la gent que creu que existeix vida extraterrestre hi ha dos corrents: el més racional i moderat dels que pensen que, donat l’aclaparador nombre de galàxies amb la multitud d’estrelles dins cada una és poc probable que no hi hagi un altre indret de l’univers on no s’hagi donat el fenomen de la vida. Després hi ha els que pensen que estan entre nosaltres, manegen el govern i abdueixen a grangers grassonets de l’estat de Kentucky. No tinc res en contra de l’estadística, aquí parlo dels segons.

“La ciència-ficció era optimista, faltaven anys per la gran recessió, Black Mirror, Interstellar i ciència-ficció sobre caos climàtic, intel·ligència artificial i col·lapse social”

Sovint he reflexionat sobre quins motius porten a la gent a creure -o més que creure, voler creure, recordem el “I want to belive” de Expediente X- en els aliens. Per una part és un tema bastant new age i té relació amb aquesta sensació que alguna cosa molt gorda i que ho canviarà tot està a punt de passar. Una mena de remake del mil·lenarisme clàssic però amb llumetes de neó i platets voladors. A Interstellar aquests extraterrestres som nosaltres al futur, però la idea és la mateixa. El tema és que al final, quan la terra ja està feta un cristo ens salvem perquè ens mostren un altre lloc on viure. Com si quan tinguéssim la cuina bruta compréssim una casa nova, vaja. Tanmateix a totes les pel·lícules acaben per ser els deus ex machina que necessitem.

El contacte extraterrestre a les pelis dels setanta i vuitanta, però, té més a veure amb la carrera espacial, la guerra freda i la por a la bomba atòmica. A l’època dels encontres a la tercera fase i de E.T la idea era que venien els extraterrestres a portar un missatge de pau i de què no ens bombardegéssim els uns als altres. La idea d’un àrbitre que piti falta quan algú premi el botó nuclear suposo que consola als que ja no creuen en Déu. Va ser per aquella època quan el fenomen OVNI va ser més notori. A partir de la caiguda del mur de Berlín, de l’ascens del neoliberalisme i dels mòbils amb càmera es veu que ens visiten menys els tímids extraterrestres. Així i tot, la seva influència no va desaparèixer.

“la idea era que venien els extraterrestres a portar un missatge de pau i de què no ens bombardegéssim els uns als altres”.

A principis d’aquest segle recordo que hi havia moltes revistes al quiosc, de tota classe i per a qualsevol públic: a banda de les típiques eròtiques, d’humor i de premsa rosa, hi havia revistes de golf, d’hípica, de jardineria i de temes massa específics per a tenir prou públic per a mantenir-se. També hi havia, és clar, revistes sobre aliens i fantasmes i cases encantades. Aquestes darreres, amb tot, van resultar ser les més honestes. La resta de revistes, a falta d’un públic prou gran, com podien sobreviure? Només hi havia una manera: deixar de ser revistes sobre golf per passar a tenir la majoria de les pàgines interiors anunciant promocions immobiliàries d’obra nova. Els Publireportatges sobre “el paradís mediterrani” omplien els quioscs amb l’excepció de les revistes de misteris; ningú volia anunciar un xalet entre un article sobre una casa encantada i un testimoni d’una abducció. I això va resultar en el fet que si volies llegir revistes, podies triar entre dos enganys: per una part hi havia una gent que deia que els reptilians havien construït les piràmides i que hi havia extraterrestres a dojo, i per altra banda uns que ens volien fer creure que la inversió en habitatge era la més segura perquè el totxo sempre puja. Cadascú que triï, però entre la fantasia i l’especulació jo ho tinc ben clar.

Si bé és cert que el fenomen extraterrestre no va contribuir a inflar la nostra bombolla immobiliària, sí que ha esdevingut un negoci bastant lucratiu, des de llibres fins a documentals i programes de ràdio i televisió passant per figures públiques i gurús de tota mena fins a youtubers i conspiradors cibernàutics, és la reinvenció d’un sector que des de sempre ha donat abundants beneficis: el de donar a la gent amb preguntes transcendents respostes més sexys que la de “no ho sabem”.

“Suposadament aquestes civilitzacions tindrien una tecnologia molt més desenvolupada que la nostra que ens podrien salvar del canvi climàtic”

Però aquí no s’acaba la relació dels extraterrestres amb el capitalisme. Hi ha una cosa que tenen en comú quasi totes les teories sobre aliens: la tecnologia. Suposadament aquestes civilitzacions tindrien una tecnologia molt més desenvolupada que la nostra -quasi sempre es fa referència a l’energia lliure i il·limitada – que ens podrien salvar del canvi climàtic, de la pobresa i de la guerra. I precisament aquest és el punt més ideològic de tots, el perquè els necessitem.

Per què volem als aliens? Per la tecnologia que nosaltres no tenim ni tenim visos d’assolir i que, segons les lleis de la termodinàmica, no pot existir mai. Aquesta cosa que no pot existir, tanmateix, la necessitem perquè permeti un creixement exponencial dins un planeta que és rodó. Clar, en un planeta on els recursos són minvants i l’extracció d’aquests és cada any una mica inferior a l’anterior, el creixement econòmic exponencial no és possible i per tant no hi pot haver rendiment sobre el capital -per allò de l’interès compost-. Imagineu que ens haguéssim de fer càrrec dels nostres errors, que el treball fos l’única manera de generar rendiment, que Intestellar acabés amb el Matthew McConaughey llaurant l’hort i que haguéssim de canviar de sistema econòmic per a poder seguir vivint a la Terra? No, això se veu que és impossible d’imaginar, per tant millor pensem que vindran homenets verds de les estrelles a portar-nos la solució que ens salvarà del final termodinàmic del capitalisme i del col·lapse climàtic.