De Llevant a Grècia pels refugiats és un grup de joves -de la comarca de Llevant- que amb sentiments d’inquietud i ràbia davant la situació de Síria i la crisi de les refugiades, va tenir la iniciativa de viatjar a Grècia per donar una mà on fes més falta, per dignificar la vida de les persones durant la seva estada als camps de Grècia.
A més la tasca que fan allà, es proposen informar de la situació de forma més directa i propera, a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Per això, han volgut compartir amb Aguait el testimoni de les seves darreres visites a Grècia.
Els primers dies a Atenes ja varen servir-nos per a comprovar la situació de les persones que cerquen refugi a Europa i es troben encallades a la capital grega. Es poden resumir en tres opcions que depenen bàsicament de la sort: ser acceptats als campaments de persones refugiades als afores de la ciutat, formar part de la comunitat que ocupa edificis abandonats, anomenats squats, del barri anarquista d’Exarchia o, simplement, fer vida al carrer.
s’estima que un 7-10% del total de persones refugiades a Grècia són menors no acompanyats
La situació d’aquest darrer grup és extremadament greu, moltes persones no tenen accés a serveis bàsics, i intenten sobreviure el dia a dia com poden. Moltes d’aquestes són menors que han emprès el viatge sols i es troben lluny de les seves famílies (s’estima que un 7-10% del total de persones refugiades a Grècia són menors no acompanyats). La majoria d’ells tenen molt pocs recursos i, quan ja ho han perdut tot, accedeixen a explotar-se sexualment a canvi de doblers, menjar o un lloc per a poder dormir. Altres també es refugien en les drogues per evadir-se d’aquesta situació. Una de les organitzacions amb què vàrem poder col·laborar i treballa en aquest àmbit és Steps que, amb el projecte One Stop, intenta cobrir les necessitats bàsiques de les persones amb risc d’exclusió social, ja siguin locals o immigrants, a través de trobades on tothom es reuneix i fan vida en comunitat. Steps fa feina conjuntament amb el centre de Velos, un centre de dia per a menors que pretén fomentar la convivència i l’autorealització a través de diverses activitats lúdiques. De fet, vàrem poder ser partícips del projecte Out Reach Work, una activitat que consisteix en recórrer les places allà on més actuen les màfies de prostitució d’aquests joves per intentar informar-los sobre el centre de Velos i les seves oportunitats. El que es pretén és treure els infants i/o adolescents del carrer i la prostitució. Ens va impressionar veure molt com aquestes negociacions sexuals succeeixen davant la mirada indiferent dels ciutadans i de la policia que, quan intervé, és per demanar la documentació als joves i no per aturar els homes que els pressionen.
Altres llocs on també vàrem poder col·laborar va ser el centre Faros o el conegut squat City Plaza. El primer és un centre residencial que acull menors no acompanyats i hi vàrem col·laborar fent una donació de material escolar i acompanyant uns quants dies els infants més petits a l’escola. Per altra banda, el City Plaza és un hotel que va caure en fallida durant la crisi econòmica, abandonat i posteriorment habilitat per oferir allotjament a persones refugiades que no han pogut trobar lloc als campaments. Hi viuen unes 400 persones i és autogestionat per les persones voluntàries i les mateixes refugiades. Des de bon començament, ja ens vàrem sentir molt acollits i vàrem conèixer moltes persones de diferents llocs del món. Moltes d’elles es van mostrar obertes a explicar-nos les seves històries personals, fet que ens ajudà a aproximar-nos a la dura realitat per la qual estan passant.
ens va impactar veure una de les habitacions on dormien unes 15-20 persones plegades
La realitat dels campaments dels afores de la ciutat va ser més difícil conèixer-la, però també la vàrem poder viure alguns dies. Per una banda, a través del Refugee Info Bus, un grup d’advocats voluntaris que s’encarreguen de visitar els campaments i posar en marxa els processos de reubicació i reunificació familiar de les persones que resideixen allà. Ens donaren l’oportunitat d’acompanyar-los a dos campaments: un d’ells, Elefsina, completament aïllat i amb l’aspecte semblant a una presó; l’altre, Lavrio, de majoria kurda i on recentment el govern grec i Creu Roja els han deixat de subministrar serveis bàsics com el menjar, sanitat i educació. Un fet que ens va impactar del primer camp va ser veure una de les habitacions on dormien unes 15-20 persones plegades que posaven llençols entre llitera i llitera per tal de gaudir d’un mínim d’intimitat. Per altra banda, nosaltres mateixos vàrem poder visitar el camp d’Eleonas, gestionat pel govern grec, situat a un polígon industrial al costat de la ciutat.
La situació que vàrem viure és dura i la sensació que ens queda és agredolça: per una banda, la ràbia en veure les polítiques de la UE amb la construcció de murs i la contínua obsessió en la seguretat mentre es vulneren drets humans. Per altra banda, l’esperança que ens queda després d’haver conegut les organitzacions d’Atenes que ho donen tot per a intentar canviar les coses. Estam molt agraïts d’haver pogut col·laborar amb elles, les seguim des d’aquí i estam segurs que ens retrobarem aviat.