Amigues, amics, als meus anys, cansat ja de portar sobre les meves espatlles l’enorme pes del meu ego, he pres la decisió d’abdicar.
Així doncs, ABDICO de voler sempre la raó. Abdico de voler ser el centre de les converses. Abdico de no escoltar; abdico de queixar-me quan tinc cura dels altres o de quan em toca netejar, com si fossin coses impròpies de la meva sang. Abdico de sentir-me amb dret de jutjar als altres, tingui o no elements de judici suficients. Abdico de sentir-me obligat en les converses a dir la darrera paraula.
ABDICO de voler sempre la raó
Vull que el meu petit gran rei, aquell que porto amb mi, abandoni el tron i mai més torni a voler manar.
Vull viure feliç i recuperar la meva capacitat d’estimar. Segur que deixant aquest pes em sentiré més lleuger d’equipatge.
Per això, crido a l’abdicació GENERAL d’altres reis com jo. Reis, reietons del món, abdiqueu ja d’una vegada!
Hem demanat unes línies a en Juanjo, ens acompanyarà en aquesta secció i volíem que no fos quelcom impersonal:
Què dir sobre un mateix? Per a mi, el més important és dir que sóc pare d’una filla i company d’una dona feminista que sempre m’interpel·la, sóc professor de secundària jubilat, preocupat per la coeducació, impulsor d’Homes Igualitaris (AHIGE Catalunya) i de molts grups de reflexió d’homes.
Sóc coordinador del llibre “Chicos y chicas en relación” (Icària Ed, 2011), també he participat en els llibres col·lectius: “Homes i gènere. Polítiques públiques locals i la transformació de les masculinitats” (ICPS,2013) i “Cómo aprender a amar en la escuela” (Los libros de la catarata, 2012). Amb això crec que ja n’hi ha prou. Una abraçada
