Avui ens posarem elegants i parlarem d’òpera. De Carmen, de Bizet. De l’obra en sí, de l’adaptació realitzada recentment a Itàlia i de la seva recepció (i les airoses reaccions). I ho farem per evidenciar que la major part de les manifestacions artístiques responen a uns ideals patriarcals que, tot i que vinculam erròniament -i no casualment- amb les classes populars, l’arrel està més que prefixada en les classes benestants. Però, anem per parts… què ha passat? Per què ens interessa ara una obra de 1875?
Per començar, no estaria de més parlar de l’argument per entendre tota la polèmica posterior. Carmen és una gitana raçalitzada que apareix caracteritzada amb els epítets racistes que la moral occidental ha usat contra la població rom: “trapacera“, mentidera, promiscua… A tot això, apareix Don José, el mascle seductor ibèric que pren tot allò que vol i, si algú es nega, ho fa per la força. Precisament, aquí hi ha el quid de la qüestió: el protagonista no aguanta que Carmen no el necessiti, que sigui independent i es relacioni amb altres homes i l’assassina en un atac d’ira. La mata perquè ell té el poder per fer-ho: perquè és home i ella ha sortit del guió establert. És a dir, es produeix un “la-maté-porque-era-mía” de manual en una de les òperes més aclamades de la Història. Un “crim passional” que no aixeca reaccions contràries -i enèrgiques-, sinó que emociona per “l’incontrolable amor romàntic del protagonista”. Estam acostumades a això: ho hem estudiat a l’escola amb molts referents culturals, ho legitima l’estat continuament amb les seves polítiques i la publicitat i -tràgicament- se’ns recorda amb l’assassinat d’una dona amb una fúnebre periodicitat que escarrufa.
el protagonista no aguanta que Carmen es relacioni amb un altre home i l’assassina en un atac d’ira. La mata perquè ell té el poder per fer-ho: perquè és home i ella ha sortit del guió establert. És a dir, es produeix un “la-maté-porque-era-mía” de manual
Ara botam a la Itàlia del segle XXI, amb una adaptació realitzada per Leo Muscato per al Teatro di Maggio. L’obra ja no es desenvolupa a una Sevilla vuitcentista, sinó a unes “chabolas” de qualsevol ciutat europea als anys 80. El final canvia radicalment: és Carmen qui, després de continus atacs, assassina el seu maltractador. És a dir, l’autodefensa feminista acaba sent la protagonista, en lloc de repetir-se el mateix homicidi masclista. O, expressat d’una altra manera, la dona objecte del segle XIX esdevé subjecte actiu al segle XX. I això és un fet imperdonable pels guardians de l’art -i de l’heteropatriarcat-: la societat benestant florentina no ha tolerat aquesta inversió de rols. “És ideologia de gènere“, diuen els reaccionaris… com si assassinar a una dona per negar-se a fer allò que l’home li diu no ho fos. Com en una novel·la de Kafka, el director no ha aturat de rebre amenaces per les xarxes socials i una constant pluja de males crítiques, en comptes de d’assimilar felicitacions per realitzar un teatre de denúncia de la realitat social italiana.
la dona objecte del segle XIX esdevé subjecte actiu al segle XX. I això és un fet imperdonable pels guardians de l’art -i de l’heteropatriarcat
El director s’ha atrevit a girar l’ordre social! Com pot ser que Don Jose mori, en comptes d’ella, dona, pobra i gitana? No, no i no! Crec que és adient recordar que, a Itàlia, han augmentat, només el 2017, un 158% el nombre de condemnes per violència masclista; que Estrasburg ha advertit aquest país mediterrani per la seva ineficàcia contra aquesta xacra; que, cada dos dies, una dona és assassinada a la cuna de la societat europea -cal dir que l’estat espanyol no s’allunya massa d’aquestes escandaloses xifres-. Tot això és indiferent perquè forma part de l’hegemonia social i cultural… que es canviï el final d’una gran òpera, això sí que és extralimitar-se!
Però, ningú parla de les lletres masclistes de l’òpera; ni de la roba usada per les protagonistes… tot això és art i tot hi val! Allò realment masclista és el reggaeton, el trap, Maluma… és a dir, les manifestacions culturals amb les quals s’han vinculat (o hi ha hagut intenció d’associar-les) les classes populars; la resta -allò que està tancat i és exclusiu- és art. Aquest és el seu art: el de les elits, que oprimeix i que no denúncia la realitat social. Però és art… i no és masclista: és producte d’una època. L’altra música sí que ho és! Sí… i l’al·lota del San Fermín ho cercava; i Diana Quer era molt inestable psicològicament; i ella s’ho va cercar… i…; i…; i… deixem de justificar la violència masclista i comencem a girar la realitat per evidenciar que, tot allò normalitzat i donat per bo, en moltes ocasions és heteropatriarcal, racista i classista. Perquè quan canviam els finals, apareixen els reaccionaris, però ho hem de fer… ens hi jugam la vida.
