La glosa, la poesia oral improvisada, té actualment una gran presència en tot tipus de festes populars. Sant Antoni és un dels moments més intensos per als glosadors, ja que al foc, els dimonis i la festa s’hi afegeix la glosa, que té el poder de fer riure, d’escandalitzar i de divertir, però també de fer reflexionar. És per això que és important qüestionar un dels aspectes que tradicionalment s’han vinculat a la glosa eròtica, popular durant aquestes festes: la seva misogínia.

No és necessari que s’esdevengui cap cas tan obvi com el de la revista “Perlas y Cuevas” del 2016 (on el dimoni glosava sobre una model russa) per fer una crítica de la glosa en clau feminista, i especialment de les gloses santantonienques, de naturalesa sexual i satírica. Durant les festes de Sant Antoni les gloses picants tenien llicència per ser cantades davant la multitud, inclosos els capellans. Era —és— un moment de disbauxa, de gaudi i de llibertat. Però el cert és que l’eroticisme que es desprèn de la glosa picant sempre ha estat només des del punt de vista masculí. Avui en dia la qüestió de gènere no és aliena als estudis de folklore i les dones han reivindicat el seu espai en les tradicions populars de Mallorca, amb més o menys èxit. Cada vegada hi ha més dones glosadores, però el cert és que encara queda molta feina per fer en el sentit de qüestionar el contingut misògin de la glosa, i especialment de la glosa eròtica.

Les gloses eròtiques són part d’una tradició que es rebel·lava contra el puritanisme catòlic imperant. Tot i ser censurades a l’hora de fer la majoria de transcripcions de glosa, la poesia popular eròtica ha estat recollida en obres com Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner (Gabriel Janer Manila, ed. Moll, 1977) o Mallorca Eròtica (Joan Bennàssar, Institut d’Estudis Baleàrics). Fullejant aquests volums podem veure la misogínia de la majoria de gloses verdes, que s’enuncien  des d’un jo masculí, com podem veure als versos següents: “Al·lota, si vols que et boix,/ has de venir aquí darrera/ i veuràs sa coionera/que és més peluda que un moix.”

Aquestes cançons giren en torn al desig de l’home envers la dona, que és un recipient on l’home introdueix el seu sexe

Aquestes cançons giren en torn al desig de l’home envers la dona, que és un recipient on l’home introdueix el seu sexe, un objecte inanimat que proporciona plaer. Evidentment, qualsevol relació sexual és heterosexual (i si hi ha insinuacions d’homosexualitat és per insultar alguna figura d’autoritat, com el capellà) i ni fa falta dir que tots els participants són cisgènere. De fet, s’hi pot veure l’obsessió de l’home amb el penis, que apareix a quasi totes les gloses, amb eufemismes molt diversos. Els individus es troben reduïts als seus genitals, i el fal·locentrisme és evident: “Com més llarg i gruixat és,/sa fadrina més ho ama;/com l’hi posen no diu res, i com l’hi treuen, reclama”.

El sexe i el desig d’ella es redueixen a l’acte de la penetració, la part activa de la qual és sempre l’home. Les dones són l’objecte per conquerir i són a la vegada hipersexualitzades i castigades per gaudir del sexe. L’home és qui cerca la relació sexual, com si fos un instint irrefrenable, mentre que les dones a qui els agrada tenir sexe i especialment les que el practiquen amb freqüència i amb diverses persones es veuen subjectes a burles i menyspreu, en una versió tradicional del que avui en dia es coneix com a slut shaming.

El clima de tolerància i llibertat de les festes de Sant Antoni fa que fins i tot l’home més respectuós pugui acabar entonant gloses picants misògines sense ser criticat

El clima de tolerància i llibertat de les festes de Sant Antoni fa que fins i tot l’home més respectuós pugui acabar entonant gloses picants misògines sense ser criticat. Sant Antoni no és la única excusa; qualsevol glosat pot acabar amb aquest tipus de temàtiques, que entre rialles acaben normalitzant una visió de la dona absolutament sexista.

En la meva opinió, les gloses que he exposat aquí no són tan problemàtiques com d’altres, ja que són simplement un testimoni del pensament de la Mallorca rural de fa dècades i formen part del cançoner. El problema és que les gloses de nova creació, siguin improvisades o escrites, segueixin la mateixa temàtica sexista, homòfoba i que normalitza la violència i el masclisme. Moltes vegades si en un combat de glosa es troben dos o més homes i una dona  el tema acabava desviant-se cap al sexe amb un to marcadament misògin, amb temàtiques com la competició per veure qui se n’aniria abans al llit amb la glosadora, o qui és més potent sexualment, o quins hàbits sexuals depravats té ella. És una repetició d’estereotips dels que hem vist en les gloses tradicionals.

Segurament per aquesta raó el 2017 diversos ajuntaments, entre ells Alaró, Sa Pobla, Artà i Manacor, varen decidir organitzar un concurs de gloses no sexistes amb l’objectiu de fomentar la igualtat de gènere i el respecte a través de la creació poètica i la valoració de la cultura popular. Aquest concurs, que enguany s’ha tornat a repetir al municipi d’Alaró, té com a requisits que les gloses no reprodueixin rols de gènere estereotipats, no emprin llenguatge masclista, homòfob ni racista, no s’hipersexualitzin les dones ni s’atempti contra la seva dignitat. Els guanyadors de l’última convocatòria van ser Xavier Ferriol, Cati Eva Canyelles i Pau Riera, i la iniciativa va ser rebuda molt positivament per tots aquells que participen en la dinamització de la glosa i la cultura popular.

És molt important que posem de relleu no només allò negatiu del folklore sinó que també difonguem les bones pràctiques i les millores que s’han fet en els darrers anys en matèria d’igualtat. Cada vegada són més les dones que entren a formar part al món de la glosa, com per exemple na Maribel Servera, “Servereta”. I amb la seva presència també s’introdueix un canvi en les temàtiques i els rols tradicionals: el cos de la dona és glosat per la dona mateixa, que amb la seva veu dibuixa una sexualitat lliure, sense complexos, sense putes ni santes, ni l’hipersexualització ni la repressió sexual.

Alguna cosa està canviant. El feminisme entra en el folklore, les dones ocupen espais que abans els eren privats i es rebel·len contra els rols imposats. Cada vegada hi ha més dones glosadores, no només a Mallorca sinó a tots els territoris on hi trobam poesia improvisada. En els darrers cinc anys la quantitat de dones glosadores a Mallorca ha augmentat un 100%, de tres a sis. Al Principat, on la tradició de la poesia oral s’havia estroncat quasi del tot, han estat les dones les qui han recuperat la tradició, i per això hi ha una majoria de dones glosadores, amb una minoria d’homes, entre els quals, a més, hi ha un gran nombre de persones lgtbi+. El feminisme és encara més fort al País Basc, on la campiona Bertsolari (poeta improvisadora) del 2017 és una dona, Maialen Lujanbio. La glosadora basca Nerea Ibartzabalek té versos com “millor si m’acost al monitor/per demanar-li un tampó,/ i que per favor no ho conti/ estic mirant la taca/ però me pareix que no tenc per què/ avergonyir-me de res”, sobre la primera menstruació, o d’altres com el següents:

Sóc home i sóc dona
ni home ni dona
Pot ser que el meu desig de no voler
col·locar-me en un o altre et descol·loca?
Els estereotips d’aquesta
Societat, de les seves suposicions…

El feminisme, així, ha entrat en el món de la glosa, o com a mínim en alguns sectors. Les dones no són ja un subjecte impassible, sinó que són part activa de la festa. Tot i així, estic segura que aquest Sant Antoni tornarem a sentir gloses misògines, es donaran per bons versos que normalitzen el masclisme i fins i tot l’abús sexual, i probablement molta gent opini que no s’ha de posar límits a la creativitat del poble. La solució passa per crear polèmica, per qüestionar el que s’ha fet i dit sempre, per demanar-nos si realment estam fomentant alguna cosa positiva i si és correcte que en nom de l’art i la festa vulnerem la dignitat de la meitat de la població.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here