És ben sabut que quan un grup de mestres s’ajunta no sap parlar d’altra cosa que no sigui l’escola. No se t’ocorri mai, si no et dediques al món de l’educació, quedar per fer un cafè amb dos o tres mestres, si no vols sentir les mil i una peripècies que transcorren dins les seves aules.
Ara bé, això no vol dir que els no-mestres no parlin sobre educació (eh! I és que tothom en té dret, de parlar d’educació), però n’hi ha que en parlen sense tenir-ne ni puta idea (i perdoneu-me l’expressió).
Aquests darrers dies l’adoctrinament està essent trending topic
S’ha destapat un nou escàndol (i no de corrupció, què estrany!): segons alguns alts càrrecs polítics, els mestres de Catalunya, les Balears i València adoctrinen políticament els seus alumnes.
I a mi em dóna la impressió… que els atrevits que s’agosen a fer aquestes afirmacions no han estat mai dins una aula durant més de deu minuts seguits.
Treballo a una escola pública d’Eivissa, som tutora de cinquè de primària i especialista de música (el tema de l’educació artística ja el deixem per un altre dia). Permeteu-me que em prengui la llicència d’explicar-vos la meva setmana a l’escola, i m’atreveixo a dir la de molts altres mestres illencs, catalans o valencians.
Dilluns, amb la classe de cinquè, vàrem reflexionar sobre mobilitat i sostenibilitat, vam palpar la saturació de vehicles a la nostra illa (només ens van caldre 10 minuts per recomptar més de 100 vehicles…), i ens hem conscienciat un poc més que si no fem res la Terra se’ns fondrà.
Dimarts, vàrem fer un esforç per respectar el torn de paraula, per escoltar les opinions dels companys i respectar-les, i sabéu què? Vàrem arribar a un consens sense gaires problemes. Vàrem recordar que a l’escola ningú se’n riu de ningú, i que dibuixar bé o malament és relatiu.
Dimecres, els alumnes de cinquè, “se pusieron al día leyendo el periódico de Ibiza y Formentera” i descobriren que les notícies s’organitzen en seccions, que la primera pàgina es diu portada, que la darrera contraportada.
Dijous, els alumnes de tercer, varen experimentar la importància de tots i cada un dels baulons d’una cadena, i reafirmàrem que si no estem concentrats la cadena se’ns pot rompre!
Divendres, a la classe de cinquè, hem après que tothom ha de tenir l’oportunitat de pensar i reflexionar per ell mateix, perquè no tots els nostres cervells funcionen igual.
A música, amb els alumnes de sisè, hem compartit les nostres composicions musicals amb l’Incredibox. Valorant l’esforç dels companys, respectant les aportacions de cada participant, reflexionant sobre la feina dels altres i la nostra.
A quart, hem cantat, hem ballat i hem comprovat, una vegada més, que és igual d’important el silenci que la música.
I un altre cop a cinquè… hem après que si dues persones estiren d’un mateix paper es trenca, que quan ens enfadem ens hem de donar un temps per calmar-nos, que ficant la culpa als altres no aconseguim res. Que parlant s’entenen les persones i es solucionen els conflictes.
Hem après que treballar en grup no sempre és fàcil, que hi ha diferències entre nosaltres, i que no passa res, que si tots posem el nostre granet d’arena, ens en sortirem. I que de tot se n’aprèn
Demà, seguiré esforçant-me i treballant per educar els meus alumnes en el respecte, l’empatia, la solidaritat, la pau, la comprensió. Seguiré donant-los eines per llegir, analitzar, comparar, contrastar, comprendre, per pensar i reflexionar, per treure conclusions i per tenir una opinió pròpia. Seguiré empenyent-los a descobrir, a qüestionar, a dubtar, a criticar, a autoavaluar-se, a tenir ganes de créixer. Seguiré ensenyant-los a resoldre conflictes parlant, escoltant, entenent; a conviure. Seguiré donant-los estratègies per gestionar els enfados, la ràbia, la por… les emocions, el dia a dia. Seguiré intentant contagiar-los la meva rialla en els bons moments i en els no tan bons, estimant-los, abraçant-los, renyant-los, ajudant-los, i vetllant per a que cada un d’ells sigui un poquet més feliç.
Senyor Rivera, senyor Rajoy, ara ho entenc tot… Quina culpa en tenen vostès, que no us hagi adoctrinat ningú?
