Surt al carrer, és migdia, comença a fer calor de veres. Davant meu només hi veig riuades de gent, amunt i avall. Tots duen bermudes. Sembla impossible travessar la plaça. Entre la gent, de cop, un jove vestit de cambrer dels 50. Què passa? Ah! La terrassa d’un hotel es desplega entre la marabunta. La terrassa? Les terrasses! No veig totes les taules, però intuesc que són moltes. Acaramullades per aprofitar al màxim l’espai, robat als que recorren la ciutat, a peu o en bicicleta, per anar a la feina, a comprar el pa o a visitar una amiga.
Fa olor de crema solar. I també una mescla de paella precuinada, carn a la planxa i merda de cavall. Tot i que sembli mentida, per allà hi passen cotxes, motos i autobusos, que afegeixen notes al còctel olfatiu.
Sona alguna cançó de l’estiu desfassada en un instrument de vent. Un so que tapa els crits dels guies que intenten conduir el seu ramat entre les masses. Paraules en alemany, anglès, francès i italià. Motors de cotxe, moto i autobús. Veus de conductors de galeres que expliquen que allò és l’ajuntament en un anglès macarrònic. Onomatopeies de sorpresa i admiració.
I jo, allà, que me sent una rara solitària membre d’una comunitat aborígen en perill d’extinció, plantada al costat del banc de “si no fos”, petat de turistes amuntegats, mir el panorama i entenc que torna a ser estiu.